"Normalitat institucional" en el dia de la Raza, segons Carod

S'escau avui el Día de la Hispanidad, festa dels espanyols i dels fills de la gran xingada que es va esdevenir a partir del 1492 al c0ntinent americà. Un borbó, Alfonso XIII, va instituir la festa com el Día de la Raza, fins que el 1958, els americans del nord (per allò dels nazis i les races superiors) li van suggerir al dictador que canviés el nom pel Día de la Hispanidad. De fet, doncs, no és una diada patriòtica pròpiament, sinó la commemoració de l'inici d'un genocidi i l'enyorança de l'imperi, que ara tan sols s'exerceix en les colònies de la perifèria (Euskal Herria i Catalunya). Per a bascos i catalans és una festa per imperatiu legal.



Estranya, doncs, no que Montilla assisteixi als actes militars a Madrid (és la seva Espanya), com ja van fer en certes ocasions Pujol i Maragall –aquesta parella feliç–, sinó que Carod ho hagi trobat del tot «normal»;  Saura, també ho ha trobat del tot  «normal», però ja se sap que aquest home és capaç de fer el que sigui per arribar a final de mes. Però el conseller de la vicepresidència ha dit que la presència de Montilla «forma part de la normalitat» perquè el d'Hiznájar no és «independentista»…

Ja és curiós que mentre les JERC fan una aferrissada campanya contra aquesta celebració, el cap d'Esquerra surti per la tangent de la «normalitat». Cal recordar que ara fa tres anys, amb el govern Maragall, Carod-Rovira va dir que participar en aquesta festa era una «mostra de subordinació» i que no s'havia d'anar a fer res a Madrid perquè no hi havia «res a celebrar».

És evident que els capitostos del partit que van dirigir Macià i Companys (aquest pròxim 15 d'octubre s'escaurà el 67è aniversari del seu afusellament pels espanyols) intenten a la desesperada mostrar-se com a bons minyons de cara a les generals de març de 2008, no sigui que entre cremades de fotos, plataformes i corrents interns hagin de jubilar-se abans d'hora.

Davant d'aitals fets, o del gravíssim fet del no retorn dels papers segrestats a Salamanca —tal com ja vam predir—, i que demostra una vegada més que l'anomenada «transició democràtica» no existeix, si més no per als catalans, ja que aquest no retorn és el botí conseqüent al dret de conquesta que els espanyols exerceixen sobre els catalans, una política de coherència i dignitat —coses de què tan mancats estem— hauria comportat l'abandó d'Esquerra de totes les institucions i el pas a la resistència activa, i no, per exemple, el manteniment d'una comissió de la dignitat totalment manipulada pel partit «independentista» per tal de continuar amb l'estratègia del victimisme que tants vots reporta.

Fins quan aguantarem aquesta colla d'hipòcrates? Fins quan serem tan calçasses que si ens volen detenir per cremar quatre fotos anirem a entregar-nos, pagant el viatge, a Madrid?

Fa falta que algú, amb seny, faci un toc revulsiu per començar a caminar cap una altra direcció.