Tribunal Constitutiquè?

Després de blasmar arreu i pertot el Tribunal Constitucional per l'atzagaiada de l'Estatutet i les mil-i-una pertorbacions contra l'ús de la llengua catalana, ara hem de lloar-lo per haver, simplement, legalitzat la coalició èuscara Bildu, una mena de reagrupament independentista a l'abertzale que l'Espanya transfranquista no pot suportar (vegeu, per cert, les portades dels diaris espanyols aquests dies, un exemple del periodisme que no s'ha de fer mai).

El Tribunal Constitucional  (llegeixi's en castellà, si us plau) és, per definició, un exabrupte del Reino de España, que no deixa de ser —no ho oblidem— una imposició de la dictadura. Si ara ha admès que els independentistes bascos es poden presentar a les seves eleccions és, bàsicament, perquè respon als interessos d'Espanya que així sigui: amb els encaputxats tocats de l'ala (ETA) ja desmembrats i/o dirigits per vés-a-saber-qui —després de tenir el PNB de gos faldiller durant més de tres dècades—, que els bascos siguin més o menys independents ja no els preocupa tant, vist que econòmicament, amb el concert que els van atorgar temps ha, ja no en treuen tall i que al capdavall, comptat i debatut, els tracten com a aquella tribú esgarriada que, per fas o per nefàs, un dia se'n va anar del ramat i amb l'esperança que, amb una fórmula o una altra, tard o d'hora hi tornara.

El fet que el Tribunal Supremo  hagués dit el contrari quant a Bildu, a instàncies de la Fiscalía General del Estado (tot en majúscules, no fos cas), responia més a l'estratègia del PSOE de fer la gara-gara al PP. I ara, un cop vist que la il·legalització no era "democràtica", tothom a callar, tret dels quatre eixelebrats de torn, i aquí pau i allà glòria.

En canvi ―oh, que estrany!—,  quan el mateix Tribunal tracta sobre Catalunya, nyec!, les coses canvien. Els catalans, diu el tribunal, som espanyols, encara que històricament s'ha demostrat que no n'hem estat mai i que si ara tenim passaport és per imperatiu bèl·lic, per la força de les seves armes. Nosaltres no és que no siguem "d'eixe món", sinó que mai no hem estat d'aquella tribu.

Que quasi quaranta anys de la seva "democràcia" hagin aconseguit la victòria tàctica damunt la consciència de tants catalans que, banaus, s'han cregut que amb Espanya podíem anar a algun indret que no fos a la nostra ensulsiada i a la nostra total derrota —com ara han constatat finalment uns quants—, no és obstacle per dir, claríssimament, que ni amb aquesta democràcia ni amb aquesta Espanya no hem d'anar enlloc pel tan simple raonament —que sembla tan difícil d'entendre— que anar amb ells, ni que sigui pagant impostos (com ja s'ha demostrat), significa desaparèixer.

Hi ha dos camins, doncs: la plena llibertat o la submissió. O bé el camí traçat, per exemple, per la Conferència Nacional per l'Estat Propi per a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, o bé el més del mateix d'aquests trenta anys i escaig, que no és res més que el parany, tan ben parat, d'haver-nos fet creure que, essent espanyols, podíem jugar a ser demòcrates i ens en podríem sortir.