dimecres, 28 de gener de 2004

El cas Carod: les suposades millors intencions produeixen els pitjors i més indesitjables efectes



Ha començat a córrer per internet un manifest propiciat des de Vilaweb al qual se m'ha demanat, des de diverses bandes, que m'hi adherís. Es tracta d'un text que blasma la campanya mediàtica d'intoxicació, manipulació i insults que ha rebut Josep-Lluís Carod Rovira com a previsible efecte de la seva actuació política davant d'uns suposats membres de l'organització ETA. Com que no penso signar aquest manifest, em permeto d'explicar-ne les raons. Evidentment --i justament-- és perquè no signo el manifest que em veig obligat a fer les meves precisions: en aquest país, malauradament --i a partir d'ara, encara més--, si no estàs en segons quines llistes sembla que no existeixes. I jo reclamo el meu dret a dir i a existir sense haver de formar part d'aquesta llista. (Quant a les signatures que, de moment, aplega aquest escrit, més val posar-les en quarentena, perquè encara és hora que hi hagi la subsegüent pàgina amb totes les signatures recollides o els subsegüents correus electrònics verificant-ne l'autenticitat.)

Si el manifest fos pel diàleg i per la pau, per la fi de les violències, en pro del dret d'autodeterminació i tot el que es vulgui, segurament no hi tindria res en contra, ans al contrari. Tanmateix, plantejar la resolució del conflicte basc --i de retruc el català (per cert, no hauria d'anar al revés, això?)-- com una qüestió personalitzada en un líder polític concret em sembla del tot inadequat; és, de fet, aplicar el més del mateix que empren Aznar o Bush: o esteu amb mi o contra mi (i que tants vots sembla que reporta).

Les certeses i els errors són el que hi ha: el senyor Carod-Rovira, sense encomanar-se ni a Déu ni al Diable, se'n va anar a Perpinyà en el moment que era, precisament, conseller en cap i presumiblement president de la Generalitat en funcions (amb què ja hauria incorregut en una flagrant falta: mentre s'exerceix aquest càrrec no es pot viatjar fora del territori espanyol). Sobre aquest aparentment petit detall cal dir que en la magnífica entrevista que li va fer Mònica Terribas a TV3 (dimarts 27), ell mateix va caure en l'error de dir, primer, que en aquell moment no era president de la Generalitat en funcions; però, més endavant, també va afirmar que no li havia dit res de l'entrevista a Pasqual Maragall perquè aquest estava tornant de viatge. Bé, els fets canten: el DOGC 4040 (Decret 342/2003) delegava les funcions del president de la Generalitat en el conseller en cap des del 30 de desembre de 2003 i fins al 4 de gener de 2004, i mentre no torni a Catalunya, s'hi afegia. Més clar, doncs, l'aigua: Pasqual Maragall havia anat de viatge, sembla que a Turquia, i quan es va produir la trobada entre Carod i els suposats membres d'ETA encara no n'havia tornat i Carod-Rovira encara era president de la Generalitat en funcions. (Sobre el viatge amb cotxe oficial i banderí de la Generalitat, només cal fer una trucada a la Prefectura de Perpinyà i els flics nord-catalans estaran molt gustosos d'explicar l'enrenou que va causar la visita. Una altra cosa és que, des d'un cert punt, Carod fos traslladat, a un altre cert punt, en un altre cotxe i amb els ulls embenats.)

La pretesa ingenuïtat que s'ha autoatribuït el secretari general d'ERC sembla que només cerca una finalitat, encara més si es té en compte que el mateix diari que ara ha fet saltar la llebre (ABC) ja l'havia fet saltar anteriorment, amb què d'alguna manera els serveis secrets espanyols ja havien fet saber a tothom que Carod i ERC estaven sent vigilats estretament. La finalitat, al meu entendre, és aquesta: no pas avançar en la causa de Catalunya, sinó treure rèdits electorals, tal com ell mateix s'ha encarregat de confirmar quan ha anunciat (!) que seria el cap de llista a les eleccions espanyoles (amb què deixarà de ser membre del Govern i diputat al Parlament de Catalunya). És a dir: un referèndum, un plebiscit disfressat sobre la seva figura que, malauradament, no resoldrà res. Per tibar la corda amb Espanya no calia tot això. Però l'efecte nefast és que el suposat tripartit catalanista i d'esquerres és a hores d'ara més que paper mullat i Catalunya és manegada per un partit que fa les coses al dictat d'un despatx a Madrid.

Si Carod-Rovira (que ha reconegut que va actuar malament en no informar el Govern) i ERC haguessin estat conseqüents haurien decidit sortir del tripartit, ja que el president Maragall -en un malauarat acte històric- li ha retirat la confiança. Però, és clar, qui té pebrots de convocar unes eleccions al Parlament ara? És més fàcil jugar amb els sentiments de la bona gent i posar-la entre l'espasa i la paret. I a això ja no s'hi pot jugar. Hom ha de començar a ser conseqüent ja d'entrada: en aquestes sis fugisseres setmanes de govern tripartit, ERC i Carod s'han hagut d'empassar gripaus d'un gruix considerable: CCRTV, TV3, Samsung, Philips, Cases Regionals, llepada a Boadella (foro Babel), etcètera.

