dimarts, 30 de març del 2004

Exclusiva: el document secret sobre el túnel de Bracons!



La Secretaria de Comunicació del Govern Tristpartit de la IV Regió Militar del Regne d'Espanya ha desclassificat alguns documents sobre els pactes secrets relacions amb l'Eix Vic-Olot i el Túnel de Bracons als quals ha tingut accés la colla de sub.versius que manega aquest bloc.

D'entre els documents desempolsats destaca el que reproduïm aquí al damunt:
Oli sobre tela euròtica obra de Joan von Saura (datat el desembre de 2003) La nota escrita al dors diu: "Túnel descaradament ecològic o Com cardar vots per un forat".

dimecres, 24 de març del 2004

En homenatge a Enric Borràs i Cubells


Enric Borràs, a primer terme, amb alguns dels
seus familiars, a Gandesa (circa 1931)


Amb motiu del XIXè aniversari del seu traspàs
(Gandesa, 4 de setembre de 1920 - Barcelona, 24 de març de 1985)



L' A L B A P R O M E S A


L'arrel s'ha anat desfent a poc a poc;
me'n queda cap que em lligui a Gandesa?:
al feu pairal ja no hi puc fer dispesa
perquè el casal fou venut per un troc.

Queda el record, els somnis d'infantesa,
l'amor perdut compartit en un joc
entre tu i jo, amic Pepo, ja enlloc,
del llavi fi de Joël, la dolcesa.

Passeig amunt, o a la Farola encesa,
tot són esguards i anar fent el badoc:
la xica al xic sota els porxos el tesa

i els manos grans a Catxanc fan el toc.
El pare és mort, no l'eterna promesa:
dels vells sarments fer nova arrel amb foc.

(Aquest sonet forma part del poemari Suite Gandesana, publicat el mes de març de l'any 2000 i que va merèixer el Premi Ramon Ferrando Adell de poesia. Amb motiu del vintè aniversari del traspàs d'Enric Borràs i Cubells, el pròxim 2005 veurà la llum una edició revisada i ampliada d'aquests sonets i d'altres escrits relacionats amb el nostre pare.)

dimarts, 16 de març del 2004

Els cabrons i Bracons


Les Preses, 2003, © Montserrat Escayola


El Govern d'esquerres i catalanista (GEC) de la IV Regió Militar del Regne d'Espanya ha pres la democràtica decisió -acordada per tot l'Executiu- de tirar endavant les obres, parcialment paralitzades des del desembre, de l'anomenat Túnel de Bracons, que trosseja i afecta les comarques d'Osona i la Garrotxa.

Sembla que es tractarà d'un túnel de gran arrelament ecologista, ja que bé deu tenir el suport dels verds d'ICV-EUiA de Maria Olivares i dels verds d'Opció Verda de Joan Oms fagocitats pel PSOE (PSC). (A ERC no hi ha verds coneguts, sobretot després de l'estafa que es van muntar amb la senyora Roser Veciana.) No menys arrelament "independentista" i marxista-leninista deu tenir la decisió governamental, donat el suport dels dos peus del tripartit. A la resta de ciutadans i d'ecologistes se'ls han passat pel folre dels calçotets, que deuen ser immaculats en el cas del conseller comunista de Medi Ambient, Salvador (!) Milà.

Joaquim Nadal, portaveu del Govern i exalcalde de Girona, conegut com míster Ciment, ho ha deixat ben clar en la roda de premsa de presentació: "És un acord de Govern, de tot el Govern", encara que hi hagi diferents "sensibilitats". És clar que, immediatament, els portaveus de tots dos partits han fet la teatralització que tot plegat era un engany i han mostrat la seva "discrepància".

Ja vam advertir que l'afer de Bracons era la prova del cotó del GEC i, evidentment, la prova ha resultat negativa, perquè el coto no enganya: és brut, brut de mentides -de la mateixa magnitud que s'ha criticat al PP amb els atemptats a Madrid-, ensutjat d'enganys a l'opinió pública i als qui, ingènuament, creien que aquest govern era, efectivament, catalanista i d'esquerres. Si els socis de Govern (ERC i ICV-EUiA) fossin conseqüents haurien de plegar, immediatament, i no donar més suport al PSOE (PSC), tal com ja ha demanat Alternativa Verda en aquest comunicat (o també aquí). Però no ho faran: perilla el modus vivendi de centenars, ara ja milers, de menjadors de plats de llenties.

