divendres, 12 de març de 2004

11-M: el terrorisme i la Constitució espanyola



El terrorisme fanàtic del fonemantalisme islàmic d'Al-Qaida ha produït a la capital del Regne d'Espanya uns atemptats la brutalitat i l'horror dels quals escapa a la capacitat humana d'una expressió que pugui traduir en paraules els nostres sentiments i el nostre raonament.

Tanmateix, davant la magnitud i la gravetat d'aquesta tragèdia, cal que s'imposin, precisament, el seny i la sang freda, un seny i una sang freda que són exigibles als qui pretenen governar-nos i que, malauradament -tampoc en aquesta ocasió-, no han brillat per la seva presència.

El president del Govern espanyol, seguint la seva lògica de l'Espanya una, grande y libre ha dit que la manifestació convocada a les set del vespre arreu dels territoris de l'Estat s'ha de fer contra el terrorisme, per la democràcia i la Constitución espanyola. El president espanyol, com el seu portaveu -Eduardo Zaplana- o com el ministre de l'Interior han fet el préssec i el ridícul més espantós insistint que l'autoria dels atemptats era d'ETA, amenaçant la població amb lleis més dures i dibuixant un escenari de futur fosc i terrible per als qui, pacíficament, no pensen com ells quant a la seva Espanya "una, grande y libre". (En aquesta "croada", no menys fonamentalista, l'excomunista Josep Piqué també hi ha contribuït galdosament.)

El president de la Generalitat de Catalunya, per la seva banda, ha fet dues declaracions institucionals. En la primera ha dit que tots els catalans ens hem de sentir madrilenys. Em permeto de discrepar-hi humilment: personalment em sento solidari amb el dolor i el sofriment de les víctimes i llurs familiars i, lògicament, amb el poble treballador de Madrid, els seus bons ciutadans i ciutadanes; tanmateix, aquest meu sentiment no pot ser manipulat com pretén el senyor Pasqual Maragall quan diu que m'he de sentir madrileny perquè, de fet, el que em vol dir és que m'he de sentir espanyol. I d'això, a casa meva, se'n diu "fer anar l'aigua al seu molí (patèticament electoral, és clar!).

En la segona declaració institucional, ja més matisadament i assenyada, ha demanat als catalans que es manifestin:
- per expressar el seu suport fratern a les famílies de les víctimes de l'atemptat de Madrid,
- per reafirmar el compromís col·lectiu d'acabar amb el terrorisme, i, també,
- per demostrar la nostra voluntat de conviure pacíficament i d'exercir els nostres drets democràtics.

Malgrat això, als mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio Televisió han insistit que Pasqual Maragall també ha convocat a la manifestació en defensa de la Constitució espanyola. En què quedem, doncs?

La Constitució espanyola és, precisament, la que se'ns imposa des d'Espanya perquè no ens puguem manifestar, a favor o en contra del que sigui, plenament com a catalans. Els catalans tenim dret a manifestar-nos en solidaritat amb les víctimes, contra el terrorisme i per la democràcia sense haver de mostrar adhesions "inquebrantables" a un text legal que és, en gran part, l'herència d'un acte fanàticament terrorista -l'aixecament militar feixista contra la República el juliol de 1936- les conseqüències del qual, encara avui, estem pagant. (Només cal citar com a trist i simptomàtic exemple el cas dels Papers de Salamanca segrestats pel Govern espanyol.)

Avís final per a navegants: això no s'arreglarà, malauradament, només anant a votar el 14-M, sobretot per als catalans, és clar!