Més castellà: + fracàs, - Catalunya

En un document no publicat del Sedec (Servei d'Ensenyament del Català), “Llengua i escola a l’ensenyament primari” (S. Vial i I. Canals, 2002) –citat per F. Xavier Vila i Moreno al número 1 de la revista Llengua, Societat i Comunicació (1, pp. 8-15, 2004)-, s'hi afirma que “cal evitar la percepció que el català és clarament hegemònic com a llengua de docència. Sense anar més lluny, un 38% d’escoles declaren servir-se del castellà –sol o acompanyat del català- en un moment tan crucial del procés d’aprenentatge lingüístic com és l’inici de la lectoescriptura a cicle inicial”. Tant les dades de primària com les de secundària i batxillerat presentades provenen de censos lingüístics escolars, és a dir que es corresponen principalment amb la llengua en què el professor declara impartir les seves classes.

Afegim-hi –i no pas de passada- que el model lingüístic escolar de Catalunya no exigeix a l’alumnat un comportament lingüístic determinat, i no aconsella, recompensa ni castiga l’ús d’una llengua o altra en les relacions interpersonals, que són, precisament, les que finalment afaiçonen l'ús real de la llengua. A les escoles francòfones d’Ontario (Canadà), per exemple, exigeixen als seus alumnes que usin el francès entre ells, perquè la institució es concep com un medi lingüístic que ajuda a perpetuar la cultura francòfona a l'Amèrica del Nord.

Vila, en l'article ja citat, afirma que “els usos lingüístics a l’escola haurien de merèixer més atenció per part dels responsables educatius”. Si l’ús està relacionat amb el coneixement, el fet que una part significativa de l’alumnat del país només empri el català en interaccions molt formals amb els mestres fa témer que la seva familiaritat amb aquesta llengua no passarà de ser superficial i acadèmica. “Hi ha el risc que bona part de l’alumnat ni col·loquialitzi el català ni s’hi arribi a sentir mai del tot còmode”.

Cal ser conscients, també, que la perpetuació de les actuals normes d’ús lingüístic posen en entredit la supervivència de la llengua pròpia del país, si més no a mitjan termini. Sumem-hi ara, l'atac frontal del Regne d'Espanya amb les recents sentències contra el català com a llengua vehicular a l'escola.

Nogensmenys, resulta simptomàtic que, segons els informes PISA dels darrers anys –com assenyalen F. Ferrer; G. Ferrer i J.L. Castel (Les desigualtats educatives a Catalunya: PISA 2003, Fundació Jaume Bofill, 2006)-, la llengua parlada a casa també està associada al rendiment acadèmic, i l’alumnat que té el català com a llengua principal és el que obté unes puntuacions més elevades. “En aquest cas –diu l'informe- també cal remarcar que aquest alumnat presenta un estatus socioeconòmic i cultural més alt”.

Més pobresa i més castellà signifiquen més fracàs. Més fracàs per a Catalunya, és clar. Deu ser, doncs, d'això que es tracta, no?