Carta al degà del Col·legi de Periodistes

El degà del Col·legi de Periodistes va enviar ahir una carta personalitzada a cadascun dels signants de la lletra que li va fer arribar un grup de col·legiats després del vergonyant acte en què es va lliurar una medalla espanyola al periodista franquista Carlos Sentís en la infausta data del 26 de gener d'enguany (just en el setantè aniversari de l'entrada dels feixistes a Barcelona).

La carta del degà, és la que segueix:

----------------
En primer lloc, vull mostrar-te tot el meu respecte per la teva posició en referència a l'acte d'entrega de la medalla al mèrit al Treball a Carles Sentís en la seu del Col.legi. En aquest sentit voldria compartir les següents consideracions:

Crec que, com a periodistes, hem de posar en el seu estricte context les dos frases que citeu del meu parlament. Les frases que vaig pronunciar són les següents:

- "En segon lloc, perquè el mèrit com a "treballador" del Carles Sentis és indiscutible: va començar a treballar com a periodista quan encara no tenia majoria d'edat i avui, quasi vuitanta anys després, segueix escrivint el seu article setmanal a La Vanguardia"

- "En tercer lloc perquè en Carles Sentís té una biografia única i irrepetible, per la seva pròpia voluntat personal i pels fets històrics que li han tocat viure".

Aquets eren el "segon" i el "tercer" argument que vaig citar. El primer fou que en Carles Sentís va ser degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i president del Centre Internacional de Premsa de Barcelona durant 18 anys.

En Carles Sentís no va ser elegit en unes eleccions obertes, però va contribuir a fer la transició de les velles Associacions de la Premsa al Col.legi aprovat pel Parlament de Catalunya.

Carles Sentís va participar en la Transició política i aquest paper li va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi que li va atorgar el President Jordi Pujol l'any 1986. Penso que la presencia a l'acte d'entrega de la medalla del conseller Joan Manuel Tresserras expressa també aquest reconeixement. Però no em correspon a mi fer judicis polítics. Ni era el motiu de l'acte, perquè la medalla al Treball responia única i exclusivament a la seva tasca com a periodista.

Com pots comprendre, la meva participació en l'acte proposat pel Ministeri de Treball i les paraules que hi vaig pronunciar van ser fruit d'una decisió molt meditada i convençuda. No crec pertinent, per tant, que hagi de fer-me enrere del que vaig dir. Vaig considerar –i ho ratifico- que la transició va contribuir a crear un esperit de concòrdia i reconciliació que hem de seguir reivindicant i entenc que la Medalla al Mèrit del Treball es un guardó estrictament laboral, un reconeixement professional sense implicacions ideològiques. I dir –com vaig fer a l'acte- que Carles Sentís té una biografia "única i irrepetible" no és, en absolut, un judici de cap mena. És, simplement, la constatació d'un fet, allò que tants cops fem en l'exercici del periodisme.

Cordialment

Josep Carles Rius
Degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya
------------------

Coma resposta li he enviat aquest text:

Gràcies per la vostra resposta individualitzada a la nostra lletra col·lectiva (tot i que, també he expressat la meva opinió personal pel que fa a aquest cas aquí i aquí.)

D'aquesta vostra resposta en sostrec que no solament justifiqueu el vostre panegíric a aquest periodista —que mai no s'ha desdit del seu passat franquista i anticatalanista (em remeto als fets esmentats a la nostra carta)— sinó que, per postres, i com a torna, afirmeu que l'anomenada transició «va contribuir a crear un esperit de concòrdia i reconciliació que hem de seguir reivindicant».

Em reservo, ara mateix (perquè no és aquest el lloc de parlar-ne amb profunditat) de dir què penso sobre l'anomenada transició, però em permeto d'apuntar que per arribar a aquest esperit de concòrdia i reconciliació caldria, de primer i pel cap baix, que els botxins reconeguessin els seus mals i demanessin perdó a les víctimes, cosa que en cap cas no ha fet el senyor Carlos Sentís.

El que judiquem, a més (i vós no n'heu dit ni una sola paraula de desgreuge), és que l'acte no solament es fes a la seu col·legial sinó que, per a més oprobi, es fes en la infausta data (26 de gener), per a tots els catalans, de l'entrada de les tropes franquistes al cap i casal de Catalunya (iinclòs el senyor Carlos Sentís entre aquestes forces d'ocupació).

No em sento, doncs, en absolut satisfet amb la vostra resposta, ben carregada d'intencionalitat política, com el propi acte de què parlem, encara que preteneu inúltiment d'aparentar el contrari.

El fet que sis vocals de la Junta del Col·legi i que molts altres il·lustres periodistes de la institució hagin signat la carta de protesta us hauria de fer reflexionar que no es tracta de cap moviment espuri, ans és fruit d'una voluntat grupal de millora en la recuperació de la memòria històrica del periodisme català. Nogensmenys, si la vostra voluntat és la d'entestar-vos personalment, i en nom de tot el Col·legi, a defensar aquesta actuació vergonyant i vexatòria, potser ha arribat l'hora, no ja de deixar aquesta institució sinó de crear-ne una altra realment viva, eficaç i d'abast nacional català.

I en això estem.

Cordialment,

Xavier Borràs Calvo
Col·legiat 86026