dimarts, 2 de setembre de 2003

Serrano Súñer, Garzón i l'Espanya eterna

La mort de Ramón Serrano Súñer el passat 1 de setembre a Madrid no ha passat desapercebuda entre els mitjans de comunicació catalans: hi va haver l'excel·lent crònica que ens va fornir David Bassa a La Nit al Dia de Mònica Terribas (Canal 33) aquella mateixa nit i l'aclaridor article de Javier Tusell, però a El País de l'endemà, a més de la informació de qualitat fornida per La Vanguardia i articles d'A. Mayayo a El Periódico (que va fer-ne un bon editorial el 3 de setembre) i de Josep M. Pasqual a El Punt digital. Cal esmentar la relliscada de l'Avui, que va dedicar a l'esdeveniment un espai paupèrrim, sense cap referència a l'anticatalanisme visceral de l'ara traspassat "cuñadísimo", tot i que ens va ressarcir l'endemà amb l'article Un feixista de cap a peus, de l'historiador Carles Santacana. (També el Diario de Tarragona, amb un cert to esbiaixat en algun article, hi dedicà espais els dies 2 i 3 de setembre.)

Les forces polítiques (és un dir) d'aquest país, atrafegades per veure qui escalfarà quins seients al Parlament regional, han preferit que el cadàver putrefacte d'aquest nazi s'acabi de podrir sense remoure'n els cucs: ni Mas, ni Carod, ni Saura, ni Maragall, ni Piqué -només faltaria- no n'han dit gaire res. De fet, ha estat la cívica i incansable Comissió de la Dignitat, que va emetre una nota de premsa sobre el personatge, l'única que ens recordava, entre d'altres coses, que Serrano Súñer va ser responsable -entre d'altres atzagaiades- de fer el decret de creació de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, la sinistra oficina que és a l'origen de l'actual Archivo de la Guerra Civil de Salamanca.

Súñer ha mort poc després d'haver sabut dues males notícies: d'una banda, la retirada del nom del carrer de Miravet a Gandesa de la placa amb el seu nom, i, de l'altra, l'inici -entre diversos col·lectius– d'una demanda, a Paris, contra ell per crims contra la humanitat, ja que la Llei d'amnistia espanyola va pressuposar la impossibilitat legal de promoure demandes contra els criminals franquistes (militars, polítics, jutges, policies, etc.), amb què es va convertir en la Llei de l'amnèsia.

De qualsevol manera, l'inefable jutge Baltasar Garzón -flagell de l'independentisme i de la llibertat d'expressió (exactament igual que Fraga, Aznar, Rajoy i Zapatero)- ha preferit reclamar responsabilitats als militars argentins que no pas als espanyols. Aquest fet no és anecdòtic i dóna idea de fins a quin punt ells són els vencedors –al capdavant dels quals el Borbó, hereu de Franco– i nosaltres els vençuts –sense capdavanters i amb les butxaques escurades.

(Podeu trobar tota la informació sobre aquests afers i la "biografia" de RSS al web Catalans.)

2 comentaris:

bcaspa que tienes ha dit...

quina pereza das

Anònim ha dit...

LA FORTUNA DE LOS “FRANCO”.



Por Rafael del Barco Carreras



TELECINCO dedicó uno de entre sus horribles o interesantes programas, según el color del cristal con que se mire, a la fortuna de los Franco. Levantó ampollas. ¡Con lo austero que era el General!. La FE, el papanatismo, viejos privilegios, pero ni con el enfado de los “entregados” la relación de las sustanciosas propiedades solo trasluce la punta del iceberg de las varias ramificaciones de lo generado en torno al Generalísimo. Las propiedades requieren mucho dinero para mantenerse a flote, y si sumamos la holgada vida de varios descendientes y colaterales, el dinero, en efectivo, manó de escondidos manantiales. Hasta las recalificaciones urbanísticas y el boom inmobiliario los ahorrillos del austero general dieron para vivir como multimillonarios a varias sagas directas e indirectas, después una de las recalificaciones aportó unos mil millones, ¡que se sepa!. A la suma se debería añadir la del CUÑADISIMO SERRANO SUÑER, que antes de su muerte a los 101 años desde PARIS pretendieron mermarla acusándole de CRIMENES CONTRA LA HUMANIDAD, pero no llegaron a tiempo y su fortuna la reparte un albacea con toda una oficina de apoyo en Barcelona.

Es curioso que nadie comente nunca el fiasco del BANCO DE MADRID –BANCO CATALÁN DE DESARROLLO de la familia FRANCO, bueno… los GÓTOR, el Marqués de Villaverde, y sus filiales en Francia, Miamy y SUIZA. Un montante de unos cientos de miles de millones de las pesetas de finales de 1970, la Transición, con consejeros SAMARANCH, VIOLA (el asesinado alcalde), CUATRECASAS (fundador del mayor bufete de Barcelona, 800 abogados), etc., dirigidos por OTRO íntimo del PARDO, JAIME CASTELL…engullidos por el BANCO ESPAÑOL DE CRÉDITO, ¡pobre Banesto!, un pozo de porquería, y quizá sumaran en la condena y cárcel de MARIO CONDE.

Entonces no existía la PRENSA, ¡ni ahora!, para esos recuerdos. Un banco creado a pesar de la Ley Larraz y el “statu quo” bancario. Ellos, la familia, dueños del Cortijo España, precisaban de uno conectado a SUIZA, vía filiales. Infinidad de créditos impagados, empresas quebradas…y el Estado pagando, primero el Banesto, ¡para el caso lo mismo!.

Y en la fusión con BANESTO anduvo por sus “grandes conocimientos bancarios y financieros” el jovencito JAVIER DE LA ROSA MARTÍ…simultaneando con el BANCO GARRIGA NOGUÉS y EL CONSORCIO DE LA ZONA FRANCA… y otra curiosidad… veinte años después el albacea de Serrano Suñer “prestaba” para “gastos de bolsillo” DOS MILLONES DE PESETAS MENSUALES a Javier, paliando su “insolvencia total”, procedentes de una FUNDACION domiciliada en Luxemburgo. ¡Lástima que el Gran Garzón se entretuviera con PINOCHET, y las teles con la PANTOJA!.



Ver www.lagrancorrupcion.com