Tot plegat demostra que aquest Govern no té credibilitat per frenar i aturar afers tant o més greus per al país com el tancament de les nuclears, el PHN, la moratòria pels cultius transgènics, el canvi de model urbanístic i turístic, la normalització lingüística o el retorn dels Papers de Salamanca.

Aturar l'eix Vic-Olot era clau perquè l'opinió pública veiés que estem davant d'un canvi real i de regeneració de la vida política catalana. Però només estem davant del "més del mateix" a què ens han acostumat uns polítics mesells i amb complex d'espanyol des de 1978 ençà.

dilluns, 15 de març del 2004

14-M: Viva España..., amb perdó!



Vet aquí el resum de les eleccions espanyoles celebrades ahir i que l'imperdible José Montilla -amo de castells, grutes i cases de la franquista Diputació de Barcelona- va saber expressar tan bé des del balcó del carrer de Nicaragua durant la nit del triomf electoral del PSOE a la colònia: «Visca Catalunya! ¡Viva España!». No menys expressiu, en espanyol si us plau, va ser l'anomenat «independentista» Carod-Rovira –nou defensor de la Constitución en forma de pancarta (el passat dia 13 al passeig de Gràcia de Barcelona)-, que va començar el seu parlament victoriós en aquesta llengua amb la qual sembla que ens hem d'entendre els catalans, ara per decret «democràtic» multicultural.

La il·lusió que Catalunya –no ja tota la nació– comptarà alguna cosa a partir d'ara és ben bé això, una il·lusió, un miratge per enganyar la «bona gent» que encara es creu que amb els espanyols s'hi pot fer alguna cosa després de gairebé 300 anys de repressió contínua i eficaç. Molt poca memòria tenim sobre l'actuació dels socialistes espanyols en aquest sentit i més valdria que tant de votant «independentista» fes un repàs de les hemeroteques. D'altra banda, difícil ho tindran tota aquesta colla de volàtils enganyapastors quan els del PP, amb majoria al Senat espanyol, els tornin les lleis importants (nou Estatut, nova Hisenda, etc.) com en una partida de pin-pong inacabable.

La fugida endavant d'ERC pel que fa als seus problemes interns i externs derivats de la mal assumida i pitjor defensada entrevista de Carod-Rovira amb la suposada direcció d'ETA (Encaputxats Tocats de l'Ala), és un senyal inequívoc de com el partit fundat per Francesc Macià s'nstal·la, cames ajudeu-me, en el discurs polític espanyol, inclòs el de la prebenda i el «corre, ve y dile», per allò de fer bullir l'olla (de llenties, és clar). De fet, és la millor manera d'acabar, d'una vegada per totes, amb l'independentisme català. Ajudem el PSOE, diuen, per treure el PP: el possibilisme de CiU passat per la batedora d'un radicalisme de bocamolls, amb tot el respecte per als qui els han votat.

De fet, què s'hi guanya de fer fora els feixistes del PP del govern de l'estat si hem d'anar a caure a mans dels qui diuen que ens «mereixem una Espanya millor»? Jo, l'única «Espanya millor» que, fent camí, podria acceptar és la que reconegués, pel cap baix, el dret d'autodeterminació (dret que va ser esborrat in eternum del programa del PSOE).

Però hem de constatar que una qüestió irrellevant, pel que fa a les perspectives de l'alliberament nacional, com és la participació en les eleccions espanyoles del 14 de març ha tingut i té l'anomenada classe política catalana hipnotitzada de 1978 ençà. Mentrestant, a cada bugada espanyola hi anem perdent dos llençols catalans i ni es deixarà de fer un transvasament de l'Ebre ni ens tornaran els Papers de Salamanca. Ja se'n guardarà prou l'amic de Maragall i Montilla, l'inefable José Bono, que sona de ministre de l'Interior.

