diumenge, 12 d’octubre de 2003

Pilar Rahola ataca: els periodistes amaguen el cap sota l'ala

Pilar Rahola, la croqueta del Pi -sempre tibat-, ha ensenyat la seva cara d'esgargamellaire mediàtica espanyola en un recent article al diari Avui (Déu n'hi do, Mònica Terribas!) en què, en referir-se al noticiari "La Nit al Dia" que condueix Mònica Terribas al Canal 33 (recent Premi Nacional de Periodisme), entre d'altres coses, hi afirma que "no estem davant d'un espai de periodisme informatiu, sinó davant d'un noticiari d'autor, permanentment editorialitzat, tan marcat per les idees i la visió del món que en té la conductora, que més que informar, ens mediatitza", una crítica, precisament, que és la que fa que aquest periòdic televisiu tingui seguidors entre la gent que té uns mínims de seny, que no són -que curiós!- els qui es dediquen a veure programes de telebrossa on la Rahola exerceix d'espanyola cridanera, renegaire i "bien pagá" (i no compta el programa d'en Cuní, "Coses que passen", perquè més aviat ella hi fa el paper de "florero").

Però el més important de la carregada de la Rahola contra la Terribas, el seu equip i, també, contra el no menys compromès i responsable periodista Joan Roure, no prové de la seva coneguda patologia exhibicionista -que ja mostrava a Catalunya Ràdio als anys vuitantes- i la seva forassenyada gelosia envers els qui se'n surten sense fer el mico -com és el seu cas-, sinó per la militància sionista que defensa a ultrança arreu on sigui i que retroalimenta els estius en viatges de franc als EUA i a Israel.

Ni l'equip de "La Nit al Dia" ni la pròpia Mònica Terribas sembla que no respondran aquest matusser article de la Rahola. Creuen -potser amb bon criteri- que la seva feina és entomar les crítiques i reflexionar-hi, cas que sigui pertinent fer-ho, i que el desmentit de les acusacions que fa la Rahola ha de continuar essent "La Nit al Dia" i el suport qualitatiu de la gent que s'ho mira.

Encara que entrar en polèmiques podria semblar estèril, els periodistes catalans no reaccionen de cap manera cada vegada que són atacats, sigui com a col·lectiu o individualment: ni el Col·legi de Periodistes, ni el Grup Ramon Barnils, ni el Sindicat de Periodistes -per citar tres grans "gremis"- no mouen un dit, generalment, quan s'ataca un dels seus membres, tret de casos de clara discriminació "economicista". Cal que s'esdevinguin fets de flagrant repressió (Egunkaria) perquè el "moviment" es bellugui. Però, curiosament, són coses que passen fora muralles. Per què els atacs indicriminats, violents i insultants -com el de la senyora Rahola- no es responen com cal? He arribat a la sospita que majoritàriament ningú no vol deixar de sortir a la foto (llegeixi's menjadora, modus vivendi, plat de llenties…) perquè no se sap mai què passaria si aquell a qui poses en el teu punt de mira periodístic serà -ell o els qui li donen suport- qui un dia no gaire llunyà et farà la foto.

És clar que jo no veig, ara per ara, la senyora Rahola fent-li la foto a ningú, tret que el Colom Sisales la faci cridar al Marroc per fer-hi la dansa del ventre o que en Maragall la faci directora general de TV3 si -com somnia- guanya les eleccions. És clar que en Carod sempre la pot repescar perquè torni a fer pi(ruetes) amb ERC.