Vet aquí el resum de les eleccions espanyoles celebrades ahir i que l'imperdible José Montilla -amo de castells, grutes i cases de la franquista Diputació de Barcelona- va saber expressar tan bé des del balcó del carrer de Nicaragua durant la nit del triomf electoral del PSOE a la colònia: «Visca Catalunya! ¡Viva España!». No menys expressiu, en espanyol si us plau, va ser l'anomenat «independentista» Carod-Rovira –nou defensor de la Constitución en forma de pancarta (el passat dia 13 al passeig de Gràcia de Barcelona)-, que va començar el seu parlament victoriós en aquesta llengua amb la qual sembla que ens hem d'entendre els catalans, ara per decret «democràtic» multicultural.
La il·lusió que Catalunya –no ja tota la nació– comptarà alguna cosa a partir d'ara és ben bé això, una il·lusió, un miratge per enganyar la «bona gent» que encara es creu que amb els espanyols s'hi pot fer alguna cosa després de gairebé 300 anys de repressió contínua i eficaç. Molt poca memòria tenim sobre l'actuació dels socialistes espanyols en aquest sentit i més valdria que tant de votant «independentista» fes un repàs de les hemeroteques. D'altra banda, difícil ho tindran tota aquesta colla de volàtils enganyapastors quan els del PP, amb majoria al Senat espanyol, els tornin les lleis importants (nou Estatut, nova Hisenda, etc.) com en una partida de pin-pong inacabable.
La fugida endavant d'ERC pel que fa als seus problemes interns i externs derivats de la mal assumida i pitjor defensada entrevista de Carod-Rovira amb la suposada direcció d'ETA (Encaputxats Tocats de l'Ala), és un senyal inequívoc de com el partit fundat per Francesc Macià s'nstal·la, cames ajudeu-me, en el discurs polític espanyol, inclòs el de la prebenda i el «corre, ve y dile», per allò de fer bullir l'olla (de llenties, és clar). De fet, és la millor manera d'acabar, d'una vegada per totes, amb l'independentisme català. Ajudem el PSOE, diuen, per treure el PP: el possibilisme de CiU passat per la batedora d'un radicalisme de bocamolls, amb tot el respecte per als qui els han votat.
De fet, què s'hi guanya de fer fora els feixistes del PP del govern de l'estat si hem d'anar a caure a mans dels qui diuen que ens «mereixem una Espanya millor»? Jo, l'única «Espanya millor» que, fent camí, podria acceptar és la que reconegués, pel cap baix, el dret d'autodeterminació (dret que va ser esborrat in eternum del programa del PSOE).
Però hem de constatar que una qüestió irrellevant, pel que fa a les perspectives de l'alliberament nacional, com és la participació en les eleccions espanyoles del 14 de març ha tingut i té l'anomenada classe política catalana hipnotitzada de 1978 ençà. Mentrestant, a cada bugada espanyola hi anem perdent dos llençols catalans i ni es deixarà de fer un transvasament de l'Ebre ni ens tornaran els Papers de Salamanca. Ja se'n guardarà prou l'amic de Maragall i Montilla, l'inefable José Bono, que sona de ministre de l'Interior.
Això sí, als dissidents i als arrelats, ens espera, novament, una altra travessa en el desert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada