Transfranquisme: de Puig i Antich a Castellar del Vallès

Els fets recents de Castellar del Vallès, en què la raça dels energúmens ha campat per les seves sota les senyes de l'esvàstica nazi i del drap espanyol -per cert, les mateixes que el recentment traspassat criminal de guerra Ramón Serrano Súñer (SS)- no són un episodi extemporani, sinó la conseqüència lògica del transfranquisme, és a dir, la perpetuació del franquisme després de la mort del dictador -el terme va ser encunyat a principis dels vuitanta a la revista El Llamp- i que darrerament ha pres embranzida des des diversos fronts, l'últim dels quals la perpetuació d'una subvenció milionària a la Fundación Francisco Franco, que es dedica a perservar la santa memòria del Dictador.



El pròxim 2004, en què l'establishment barceloní- vol celebrar l'anomenat Fòum de les Cultures, la Pau i el Desenvolupament Sostenible, farà  30 anys que va ser executat "legalment" l'anarquista català  Salvador Puig i Antich, tres dècades de quasidemocràcia en què els hereus d'aquella tirania en comptes de fer un veritable tractat de pau amb l'adversari -com ha reclamat repetides vegades el cartellista Carles Fontserè (amb obra segrestada a Salamanca)- van preferir fer una Constitució subtilment antidemocràtica, que nega el dret a l'autodeterminació i fa garant de la sacrosanta "unidad de destino en lo universal" al "glorioso ejército español".

Això sí, mentrestant l'Ansar -Bush dixit- se'n va a fer les Amèriques perquè a Europa els qui paguen (francesos i alemanys) no el volen veure ni en pintura. I el que ell vol és sortir a la foto, ni que sigui fent-se la víctima i l'incomprès, junt amb les víctimes d'un terrorisme. Perquè la resta de víctimes -de Fontserè a Puig i Antich, de Lluís Companys als veïns de Castellar del Vallès- sembla que només mereixen el seu menyspreu.

Franco i Boadella: dues cares de la mateixa moneda?

Boadella ha estat definit com el bufó de la cort, de la cort que sigui: mentre li paguin -li paguem-, anirà fent la viu viu i fent i desfent aquest teatret tan ben fet però tan típic i gastat del hi, hi, hi i ha, ha, ha.

Ara, arran de la pròxima estrena de la pel·lícula d'Els Joglars Buen viaje, excelencia, ha volgut fer una paròdia d'una visita de Franco a la capital d'Osona. Bé, la cosa faria gràcia, tot just ara que es parla tant del retorn del franquisme (tret que el franquisme no ha marxat mai, és clar), si no fos que als vigatans no els ha fet gaire gràcia que el bufó Boadella i la seva tribú fessin el mec a la plaçaa gran de la ciutat. Però el que més els ha molestat és que el setmanari El 9 Nou hagi repartit banderoles espanyoles amb propaganda, part darrere del paperot, del mitjà de comunicació.

Una clara mostra de fins on pensen arribar els mitjans de comunicació per vendre més paper, però un insult al públic (i no precisament a la manera d'Ibsen, dissortadament allunyat del bufó Boadella).

Mentrestant, als teatres de Barcelona hi campen en un elevat tant per cent d'obres xarones i, per postres, fetes en la llengua dels veïns.

Com al franquisme!

Bon viatge, doncs. (Àmplia informació a Osona.com.)

Possar una rentadora no té preu (sí sexe), en català

Suposo que heu vist l'anunci a TV3: un home està ajupit davant l'ull de la rentadora amb cara de no entendre res: se suposa que ha posat una rentadora per fer la bugada del dia i sembla que l'ha espifiada. La dona agafa un telèfon i diu: "No funciona, vull que el canviïn" i es veu com dos "goril·les" s'emporten l'home, amb què es vol fer entendre que s'ha de ser molt ruc (és a dir, un home) per no saber fer anar una rentadora Balay. Aleshores, una veu diu: "Possar una rentadora malament no té preu".

De primer, parlem del sexisme evident que, contràriament al que alguns (sobretot algunes) podrien pensar, continua essent negatiu per a les dones, perquè encara que a certes preteses feministes els faci molta gràcia l'anunci pel fet que es tracti l'home malament -com es mereix, acostumen a dir-, la conclusió de l'espot pot ser, certament, que les que continuaran fent anar les rentadores seran les dones, és clar, perquè els homes no ho saben fer.

És curiós el canvi d'orientació d'aquesta empresa quant a la publicitat i l'anomenat "sexisme". Un anunci de l'any 2002, en què els homes de Balay -empresa nada a l'Aragó, però ara de capital alemany (amb web exclusiva en espanyol)- representaven els electrodomèstics i feien més fàcil la vida a les dones, a qui atorgaven la responsabilitat exclusiva de les tasques de la llar, va ser denunciat l'any 2002 per l'Institut Català de la Dona en el seu informe anual sobre continguts sexistes i va rebre com a resposta que es tindria en compte en campanyes posteriors. La senyora diputada Joaquima Alemany, factòtum d'aquesta institució autònoma del Govern regional fins l'any passat -substituïda per Joana Ortega, regidora de CiU a l'Ajuntament de Barcelona-, deu estar ben contenta.

Tanmateix, no hem sentit Josep Laporte, president de l'Institut d'Estudis Catalans o el director general de Política Lingüística o el flamant Observatori de la llengua fer cap denúncia a l'empresa Balay o a la casa de doblatge que ha permès aquest "possar" (o a tantes cases, empreses i polítics que trinxen la llengua). Caldrà  crear un Institut Català  del Català? Perquè, si no, de què ha servit la tímida i retallada Llei de política lingüística que permet que es treptigin els nostres drets?

De què han servit 25 anys de Govern regional i 20 anys de TV3? D'alguna cosa, és clar -només faltaria-, en certs àmbits…, però curiosament la seva institucionalització ha desactivat el tremp ciutadà  necessari perquè la llengua visqui plenament al país, segurament perquè la majoria creien que amb el Govern, el Parlament i la resta d'institucions ja en tindríem prou... I massa que n'hem tingut, però a la inversa!

El detall del "possar" és això, un detall, però denota com en comptes d'avançar reculem, i això en tots els àmbits: en alguns de tan importants com l'ensenyament, l'empresarial, el teatre, el cinema, els mitjans de comunicació nacionals (i no tan sols principatins), etc. De fet una llengua que s'usa poc i que, de més, es parla cada dia pitjor, no és que tingui els dies comptats, sinó que es pot convertir en un "patois" més fastigós que el barceloní que tant agrada als filòlegs d'El Periódico (un diari espanyol traduït al català..., o se'n diu catanyol?). El detall, però, esdevé insultant quan sembla ja una norma.

S'imaginen un anunci en espanyol que digués: "Poñer una lavadora..."? Oi que no?

Mentrestant, hem de començar a prendre exemple d'institucions com els Casals Jaume I o els advocats que malden incansables, com altres prohoms del país, perquè es pugui usar la llengua pròpia sense dificultats als jutjats, tal com empara la Carta europea de les llengües minoritàries, ratificada pel Govern espanyol l'abril de 2001. Si ens han d'afusellar la llengua i ho volem denunciar, si més no que ho puguem fer en català.

L'Onze de Setembre: nucleòcrata i espanyol

Aquest Onze de Setembre el senyor Pujol s'acomiada de l'audiència regional amb el discurs nucleòcrata que va fer aquest dia en el territori de la tribu a Vandellós, quan tot just fa dos dies va lloar –en espanyol, si us plau, que hi havia l'Ànsar de torn– el projecte ITER que es vol situar en aquesta malaurada població catalana.

Mentrestant, la resta de presentadors del país -inclosos els d'ERC i d'ICV, que hi han votat a favor en els consells comarcals del Tarragonès o a la Diputació– s'omplen la boca amb l'anomenat nou Estatut que serà paper més que mullat si aquesta bestiesa (contaminadora de triti, perillosament experimental, astronòmicament cara i absolutament insostenible) es fa en aquesta nostra trista i dissortada pàtria.

Endarrera, doncs, aquesta gent…, tan atòmica i tan superba!

(Més informació, que és del que es tracta, en articles de Santiago Vilanova, de l'enginyer Josep Puig o al web d'Alternativa Verda.)

Serrano Súñer, Garzón i l'Espanya eterna

La mort de Ramón Serrano Súñer el passat 1 de setembre a Madrid no ha passat desapercebuda entre els mitjans de comunicació catalans: hi va haver l'excel·lent crònica que ens va fornir David Bassa a La Nit al Dia de Mònica Terribas (Canal 33) aquella mateixa nit i l'aclaridor article de Javier Tusell, però a El País de l'endemà, a més de la informació de qualitat fornida per La Vanguardia i articles d'A. Mayayo a El Periódico (que va fer-ne un bon editorial el 3 de setembre) i de Josep M. Pasqual a El Punt digital. Cal esmentar la relliscada de l'Avui, que va dedicar a l'esdeveniment un espai paupèrrim, sense cap referència a l'anticatalanisme visceral de l'ara traspassat "cuñadísimo", tot i que ens va ressarcir l'endemà amb l'article Un feixista de cap a peus, de l'historiador Carles Santacana. (També el Diario de Tarragona, amb un cert to esbiaixat en algun article, hi dedicà espais els dies 2 i 3 de setembre.)