Això sí, als dissidents i als arrelats, ens espera, novament, una altra travessa en el desert.

divendres, 12 de març del 2004

11-M: el terrorisme i la Constitució espanyola



El terrorisme fanàtic del fonemantalisme islàmic d'Al-Qaida ha produït a la capital del Regne d'Espanya uns atemptats la brutalitat i l'horror dels quals escapa a la capacitat humana d'una expressió que pugui traduir en paraules els nostres sentiments i el nostre raonament.

Tanmateix, davant la magnitud i la gravetat d'aquesta tragèdia, cal que s'imposin, precisament, el seny i la sang freda, un seny i una sang freda que són exigibles als qui pretenen governar-nos i que, malauradament -tampoc en aquesta ocasió-, no han brillat per la seva presència.

El president del Govern espanyol, seguint la seva lògica de l'Espanya una, grande y libre ha dit que la manifestació convocada a les set del vespre arreu dels territoris de l'Estat s'ha de fer contra el terrorisme, per la democràcia i la Constitución espanyola. El president espanyol, com el seu portaveu -Eduardo Zaplana- o com el ministre de l'Interior han fet el préssec i el ridícul més espantós insistint que l'autoria dels atemptats era d'ETA, amenaçant la població amb lleis més dures i dibuixant un escenari de futur fosc i terrible per als qui, pacíficament, no pensen com ells quant a la seva Espanya "una, grande y libre". (En aquesta "croada", no menys fonamentalista, l'excomunista Josep Piqué també hi ha contribuït galdosament.)

El president de la Generalitat de Catalunya, per la seva banda, ha fet dues declaracions institucionals. En la primera ha dit que tots els catalans ens hem de sentir madrilenys. Em permeto de discrepar-hi humilment: personalment em sento solidari amb el dolor i el sofriment de les víctimes i llurs familiars i, lògicament, amb el poble treballador de Madrid, els seus bons ciutadans i ciutadanes; tanmateix, aquest meu sentiment no pot ser manipulat com pretén el senyor Pasqual Maragall quan diu que m'he de sentir madrileny perquè, de fet, el que em vol dir és que m'he de sentir espanyol. I d'això, a casa meva, se'n diu "fer anar l'aigua al seu molí (patèticament electoral, és clar!).

En la segona declaració institucional, ja més matisadament i assenyada, ha demanat als catalans que es manifestin:
- per expressar el seu suport fratern a les famílies de les víctimes de l'atemptat de Madrid,
- per reafirmar el compromís col·lectiu d'acabar amb el terrorisme, i, també,
- per demostrar la nostra voluntat de conviure pacíficament i d'exercir els nostres drets democràtics.

Malgrat això, als mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio Televisió han insistit que Pasqual Maragall també ha convocat a la manifestació en defensa de la Constitució espanyola. En què quedem, doncs?

La Constitució espanyola és, precisament, la que se'ns imposa des d'Espanya perquè no ens puguem manifestar, a favor o en contra del que sigui, plenament com a catalans. Els catalans tenim dret a manifestar-nos en solidaritat amb les víctimes, contra el terrorisme i per la democràcia sense haver de mostrar adhesions "inquebrantables" a un text legal que és, en gran part, l'herència d'un acte fanàticament terrorista -l'aixecament militar feixista contra la República el juliol de 1936- les conseqüències del qual, encara avui, estem pagant. (Només cal citar com a trist i simptomàtic exemple el cas dels Papers de Salamanca segrestats pel Govern espanyol.)

Avís final per a navegants: això no s'arreglarà, malauradament, només anant a votar el 14-M, sobretot per als catalans, és clar!

dimarts, 2 de març del 2004

PUIG ANTICH, UNA VIDA PER LA VIDA



En homenatge i memòria de Salvador Puig Antich, mort al garrot vil el 2 de març de 1974

Un article de Ramon Barnils (publicat a Arreu, el 19 de febrer de 1977).


La nit del divendres 1 de març de 1974 era nit d’eufòria en els cercles progressistes i més inquiets de Barcelona: es presentava a la premsa i al públic en general la revista "Por Favor" que ja en néixer era com ara. La presentació es va fer amb sopar -fluix, per cert- en un dels salons de l’Oca de la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià). Hi assistiren el cos de redacció amb les seves fulgurants estrelles, joves polítics de l’oposició i d’altres personalitats relacionables. Hi van predominar l’optimisme, l’humor i el compromís.

