divendres, 13 de juliol de 2007

O decreixem o morim


Il·lustració de Jordi Borràs.


He passat uns dies al Pirineu, a la Ribera de Cardós, uns indrets bellíssims, quasi intocats. Però he constatat dos fets terribles: l'especulació urbanística (poblacions de cent habitants on es fan promocions de 200 a 400 habitatges), que també s'estén com un càncer cap a indrets veïns (Vall Ferrera, Vall Fosca...), i la desaparició a les prades de l'alta muntanya del bestiar i dels pastors i el que comporta, també, de pèrdua d'una part fonamental de la nostra cultura.

Quan una societat comença a considerar que el fet d'atipar-se de llagostins o del que sigui al Nadal o que tenir una segona residència per ser-hi trenta dies a l'any és un dret adquirit irrenunciable, el camí al feixisme està expedit.

Les nostres poblacions, que consideren una espècie de dret adquirit els vols de baix cost cap a l'altre extrem del món i per a les quals resulta inconcebible que del sortidor no ragi gasolina, o de l'endoll electricitat, com una espècie de mannà regalat pels déus —el veritable cost dels quals es desconeix—, estan preparades per a l'escassesa que portarà amb si la crisi ecosocial?

No hi ha en aquest planeta espai ambiental ni béns ecològics suficients perquè alguns centenars de milions de consumidors més s'incorporin al nostre «model de desenvolupament»: aquest és excloent per definició. Ara, una de dues: o canvia aquest model –i llavors la manera de treballar, produir i consumir d'una altra manera-- o es despleguen i es perfeccionen les estructures de poder feixistes que in nuce (embrionàriament) ja existeixen, de manera que la raça dels senyors domini sobre les races dels esclaus dintre d'un món congelat en desigualtats atroces. Tertium non datur (una tercera *via no és possible).

No podem evitar el desastre ecosocial sense pertorbar la nostra «way of life». I canviar fa mal...

És possible construir una societat ecològica sense posar radicalment en qüestió les estructures de poder i de propietat? Sense introduir radicals mesures de limitació en el consum d'energia i materials? Aquestes són preguntes que, en les societats de l'Imperi del Nord, gairebé ningú no vol escoltar. Però no per això deixarem de formular-les.

Per als qui avui guanyen, desenvolupament sostenible vol dir substituir cotxes vells per cotxes ecològics i instal·lar aparells d'aire condicionat respectuosos amb el medi ambient. Per als qui resistim, desenvolupament sostenible vol dir viure bé sense cotxe i sense aire condicionat. Més enllà de les qüestions d'ecoeficiència, les dures i difícils qüestions de la suficiència, l'autocontenció, són inesquivables.

O decreixem o morim.

4 comentaris:

Jordi Borràs ha dit...

desgraciadament... totalment d'acord Xavier!

enric faura ha dit...

Totalment d'acord. Ara està molt de moda això del conservacionisme, dels nous models de desenvolupament, de la sostenibilitat...
En el fons no són més que pures propostes cosmètiques, sense cap possibilitat de canvi real.
El canvi que ens cal és radical. I la societat no el vol ni hi està preparada.
Què passarà?

una lingüista elitista ha dit...

En efecte, sembla que el camí és -més que l'antitètic desenvolupament sostenible- acollir-se a la teoria decreixement: produir menys, gastar menys, malbaratar menys, destruir menys, treballar menys... en fi, estressar-se menys!

pelblocgros ha dit...

Què passarà? És fàcil de predir: no hi haurà voluntàriament cap canvi d'estil de vida. Quan el petroli es faci intolerablement car, el substituirem per un retorn a les nuclears.

Que una minoria conscienciada fem una altra cosa no canviarà les prioritats de la societat en què vivim.