divendres, 26 d’octubre de 2007

D'esvoranc en esvoranc fins a la victòria final!

La situació creada a les envistes de Barcelona per la construcció del TGV (o AVE, en versió espanyola), un tren de gran velocitat pensat des de Madrid perquè els mesetaris, després d'haver-nos robat diàriament uns quants milions d'euros, vinguin a la capital de Catalunya a enfotre-se'n, això sí, amb un somriure, no és ja una mostra més de la mentalitat castradora de l'esperit espanyol sinó, sobretot, un exemple palès de la submissió en què sobrevivim els catalans gràcies, ara, a un govern de progrés i catalanista.

El problema ja no és si ha de dimitir la ministra de Fomento (foment de la mala llet) o que l'empresa que té la concessió de construir el darrer tram malaurat del tren, OHL, sigui propietat d'un franquista amb foscos interessos a la Xunta gallega, o que la situació provocada per tot aquest desori a part d'un alt elevat cost econòmic —que pagarem entre tots— i en vides (13 morts!), en tingui un altre molt elevat a nivell ambiental i territorial; el problema, ni tan sols, no és tampoc que la pressa electoral o la desinformació hagin contribuït fortament al drama...

No, el problema real és que gràcies als qui ens han dirigit els darrers quasi trenta anys, els catalans vivim en la hipnosi col·lectiva en què se'ns ha obnubilat, fonamentada en la tesi que vivim en una veritable democràcia. Vençuda i desarmada la societat civil (realment desarmada), sobretot després del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, una nova classe política, sorgida del bo i millor de la burgesia i la petita burgesia catalana —que ja havia dimitit a bastament del seu horitzó nacional—, va fer mans i mànigues no només per ocupar el poder i instal·lar-s'hi ad eternum al preu que fos (cal dir que hi ha "polítics" que si perden el càrrec no tenen ofici ni benefici i han de ser "derivats" als consells d'administració dels ens públics per continuar vivint de la rifeta) sinó que, a més, va degenerar absolutament la comesa per a la qual havia estat elegida: mantenir-se fidel al servei del poble. I, paral·lemanet, és clar, els espanyols no han desparofitat les ocasions per anar-nos collant tant com han pogut fins que, amb Zapatero, s'han adonat que hem confós l'atàvic i enraonat pactisme amb l'abaixada constant de pantalons i el mesellisme.

La qüestió principal estava prou clara, per als polítics catalans: d'Espanya no en volem res..., ni l'AVE, ni la MAT, ni ENDESA, ni RENFE, etc. El que volem és el que han robat: papers, diners, recursos, etc., i això només ho podrem abastar si en la nostra consciència hipnotizada s'hi encèn la llum de la independència que ens alliberi del nostre complex d'esclaus. Tota la resta són maniobres per anar tirant de beta i perpetuar, fins a la victòria final, és a dir, l'anihilació de l'esperit català i, doncs, de la Catalunya nacional.

2 comentaris:

Enric ha dit...

Ens cal a tots plegats més intransigència, tens tota la raó.

Anònim ha dit...

Felicitats pel bloc. Mira't www.ulldepoll.cat