Vuit hores després d’acabats el sopar i la presentació Salvador Puig Antich rebia garrot fins a la mort a deu minuts a peu de l’Oca, en una dependència amb poca llum de la presó Model.

L’heroica tasca de la classificació

Salvador Puig Antich havia estat classificat per la premsa francesa com a jeune anarchis catalan. Classificar-lo aquí va ser feina molt més llarga, i delicada, i potser encara no acabada: en unes declaracions aparegudes a la revista «Interviu», a tres dirigents de la CNT se'ls pregunta si «podríeu assumir les funcions de GARI, OLLA, MIL, etc...» i contesten que «com a CNT, no. Fins i tot, diuen, se'ls pot discutir com a anarquistes». I un esperançador afegitó: "NO obstant això, quan cauen com que no hi ha ningú darrere seu, la CNT n’assumeix la defensa".

L’Esquerra en funcions va menar un llarga lluita de noms per evitar que Salvador Puig Antich fos qualificat com a revolucionari. L’etiqueta propugnada pels partits capdavanters era la de «combatent antifeixista», així va aparèixer en octavetes i pamflets, en les publicacions clandestines i en papers de circulació interior. D’aquest combat per deixar Salvador Puig Antich en simple antifeixista en saben alguna cosa els implicats en la redacció d’Api, considerable publicació clandestina de veritat, en la qual treballaven des de periodistes independents fins a gent de carnet.

Les forces d’ordre públic, per la seva banda, tampoc no acabaven de veure qui era Puig Antich, ni què era el seu grup, el MIL Però aquests sense voler. Això es pot demostrar fàcilment: l’inspector Bocigas, el po1icia que va dirigir fins al final les operacions contra el MIL, no pertany, ni pertanyia a la Brigada Criminal. Els tenien classificats, fins a molt tard, com a lladres de bancs.

Ajudat a ben morir

La confusió volgudament sembrada per l’establishment de l’oposició era moderadament lamentada pel MIL. Només moderadament, és clar, ja que aquella actitud li donava la raó en els seus punts de vista: l’oposició tenia més d’establishment que no d’oposició, s’havien de buscar vies noves, s’havia de provar, experimentar, obrir camins més acostats a la gent. Per definició, l’establishment no permet desestabilitzacions.

Aquest moderat lament dels acostats al MIL es va intensificar quan, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, el desembre de 1973, el règim va perdre l’aura d’imbatibilitat i la rialla prepotent per sempre més. Irreversiblement tocat, el règim havia de reaccionar amb equivalent fúria. Salvador Puig Antich ja era a la presó -havia estat detingut el setembre de 1973. La seva vida era bona presa. La campanya internacional per Puig Antich no es va evitar, peró va ser abonada amb prudència i tacte. L’oposició es va moure tard, malament, amb desgana: amb prudència. Una setmana abans de l’execució, correm-hi tots: ja era massa tard. Pretenien de complir. Des del cel, moltes gràcies.

Deu, cent, mil, deu-mil

Segons un membre del MIL, aquestes sigles volien dir Moviment Ibéric Llibertari. Devia ser Ilibertari.

Segons un altre, volien dir Moviment Ibèric d’Alliberament. Devia ser tercermundista: un conegut del Che Guevara, Vietnam, etcétera.

Segons un altre volien dir: Deu, cent, mil, deu mil...

Segons un altre, després d’una pila d’hores de parlar del grup i de la seva actuació, el MIL no va existir mai.

En els primers temps, s’identificava amb la xifra 1000 travessada per un fusell.

Els amics de les classificacions, els qui necessitaven col·locar etiquetes per poder moure i moure’s i tenen en aquesta llista una magnífica base per no prendre’s seriosament ni el MIL ni els seus components, Puig Antich inclòs, condemnat a mort.

