He estat convidat, dissabte passat, 30 de juny, a l'acte de constitució oficial de Reagrupament.cat (RCat), que ha tingut lloc a l'Auditori de Barcelona, des de les 11 del matí fins a la cloenda amb el cant del Segadors, a dos quarts d'una del migdia. Unes 500 persones, entre militants i convidats, han omplert la Sala 2 d'aquest magnífic espai per escoltar, bàsicament i resumida, l'anomenat Manifest de l'Auditori sota el lema "Rellancem Esquerra Republicana de Catalunya".
L'acte s'ha desenvolupat de forma correctíssima, en un escenari pràcticament nu, solament tacat pel faristol dels parlaments i una senyera, i amb un joc de llums suau i adequat a cada moment. Ha estat, potser per primera vegada en la història recent de Catalunya, que es constitueix una formació política (ni que sigui dins d'un partit, com es pretén) a través d'internet i avui, de fet, ha estat la primera ocasió que molts dels militants i simpatitzants adherits a RCat s'han vist les cares.
Amb una banda sonora de temes universals de Lluís Llach com a motiu transversal («Venim del nord, venim del sud», «Viatge a Ítaca», «Més lluny»), interpretada en solitari per una nerviosa però esforçada pianista, de primer ha intervingut Rut Carandell, que ha fornit les dades i les xifres bàsqiues del web (70.000 visites, 30.000 usuaris, 857 militants adherits, 2.000 simpatitants); seguidament, Jaume Fernàndez, ha fet la crònica de la deriva conformista de l'actual cúpula de l'anomenada Esquerra (en aquest acte s'ha recuperat el nom sencer del partit i el logo de sempre), tot fent crítica de les pluges fines, els patriotismes socials i les apel·lacions a la gestió, a banda de l'ensulsiada de l'Estatut i la pèrdua de poder de les bases; després, un seguit de militants, han donat lectura a diversos missatges triats a l'atzar rebuts al web, dels Pallars o Osona, del País Valencià o de les Illes; i, finalment, el parlament mesurat, amb algunes pinzellades d'ironia, de Joan Carretero, aquell qui havia gosat dir avant la lettre el que molts militants i votants d'ERC pensaven quan va anomenar Zapatero de «demagog espanyolista» i als capdavanters de l'organització de vendre's pràcticament per un plat de llenties al PSC-PSOE. L'ovació, la més llarga i amb la gent dempeus, se l'ha enduta el ja nonagenari primer president del Parlament del transfranquisme i expresident del partit, n'Heribert Barrera i Costa.
L'exconseller Carretero ha centrat el seu discurs fundacional en els eixos bàsics ja coneguts i expressats des que ara fa un poc més d'un any es va iniciar aquesta aventura de l'RCat:
— la llibertat nacional dels Països Catalans ha de ser l'objectiu principal d'ERC;
— cal una estratègia per a la independència perquè a mig ternimi es creï un Estat català independent;;
— l'independentisme és sinònim de bona gestió, no són coses diferents (i no al contrari, com sembla que es complau a fer creure l'actual de direcció);
— referents de l'honestedat política, en la tradició del republicanisme català;
Per a tot això cal:
— poder polític per afrontar les amenacdes a la nació catalana;
— confrontament amb l'Estat espanyol en comptes de «desenvolupament de l'Estatut»;
— partit de govern contra partit de càrrecs;
— partit que es construeix des de la base.
Carretero ha insistit, finalment, que ERC s'ha d'assentar com a un partit en què l'eix no sigui el de dreta/esquerra sino el de sobirania davant la submissió.
Bàsicament, la finalitat de l'acte ha estat la valoració de la situació política actual a Catalunya i la preparació per a la presentació dels documents fundacionals de Reagrupament.Cat per sol·licitar a ERC la seva constitució com a corrent d’opinió.
Tot just aquesta setmana començarà un procés participatiu mitjançant la xarxa per a la redacció definitiva del document fundacional i la proposta de junta gestora provisional fins a la finalització del procés de constitució formal d’RCat (caldrà estar atents a les comunicacions electròniques i al web de RCat).
Se'ns fa difícil, en aquest moment —amb el bon ressò d'orella deixat pels parlaments i per tot l'acte, eminentment patriòtic—, fer cap auguri del que pot passar a ca n'ERC a partir d'ara, però mentre els qui encara maneguen les cireres al partit no faci'n una cura d'humiltat difícilment es podrà reconduir l'històric partit de Companys i Macià perquè s'encamini sense dilacions cap a la independència, tret que, per la força del nombre, els fessin fora de la torre d'ivori i dels cants de sirena espanyolista en què s'han instal·lat els Carod, Puigcercós, Portabella i companyia, encara que alguns vulguin salvar els mobles amb el corrent de nom impossible i rimbombant d'Esquerra Independentista (que per a això, ja hi tenim la CUP).
[Publicat a Opinió Nacional.]
3 comentaris:
Està molt bé tot això dels corrents crítics que no fan més que debilitar les forces polítiques. Però jo em pregunto: es pot prendre seriosament una formació independentista d'esquerres que es declara antitaurina, quan el senyor Macià i el senyor Companys presenciaven totes i cadascuna de les curses de braus? No ho sé pas, però em temo que més que reagrupaments patriòtics i d'exaltació nacionalista empedernida, Catalunya necessita un govern d'esquerres i de progrés.
Emili: el que debilita les forces, el tremp del país, són precisament els politiquets de vol gallinaci q1ue ens toca de patir i de pagar, i els arguments a base de no fer servir arguments (se'n diu demagògia). El que Catalunya necessita és un Estat, la resta són pegats i sopars de duro, com aquest del govern d'esquerres i de progrés, que és la gran camama del segle XXI: esquerdes i progres! Senyor, on irem a parar?
Té tota la raó. Politiquets de me per dir-ho clar. Però ara què treu el tema de l'Estat Català, vostè creu que si els catalans ho poguessin decidir votarien per la independència? Jo estic convençut de que no. Cada dia ho estic més.
Publica un comentari a l'entrada