Més certeses: se suposa que Carod-Rovira no és un passarell. No és creïble, doncs, que no pensés en les conseqüències dels seus actes quan va anar a parlar amb els suposats bascos d'ETA. Amb la seva actitud --egòlatra i messiànica, segons alguns analistes allunyats del pensament únic que ara impera--, el líder d'ERC ha donat més arguments al PPE i a ETA per a perpetuar-se en llur capteniment i, molt pitjor, més arguments als enemics de Catalunya. Era, doncs, per dignitat que el senyor Carod i el seu partit haurien d'haver sortit immediatament del Govern de la Generalitat.

La resta: el linxament, la intoxicació dels mitjans i altres coses que, curiosament, oblida aquest manifest (com la patètica actitud de Maragall, acotant el cap davant Zapatero), són del tot blasmables, certament. Que quedi clar: és fastigosa la campanya mediàtica i el refefons que significa impedir i criminalitzar qualsevol diàleg per abastar una resolució del conflicte basc, entenent, a més, que diàleg i negociació no són el mateix.

Tothom es pot solidaritzar amb Carod-Rovira i amb qui sigui que hagi estat insultat i menystingut, però em nego a fer-ho si qui és vexat pel cap baix no assumeix políticament les seves responsabilitats --donades les més que previsibles conseqüències dels seus actes--, i amb més raó després de com ha estat tractat pels seus propis socis de Govern. No és, doncs --com deia-- una qüestió de si estàs amb mi o contra mi, i aquesta em sembla que és la tesi política que amaga el manifest, d'altra banda d'un to molt abrandat i correcte.

De qualsevol manera, en aquest cas, les suposades millors intencions estan produint els pitjors i més indesitjables efectes (per a la causa catalana).

Notes al marge de, per ara, política-ficció:

* Carod afirma no saber exactament amb qui es va entrevistar; possibilitat barallada: podrien ser ben bé agents de l'ara anomenat CNI (antic CESID).
* Es comença a parlar de talps infiltrats a la cúpula d'ERC; possibilitat barallada: hi són des de 1978 i ningú no ho diria. (De vegades no cal ser un talp, sinó un simple malparit. Els històrics d'ERC ho saben prou bé quan, en cercles reduïts, comenten que la detenció de Lluís Companys es va produir per una delació interna.)
* En el moment que Josep-Lluís Carod Rovira deixi de ser conseller (ara sense cartera..., ni sou, suposem) i diputat al Parlament de Catalunya per poder-se presentar com a cap de llista a les eleccions al Congrés espanyol --ja que tots dos càrrecs són incompatibles amb aquesta comesa--, deixarà de ser aforat i, per tant, la fiscalia espanyola el podria processar d'ofici adduint qualsevol bajanada; possibilitats barallades: si no el processen poden amenaçar de fer-ho; si el processen el converteixen en un màrtir. La conseqüència de tots dos actes és la mateixa: la causa catalana, que tímidament començava a aixecar el cap, queda anorreada definitivament.
* Què vol dir No passaran com va exclamar Carod des del carrer Villarroel quan va anunciar que volia ser el rei del mambo? Voldria recordar als meus lectors que aquesta consigna es deia i s'expressava (cartells, pasquins, fulls volants, pancartes, proclames radiofòniques) durant la guerra civil, de la qual, encara avui, paguem les conseqüències els catalans. Aquest és el llenguatge de pau i diàleg que el líder d'ERC vol que presideixi la seva actitud política? Possibilitats barallades: o bé Carod-Rovira ha perdut els papers o bé el seu objectiu no és la causa catalana.

Última hora:

Un ciutada català ha presentat denúncia al jutjat de guàrdia en què afirma, sense esmentar per res ETA, que tant Carod-Rovira, president en funcions, com Ernest Benach, president del Parlament, van abandonar Catalunya i que, a més, en van informar el president Maragall!

dilluns, 12 de gener de 2004

Nou missatge als irlandesos

Campanya nacional d'adhesió



Un grup promotor format per dotze intel·lectuals catalans de diverses procedències, ha iniciat una campanya d’adhesió sota el títol Nou missatge als irlandesos amb l’objectiu de fer arribar a l’actual presidenta de la República d’Irlanda i del Consell d’Europa, Mary McAleese, un text en què li reclamen que vetlli “pels nostres drets nacionals com a catalans com nosaltres fa cent-divuit anys vam fer vots per a l'assoliment dels drets nacionals del poble d'Irlanda”, tot emulant el Missatge d’adhesió al poble irlandès que el 1866 va promoure Josep-Narcís Roca i Farreras –pare del nacionalisme progressista català-, quan va fer arribar més de 6.000 signatures d’adhesió al líder nacionalista irlandès, Charles Stewart Parnell.

La iniciativa d’aquest text és signada, conjuntament, per Imma Albó, Víctor Alexandre, Albert Balcells, Josep Benet, Xavier Borràs, Agustí Colomines, Josep Gifreu, Enric Padrosa, Jordi Porta, Eva Serra, Toni Strubell i Josep Maria Terricabras.

El text sencer d’aquesta campanya pot ser consultat en aquest web, des d’on es pot fer arribar les adhesions als promotors de la campanya, els quals, un cop aplegades en un temps prudencial, les faran arribar a la presidenta irlandesa i actual presidenta del Consell d’Europa.

Si es prefereix fer l’adhesió directament per correu electrònic, cal fer-la arribar a aquesta adreça i fer-hi constar a l’assumpe la paraula “Adhesió” i al cos del missatge el nom i els cognoms, la procedència geogràfica i l’adreça electrònica de correu.

Feu-ho córrer!