Per a tots els altres, aquesta llista deixa ben clar que els components del MIL es fotien del seu nom i de tots els noms, que no els intessaven gaire les classificacions ni les burocràcies, els segells ni les unitats. Que tot el que volien, i ho van voler, va ser pensar, actuar, llegir, escriure, saltar, córrer. Cadascun a la seva manera, segons les seves possibilitats, segons les seves ganes. Van editar llibres -Edicions de maig del 37- que li deien CIA, (Conspiració Internacional Anarquista) amb un sentit de I’humor caracteristic d'aquells anys i que el MIL va reflectir sempre, va participar en vagues, com la Harry Walker de principis de 1971; va fer bancs, molts bancs, amb un únic accident, un empleat ferit en un ull, que el mateix MIL va ser el segon a lamentar; tenien una biblioteca, freqüentaven els bars sobretot al barri de la Catedral i de Santa Maria, i a la dreta de l'Eixample.
Salvador Puig Antich era molt aficionat la música: una vegada la policia va localitzar el pis on vivia, i el que més greu li va saber és que es va quedar sense un parell de centenars de discs que hi tenia. Fent vida clandestina, escoltava els programes musicals i se’ls coneixia tots, i era un expert en lombois i discjoqueis.. 

Qué li agradava, al Salvador? Sobretot, les dones. La qui ho diu n’és una, una de les que li havien agradat.



El MIL es va preocupar de la vida quotidiana, de les vagues salvatges, d’internacionalitzar una vaga esclatada en una empresa multinacional de Navarra. La tensió que hi havia dintre del grup entre els seus elements -es pot dir que no n’hi havia dos amb les mateixes idees- en general es resolia sumant, i no restant. Al cap i a la fi, per formar-ne part no hi havia gaire més "manaments" que aquests: ser antiautoritari, ser partidari de l’agitació armada, sentir-se part, i no avantguarda de la lluita de classes... A estones, ni aquests. Es preocupaven dels còmics, dels situacionistes, de Mondrian i el seu grup Der Stijl.

O bé, com un d’ells, a l’hora de les discussions d’aquesta mena se n’anava a jeure i deia que l’avisessin a l’hora de parlar d’acció.

Salvador Puig Antich estava temporades en mans de psiquiatres. Quan es va preparar la seva defensa per al Consell de Guerra que el va sentenciar a mort, hi havia partidaris de defensar-lo fent-lo passar per boig.

Ell s’hi va negar, naturalment. Perque aleshores, com avui, hi ha moltes possibilitats que els boigs són precisament els qui no els cal anar al psiquiatre. Admetre aquest tipus de defensa hauria estat col·laborar en la delirant confusió que anomenem normalitat.

Company Heinz. Què més? Doncs tot queda per dir, sobre el MIL i Salvador Puig Antich, o bé no cal dir res. És igual: ell, i el MIL, van viure un temps determinat, i van decidir de viure’l. 

El MIL es va autodissoldre l’agost de 1973, un mes abans de la detenció da Salvador Puig Antich. A la revista CIA, un Bakunin de còmic ho explicava aixi: «Val més una autodissolució que no mil programes». El document «oficial» de l ‘autodissolució porta quest titol: «Autodissolució de l’organització políticomilitar dita MIL». I una post data que fa:«...l’organització, la política, el militantisme, el moralisme, els màrtirs, les sigles, la nostra própia etiqueta, han passat al món vell...»

A la mateixa hora si fa no fa d’aquell mati del dissabte 2 de març de 1974, en què moria Puig Antich, a la presó de Tarragona donaven també garrot a un suposat Heinz Chez, suposat polonès, al qual ningú ni cap país del món no va reclamar mai, el cadàver del qual no va exigir ningú, ni cap autoritat. Heinz va passar nit en capella jugant-se gots de vi al parxís.

No els va acompanyar en canvi un guàrdia civil, Antonio Franco, que havia de morir el mateix dia que va ser indultat . Antonio Franco, l’octubre de 1973, havia mort a trets el capità del seu propi cos, Francisco Manfredi Cano, que seia al seu despatx, a Huelva.

Salvador Puig Antich i el molt anònim Heinz Chez van morir plegats. De confusió, doncs, cap. D’etiquetes, ni li calien, ni en volia, ni calen. Per la vida va perdre la vida, i prou. A qui ho entengui, salut.

Ramon Barnils