Transfranquisme: de Puig i Antich a Castellar del Vallès

Els fets recents de Castellar del Vallès, en què la raça dels energúmens ha campat per les seves sota les senyes de l'esvàstica nazi i del drap espanyol -per cert, les mateixes que el recentment traspassat criminal de guerra Ramón Serrano Súñer (SS)- no són un episodi extemporani, sinó la conseqüència lògica del transfranquisme, és a dir, la perpetuació del franquisme després de la mort del dictador -el terme va ser encunyat a principis dels vuitanta a la revista El Llamp- i que darrerament ha pres embranzida des des diversos fronts, l'últim dels quals la perpetuació d'una subvenció milionària a la Fundación Francisco Franco, que es dedica a perservar la santa memòria del Dictador.



El pròxim 2004, en què l'establishment barceloní- vol celebrar l'anomenat Fòum de les Cultures, la Pau i el Desenvolupament Sostenible, farà  30 anys que va ser executat "legalment" l'anarquista català  Salvador Puig i Antich, tres dècades de quasidemocràcia en què els hereus d'aquella tirania en comptes de fer un veritable tractat de pau amb l'adversari -com ha reclamat repetides vegades el cartellista Carles Fontserè (amb obra segrestada a Salamanca)- van preferir fer una Constitució subtilment antidemocràtica, que nega el dret a l'autodeterminació i fa garant de la sacrosanta "unidad de destino en lo universal" al "glorioso ejército español".

Això sí, mentrestant l'Ansar -Bush dixit- se'n va a fer les Amèriques perquè a Europa els qui paguen (francesos i alemanys) no el volen veure ni en pintura. I el que ell vol és sortir a la foto, ni que sigui fent-se la víctima i l'incomprès, junt amb les víctimes d'un terrorisme. Perquè la resta de víctimes -de Fontserè a Puig i Antich, de Lluís Companys als veïns de Castellar del Vallès- sembla que només mereixen el seu menyspreu.