dijous, 31 octubre de 2013

Lara i l’imperi de les pistoles

José Manuel Lara Bosch, fill de l’empresari franquista José Manuel Lara Hernández, ha reiterat recentment unes declaracions que ja va deixar anar l’any passat, com qui no vol la cosa: que si Catalunya esdevingués independent s’enduria l’imperi Planeta a les Espanyes, tot mostrant que el tarannà feixistoide, en aquest cas, és hereditari.

L’imperi Planeta va néixer el 1949, de la mà de Lara pare, aquell capità de la legió espanyola que va entrar a Barcelona el gener de 1939 com a ocupant de la nostra terra i que al cap dels anys va esdevenir un gran demòcrata d’aquells de tota la vida –com Porcioles, Samaranch o Sentís, per citar dos «nostrats».

Lara va entrar amb els legionarios i la cabra el 26 de gener de 1939 a Barcelona.
Al ram de les arts gràfiques tothom recorda com va bastir aquest imperi, en connivència amb el règim franquista, en la Barcelona grisa i reprimida dels anys cinquanta. Bàsicament, Lara recorria les impremtes de la ciutat i a punta de pistola (sempre la portava al damunt) requisava el paper que havia de menester per publicar els seus propis llibres. Mon pare, l’editor Enric Borràs Cubells (Gandesa, 1920 – Barcelona, 1985), que havia lluitat contra el feixisme i per la llibertat de Catalunya (al front, a la presó, a l’exili i a l’interior), i que havia treballat amb Jaume Vicens Vives o Joan Grijalbo, ho sabia prou bé –i per això en tinc memòria.

Ni durant l’època de Lara pare ni, actualment, amb Lara fill, gairebé ningú mai no ha obert boca sobre aquest fosc passat. Tot al contrari, la majoria d’això que en diuen «intel·lectuals» i «polítics» –raça d’escurçons!– han perdut el cul invariablement i els n’han fet la gara-gara fins a extrems quasi vomitius, com si el fet que un imperi econòmic s’hagi bastit tan miserablement no tingui cap importància. La qüestió és fer bullir l’olla, pel que sembla, i no remoure les aigües tèrboles del passat, no fos cas que més d’un en sortís esquitxat.

Si Catalunya s’ha d’alliberar, també ho ha de fer de tota aquesta gentussa, de llur desmemòria i d’aquests mesells capteniments, tan perniciosos per a la nostra salut espiritual. Perquè el problema no són tant els Lara de torn (com tampoc no ho eren els «nostrats» Porcioles, Samaranch o Sentís), sinó tots els qui, per activa o per passiva, els han donat patent de cors.

[Publicat a Media.cat el 31/10/2013.]

dimarts, 16 octubre de 2012

L'amenaça militar contra les «nacionalitats» ja es va establir a la Constitució espanyola

Entrada de les tropes feixistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939.
A la foto, a la plaça de Catalunya.

D'uns dies ençà corre per les xarxes socials la carta oberta que el professor de la Universitat de Vic, Enric Casulleras, ha tramès a Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals, sobre la suposada amenaça que van rebre els redactors de la carta magna si no hi incorporaven la «indisoluble unidad» d'Espanya.

En aquesta lletra, el professor Casulleras, li prega a Herero de Miñón, que recordi 

«… a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho

El fet que conta Casulleras no és en absolut incert, perquè precisament un altre dels «pares» del text constitucional, Jordi Solé Tura (1930-2009), ja ho va deixar escrit en el seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Alianza Editorial, 1985). 

Efectivament, el capitost de la OCE-Bandera Roja, hi diu —tal com ho recordava el diputat i portaveu del PNB al Congrés espanyol, Joseu Erkoreka, en un article al seu blog, Jordi Solé Tura i la «nota impuesta», amb motiu del traspàs del polític comunista el 4 de desembre de 2009–, que l'article 2 de la Constitució –el que declara que es fonamenta en la «indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols»– no va ser fruit de la transacció lliure i democràtica entre els diputats elegits pel poble, sinó imposat per una instància extraparlamentària. «L'article en qüestió no va sorgir de la lliure contraposició d'idees i arguments entre els constituents electes, sinó d'una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament i va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular», escrivia Erkoreka

Sole Tura relata, en el llibre esmentat, el procés d'elaboració del precepte, i hi dóna compte de la redacció original i de les tensions i xocs que va suscitar des d'un principi la incorporació a la mateixa del concepte «nacionalitats», que molts diputats d'Alianza Popular (AP), d'Unión del Centro Democrático (UCD) i d'algunes formacions regionalistes, van combatre amb fermesa a través de les seves esmenes. 