Les forces polítiques (és un dir) d'aquest país, atrafegades per veure qui escalfarà quins seients al Parlament regional, han preferit que el cadàver putrefacte d'aquest nazi s'acabi de podrir sense remoure'n els cucs: ni Mas, ni Carod, ni Saura, ni Maragall, ni Piqué -només faltaria- no n'han dit gaire res. De fet, ha estat la cívica i incansable Comissió de la Dignitat, que va emetre una nota de premsa sobre el personatge, l'única que ens recordava, entre d'altres coses, que Serrano Súñer va ser responsable -entre d'altres atzagaiades- de fer el decret de creació de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, la sinistra oficina que és a l'origen de l'actual Archivo de la Guerra Civil de Salamanca.

Súñer ha mort poc després d'haver sabut dues males notícies: d'una banda, la retirada del nom del carrer de Miravet a Gandesa de la placa amb el seu nom, i, de l'altra, l'inici -entre diversos col·lectius– d'una demanda, a Paris, contra ell per crims contra la humanitat, ja que la Llei d'amnistia espanyola va pressuposar la impossibilitat legal de promoure demandes contra els criminals franquistes (militars, polítics, jutges, policies, etc.), amb què es va convertir en la Llei de l'amnèsia.

De qualsevol manera, l'inefable jutge Baltasar Garzón -flagell de l'independentisme i de la llibertat d'expressió (exactament igual que Fraga, Aznar, Rajoy i Zapatero)- ha preferit reclamar responsabilitats als militars argentins que no pas als espanyols. Aquest fet no és anecdòtic i dóna idea de fins a quin punt ells són els vencedors –al capdavant dels quals el Borbó, hereu de Franco– i nosaltres els vençuts –sense capdavanters i amb les butxaques escurades.

(Podeu trobar tota la informació sobre aquests afers i la "biografia" de RSS al web Catalans.)

La joventut catalana i el complex dels vençuts

De bona font hem sabut que alguns dels afectats pels anomenats papers de Salamanca, és a dir, hereus d'aquells als quals se'ls va confiscar documents personals que van servir per a la ferotge repressió de la Dictadura feixista de Franco, no acaben de fer el pas -recomanat per la constant i pacient Comissió de la Dignitat- cabdal per a la recuperació d'aquest patrimoni: la presentació de cada cas als jutjats pertinents. Sembla que el problema no prové d'una desconfiança en la justícia, perquè els experts auguren sentències favorables a aquest retorn documental -es tracta d'un pur i simple robatori de papers personals que es mantenen segrestats des de fa 65 anys-, de la mateixa manera que veuen potser més difícil la reclamació institucional (d'entitats, ajuntaments, partits, organitzacions i sindicats), tret que es faci en bloc i alhora.

Hi ha una altra curiositat prou inquietant en aquest afer: els únics hereus que han tirat endavant sense dubtar-ne la demanda judicial són els de Francesc Cambó (capitost de la Lliga i representant de la dreta rància que es va aliar amb Franco), ja que encara hi ha documents d'aquest polític a l'Archivo de la Guerra Civil de Salamanca. La resta de familiars dels espoliats, curiosament -o no-, són, pel cap baix, catalanistes i d'esquerres.

En el moment de la veritat, doncs, després de fer el ploricó, de queixar-se arreu i per tots els mitjans, durant anys i panys -i ara, amb el suport incondicional de la Comissió de la Dignitat-, que cal retornar-los allò que és seu, els afectats no fan el pas endavant definitiu: vacil·len, addueixen que potser es faran notar massa…, tot d'excuses -humanes, certament- que revelen el complex dels vençuts, que tant de mal ha fet i fa als catalans d'ençà la negra nit de la Dictadura.

Per contra, i a tall d'exemple esperançat de com hi ha un jovent totalment desacomplexat, tenim el cas d'una jove d'un institut de batxillerat de Palamós que se n'ha anat a Salamanca a fer la tesina de fi de curs sobre els controvertits Papers. Aquesta jove representa, com molts d'altres que treballen per a la nació futura, un tall generacional necessari, allunyat dels planys victimistes i, igualment, dels crits estèrils que ja no escolta ningú.

L'efecte de qualsevol acció per a la causa de la nostra sobirania només ens pot ser útil si es porta a terme des de la rauxa que comporta el seny del coratge i de la sostenibilitat: és a dir, no despendre més recursos dels que som capaços de generar per a les pròximes generacions. La jove de Palamós és un exemple a seguir.

De qualsevol manera, aquesta batalla jurídica necessita tots els suports, sobretot els econòmics. La Comissió de la Dignitat valora positivament qualsevol aportació al compte: 2100 3936 35 0100089647.