Cas Carod: la millor manera de no arribar enlloc es fer veure que es va a algun lloc

Avís als encaputxats: la bandera independentista és aquesta!

La treva dels pistolers encaputxats, anunciada ahir a bombo i platerets per tots els media, -prevista per diversos analistes- seria, segons sembla, el pas previ d'una operació de més ampli abast que hauria de comportar, passades les eleccions del 14-M, la treva definitiva de l'organització basca, amb què Carod-Rovira esdevindria el Messies català i tots viuríem en la pau més immensa. De fet, si es llegeix prou bé el paper emès pels encaputxats hi ha alguns detalls que ho poden revelar. Aquesta operació, de la qual estan perfectament informats els serveis secrets espanyols (a més, del CNI, el SIM i el SIGC), comportarà, tard o d'hora la detenció de la cúpula dels encaputxats, la caiguda en desgràcia del Messies i, al capdavall, l'anihilament de qualsevol projecte d'alliberament nacional. És a dir, el que Espanya sempre ha volgut, amb què es compleix la segona paradoxa del cas Carod (la primera la teniu aquí): que per no arribar enlloc, el millor es fer veure que es va a algun lloc.

Aquest, Carod-Rovira, el fill del Todo por la Patria (Apeles Carod Sancho), nat i criat en el règim quarterari de les casernes i de l'estanc familiar, exmembre del PSAN, del BEAN i de NE arriba a ERC gràcies a un altre no menys fosc personatge de la història del catalanisme recent: Àngel Colom i Colom, que va acceptar, el 1995, passar-se pel folre la decisió de l'agrupació de Gràcia d'ERC -que havia relegat, democràticament, el nom de l'ara secretari general del partit republicà per anar a les llistes- i va col·locar Carod-Rovira de número dos a les eleccions autonòmiques. (En aquest sentit, vegeu l'interessant llibre de l'exregidor del PI, Agustí Soler, ERC-PI, escissió o cop d'estat a l'independentisme. Per cert, com és que ningú no parla d'aquest llibre? Aquí ens queixem de la caverna mediàtica espanyola, però ningú no parla de la capelleta sectària catalana!).

Mentre alguns reclamen que Carod entri directament al PP o que ERC surti del GEC (Govern d'escandols i calamitats), l'organització republicana es blinda amb un comunicat que sembla escrit des d'un despatx de Madrid, com es va comentar ahir en aquest bloc.

El tercer escenari, després dels dos ja apuntats (primer, treva a Catalunya, ja acomplert; segon, treva a l'Estat espanyol), seria alguna mena d'intervenció, manu militari, des del mateix poder, adduint la Constitució i que l'ejército español és el garant de la sagrada unitat d'Espanya.

És clar, que aquesta premonició d'una altra guerra civil, només es pot considerar política-ficció, com ara el 1984 de George Orwell.

A propòsit de Bracons: si xiulen és que l'ase no vol beure

Aquest diumenge passat (04022004), quatre mil catalans, de debò, es van manifestar per reclamar novament in situ l'aturada defintiva de l'eix Vic-Olot i el túnel de Bracons. (Trobareu àmplia informació d'aquest afer, lliure i contrastada, al portal Osona.com.)

El que ha destacat més en aquesta enèsima ocasió, en la protesta insubornable de Salvem les Valls, ha estat l'escridassada i els xiulets que van haver d'escoltar els representants del leninisme productivista pintat de verd i de l'ara anomenat -gràcies a sant Carod-Rovira- independentisme no nacionalista (sic!), és a dir, ICV i ERC.

La prova del cotó del Govern migpartit, de què parlàvem fa uns dies -pel que significava per al primigeni trio de la benzina una altra pregària desatesa de la societat civil que els ha votats-, s'ha convertit ara en malfiança i mala llet no només de Salvem les Valls i dels ecologistes catalans, aquests sí de debò, sinó en un clam social d'un poble que el mateix dia tornava a dir No a la guerra arreu del territori: és, precisament, el model de societat que comporta el túnel de Bracons -especulació del sòl, productivisme insostenible, guany econòmic per damunt de qualsevol altra consideració- el que, indefectiblement, ens mena a qualssevol guerres.

Que als obtusos i als sectaris, que ara manen pertot, els comenci a caure la carota (que ve de carot) -basada en el guany personal i grupuscular- i siguin escridassats i xiulats és, de fet, un bon senyal de salut política i que no tot està irremeiablement perdut. Caldrà, potser, que les ments pensants i lliures que encara queden al país, allunyades de la partitocràcia i de l'establishment oficiós i oficial, comencin a configurar i a promoure alternatives reals de contrapoder per tendir al decreixement sostenible.

Com s'ho faran, tanmateix, els migpartits quan pretenguin fer-nos creure, per exemple, que aturaran les nuclears, si no han estat capaços de fer valdre el que van prometre quant a Bracons? Quin futur espera a comarques com Osona i la Garrotxa si s'obre definitivament la veda -arterament introduïda i auspiciada per les respectives diputacions– als "parcs temàtics" mentre s'obliga llurs veritables ciutadans a esdevenir una reserva d'indis provinciana, com s'encarrega de recordar-nos TV3 ara sí i ara també amb el vomitiu anunci de Leche Pascual?

I d'un Pascual a un altre (Pasqual): ja podem anar xiulant, si l'ase no vol beure.



(Fotografies, © 2003, Montserrat Escayola)