En un moment determinat, alts responsables d'UCD li van comunicar a Solé que no podien aguantar les pressions i es veien obligats a retirar totalment el terme nacionalitats, cosa que proposarien els seus representants en la ponència a  la sessió final. Miquel Roca Junyent i ell van mostrar la seva més radical oposició a una possibilitat semblantt i van deixar palès que «tant els comunistes com els nacionalistes ens manteníem intransigents i fèiem del manteniment o no del terme nacionalitats una qüestió de ruptura o de continuació del consens constitucional». 

UCD quedava així en una situació molt delicada. Si mantenia l'expressió «havia de fer front a una gran ofensiva exterior, en el si dels propis aparells d'un Estat que el govern ucedista controlava amb dificultat. També havia de fer front a serioses dissensions internes». Si, per contra, optava per suprimir-la, «es trencava el consens constitucional, esquerdat per la retirada del PSOE, i amb això UCD es posava en mans d'Aliança Popular». És llavors quan es produeix el sorprenent esdeveniment que el professor català revela en el seu llibre: 

“«Finalmente, a última hora de la tarde, me llegó en tanto que presidente de la sesión, un papel escrito a mano y procedente de la Moncloa en la (sic) que se proponía una nueva redacción del artículo 2. Era una redacción compleja, en la que se introducían los conceptos de “patria” y de “nación”, pero en la que se mantenía el término “nacionalidades”. Era, de hecho, una refundición de conceptos que reflejaba muchos de los puntos de la discusión final entre UCD, los comunistas y los nacionalistas, pero también los resultados de la presión exterior”.»

Aquest text que, segons Sole Tura, afegia al debatut pels diputats «els resultats de la pressió exterior» és, bàsicament –sense que això afecti algun retoc puntual introduït amb posterioritat– el mateix que conforma en l'actualitat l'article 2 de la norma constitucional.

«Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.»

També en aquest punt, l'exposició del diputat recentment mort és d'una enorme eloqüència:

«Como presidente de la sesión, finalmente celebrada, hize observar, sin embargo, que el texto adolecía de una redacción deficiente y tenía incluso problemas sintácticos. Pero la respuesta que me dieron los representantes de UCD es que no se podía variar ni una coma, porque aquél era el texto literal del compromiso alcanzado con los sectores consultados. Evidentemente, no se especificó cuáles eran estos sectores, pero no es difícil adivinarlo”.»

Tal com escriu el diputat del PNB, admetre que l'article en el qual es defineix la base sobre la qual es fonamenta la Constitució «va ser imposada als representants de la voluntat popular per uns "sectors consultats" de naturalesa extraparlamentària, és una cosa que qüestiona molt seriosament la legitimitat de la norma fonamental».

Per a Josu Erkoreka, l'article 2 de la Constitució –el que articula la qüestió nacional a l'Estat espanyol– té una gènesi antidemocràtica. "Va ser concebut per poders fàctics extraparlamentaris –ningú no posa en dubte que eren militars– i imposat als representants legítims de la voluntat popular, vés a saber sota quin tipus d'amenaces", conclou.

I no hi puc estar més d'acord. De sempre, he defensat que sense ruptura, sense un trencament realment democràtic, popular, de base, amb el franquisme, tot el que tindríem, tot el que hem tingut i tot el que tindrem si, finalment, no ens hi enfrontem –i ara, sembla, que n'hem iniciat el camí–, seria, ras i curt, més del mateix amb diverses disfresses, però al capdavall l'essència de l'Espanya sempiterna, anorreadora i criminal: el trasnfranquisme.

dilluns, 23 juliol de 2012

Crisi i periodisme


Tota crisi significa, alhora, canvi i repte, però també desil·lusió i patiment. Sense entrar, ara, a analitzar-ne les causes —que en el cas del nostre país van molt més enllà de les pròpies retallades—, la situació de col·lapse econòmic ha llençat al carrer més d'un miler de periodistes, ha produït el tancament o ERO de desenes de mitjans i ha empobrit, en summa, les veus i les fonts amb què els ciutadans podem informar-nos i formar la nostra opinió sobre els fets i les coses que passen.

