dijous, 27 de gener del 2011

Aznar té raó: Espanya es desintegra


No deixa de ser una mena d'ironia que calgui donar la raó al capdavanter neofranquista i expresident del Govern espanyol, José María Aznar,  quan diu que si no s'hi posa remei Espanya es desintegra. Unes quantes veus autoritzades, d'entre les diverses del catalanisme polític, en mitjans tradicionals o digitals, ja ho han assenyalat aquests darrers dies. En paral·lel, en el mateix temps i espai, un grup de corifeus —amb més o menys intensitat—, des de l'actual president del Govern del Regne d'Espanya fins al darrer dels inspectors d'Hisenda, han reclamat, posant en el punt de mira Catalunya, que cal una harmonització, una recentralització, un diguem-ne pagar els plats trencats de la crisi, de la mala gestió del tripartit, amb vistes, sobretot, a les expectatives electorals, migrades o exuberants, en els pròxims comicis espanyols i a les exigències de la Unió Europea.

Per sort o per dissort, allò que, sense voler ser profetes, ja va advertir Reagrupament Independentista, i molt especialment Joan Carretero, durant la darrera campanya electoral sembla que s'acabarà acomplint. Em refereixo al fet que, més d'hora que tard, aquesta comunitat autònoma de règim comú, també coneguda amb el nom de Generalitat de Catalunya, serà intervinguda per l'Estat espanyol per causa del deute descomunal i del dèficit no menys greu que s'hi arrossega. Si fins ara Espanya ens cisava quantitats més o menys escandaloses dels nostres recursos econòmics, llavors ja ho faran legalment i democràtica, amb el beneplàcit dels veïns del nord. Això sí: deixaran que ens continuem entretenint amb el Parlament de fireta del Parc de la Ciutadella i para de comptar, més que res per cmantenir el miratge —i la butxaca!— d’això que en diuen l’Espanya plural.

Ja fa més de quaranta anys que un gran patriota, en Josep-Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978) —historiador, etnòleg i polític català—, seguint les idees d'Arnold J. Toynbee, va teoritzar en el seu opuscle La desintegració d'Espanya (El Llamp, 1983) sobre aquesta decadència tot establint, a l'empara de l'historiador anglès, un ritme de quatre fases de desfeta i represa i assenyalant que, actualment, potser entràvem ja en la fase de dissolució: «Si Espanya ha entrat ja en les etapes finals d'aquest procés és preferible que els catalans no ens emboliquem més en els seus mals», una sentència que sembla que ben pocs, fins ara, n’han fet cas.

De fet, el qui fou president del Consell Nacional Català, expressava el seu convenciment i la seva fe que, fruit de la dinàmica de la història, assistirem a mig termini a la desintegració de l'Estat espanyol, incapaç de superar les seves pròpies contradiccions, i al consegüent alliberament de la nostra nació, que esdevindrà així un Estat lliure. Lluny però, de l'aïllacionisme que alguns volen atribuir a l'independentisme català, Batista apostava clarament per Europa des d'una posició, òbviament, de sobirania nacional.

En el context actual, en què la «democràcia» espanyola ens estenalla i ens aboca a un atzucac gairebé irrespirable, del «punt de no retorn» que ha assenyalat l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, només se’n pot sortir per dues vies, separades o en acció paral·lela: la proclamació unilateral de la independència i la internacionalització del cas català, sigui a Estrasburg o, sobretot, a la Casa Blanca, on la devolució («Devolution») —la restitució— de tots els nostres drets i llibertats, de les nostres constitucions, hi poden ser entesos i acceptats legítimament i legalment.

¿Tant ens fa que Espanya ens escuri la butxaca i no ens retorni pràcticament ni la xavalla? Hem de suportar durant més temps de ser presentats com els maleïts catalans (recordem els jueus!) que tot ho volen i tot ho desitgen? Se'ns castigarà a continuar pagant la seva festa mentre ens empastifen la llengua, la cultura, els estalvis…, el propi esperit de l'ésser català?

Si volem persistir com a poble, solament cal que a aquesta «desintegració d'Espanya», que tant horroritza al senyor Aznar i a la resta de corifeus, l'hi donem la necessària empenta.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Felicitats per l'escrit. Crec que s'hi hauria de donar més publicitat, ja que retrata d'una manera fàcil i entenedora la situació actual.

Olga Xirinacs ha dit...

Cada vegada que en tertúlia, ràdio, etc. dic aquestes afirmacions o semblants a les teves, em responen que la culpa és nostra.
No vull jutjar ningú. Potser és veritat, segurament que sí, però ja estic tipa de treballar pel país i al damunt sentir-me culpable.