Defectes i defeccions contra la tribu

De sempre m'ha sobtat la incapacitat per parlar, per dir, dels qui se sol anomenar «líders» polítics i que, si fa no fa, maneguen les cireres (o més aviat caldria dir-ne tomàquets cirerols) del govern regional o comunitat autònoma de Catalunya. Tots ells tenen greus defectes de parla i de dicció de la pròpia llengua que haurien estat dignes d'analitzar pel malaguanyat professor Carles M. Espinalt. Saura, Mayol, Piqué, Carod, Maragall, Mas, Iceta, Trias, Portabella, etc., flaquegen en la dicció, el lèxic, en definitiva, el discurs, tot mostrant-nos que parlar malament i ser o semblar mediocre són sinònims i fonamentals per arribar com més amunt millor.

El cas extrem –extremista, diria– d'aquesta ascensió esperpèntica és el del nouvingut José Montilla, perquè a més de no ser català –o precisament per no ser-ho– maleja la llengua fins a límits tan barroers que no m'estranya que sigui motiu d'acudits i imitacions diverses. Montilla, però, encara que no ho aparenti, és, com la majoria dels dèspotes i colonitzadors que pul·lulen per casa nostra, un fatxenda. El súmmum de la seva fatxenderia és ara xapurrejar la llengua de la tribu per fer-se el simpàtic. És típic de les situacions postcolonials que els capdavanters colonialistes, per tal d'engavanyar els febles, els indignes i els aprenents de malparit, tractin de parlar la llengua dels colonitzats. Diguem-ne que és de manual i, és clar, aquí no havíem de ser menys. [No deu ser estrany, doncs —quant a la situació coloniual—, que la Fundació Pedrolo i Edicions El Jonc s'hagin decidit a reeditar les Cròniques colonials (El Llamp, 1982) i les Cròniques d'una ocupació (Nova Terra, 1988)]

Els Montilla i tots els que els donen suport (sí, sí, tots!), fan aquesta i altres «concessions» a la tribu per alienar-nos a base d'aquella política tan pujolista –tan franquista, en definitiva, tan espanyola– del suposat «peix al cove» i del «tal dia farà un any« (Per cert, cal descobrir que Pujol ha estat i encara és un molt bon imitador d'aquell malaurat humorista anomenat Joan Capri, però amb la diferència que la seva política defectiva no n'ha fet cap, de gràcia.) Jo crec que si el partit lerrouxista aquest dels Ciudadanos hagués tingut uns quants Montilla de capdavanters a les seves llistes –i no aquests pallassos de fer plorar com els Boadella, Rivera o Tubau–, Montilla hauria tret més vots que no pas els que va fer amb el PSOE... Tanmateix, a Montilla, com a tots els colonialistes espanyols, eterns immigrants com ell o »nostrats» com els Maragall, Roca, Serra, etc., sempre els quedarà un lloc on retirar-se (per això paguem impostos), ni que sigui una ambaixada o la presidència de qualsevol altre tinglado, que aquesta és la cosa que han fet durant els darrers més de vint-i-cinc anys i és,a més, la cosa important per a tots aquests defectuosos defectius.

De fet, què és, si no, aquesta obsoleta institució medieval de la Generalitat sinó un tinglado, una barraqueta de fira per anar entretenint el personal? Voldria recordar als oblidadissos, que són munió, o als pobres ignorants, que els van a la saga, que la institució esmentada va ser l'«oli en un llum« que es van treure de la màniga l'abril de 1931 a Madrid, amb el beneplàcit dels cagats catalans de torn, perquè ningú no volia sentir a parlar de la República catalana ni de l'Estat català, a part dels quatre eixelebrats que el franquisme o la progressia ja es van carregar convenientment des del 1936 fins avui mateix.

Els defectes de la parla, del dir –les mancances–, acaben, en el nostre cas, en defeccions –en què s'abandona «la causa«– i infeccions infectes.

Estarem a temps d'immunitzar-nos?