Alguns diran que n'hi havia un excés i potser tenen raó, encara més en aquests moments que les anomenades xarxes socials –especialment twitter, facebook i google+– produeixen més soroll que no pas informació, però certament sóc dels qui penso que com més mitjans hi hagi, de qualitat, millor, perquè revelen un senyal clar de civilització i cultura.

En aquest context, els nous mitjans digitals ara mateix la passen magra —seguint l'estela de la premsa de paper, tocada i, en certs casos, enfonsada—, especialment per la caiguda en picat dels habituals mitjans de subsistència: la publicitat, els patrocinis i les subvencions i ajuts. Aquests darrers suports econòmics, tanmateix, han fet aflorar, igualment, una crua realitat: que alguns mitjans eren sobrers i alguns altres pateixen pel fet que al final tot i ser justos pagaran com a pecadors. Ras i curt: el que certs mitjans, lligats a partits, entitats i institucions han xuclat dels pressupostos públics no ha servit per crear empreses fortes, sinó perquè, bàsicament, durant un temps certs "periodistes" i "empresaris" visquessin de la mamella pública, mentre d'altres s'escarrasaven a fer, precisament, periodisme i empresa en majúscules.

En aquest mal tràngol la gran qüestió no és ja saber si se salvaran alguns mitjans que romanen ara mateix a la corda fluixa, sinó que, suposadament aguantant la flama, quin model de subsistència hauran d'incorporar per poder sobreviure la maltempsada i mantenir la fidelitat —tan espúria, tan fugissera a la xarxa— dels lectors que s'han avesat al tot gratis.

De moment, la faceciosa sentència del gran filòsof Francesc Pujols, és a dir, que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan anem pel món, s'acompleix a Internet en el cas de la majoria de mitjans digitals nostrats. Els dos grans mitjans de comunicació, exclusivament digitals, que regnen al nostre país (Vilaweb i Nació Digital), més la resta (una dotzena mal comptada) que aguanten encara l'embranzida de la crisi, s'hauran de plantejar, de forma seriosa, si per oferir als centenars de milers d'usuaris que els segueixen el dret a ser informats de forma independent, veritable i contrastada des d'una opció de país, caldrà fer-los saber que tot plegat té un cost i que aquest cost s'ha de sufragar amb el seu suport, més enllà de fórmules col·laboraitves més o menys fallides o d'allò tan improductiu de l'entre tots ho farem tot.

dijous, 26 abril de 2012

Carlos Sentís, 10 de febrer de 1940

Ara fa nou mesos, amb motiu de la mort de l'espia franquista Carlos Sentís fèiem referència a l'article que Ramon Barnils li va dedicar en tres parts a El Temps el 1994, "Un tomb per la púrria", on assenyalava que "a la pàgina 2 del setmanari Destino del 10 de febrer de 1940, a dalt i a l'esquerra, hi ha un requadre titulat 'Carlos Sentís, colaborador de Destino', amb la foto de l'assenyalat uniformat d'oficial de Regulars franquista, bigotet inclòs. Hi diu que 'el nostre camarada' va estar-se quinze mesos a França, Anglaterra i Bèlgica redactant 'literatura xifrada', i que 'va haver de fugir de França així que se''n va descobrir l'enquadrament als Serveis d'Informació Militar.''

Finalment, gràcies al servei de digitalització de la Biblioteca de Catalunya avui podem oferir sencer aquest article, que no solament no té pèrdua sinó que demostra clarament quin era el tarannà d'aquest "periodista" reciclat a demòcrata.

El deixem inscrit aquí per a la història i en memòria de tants periodistes represaliats.