La segona mort (i escaig) de Salvador Puig Antich

Miquel Macià (Vic, 1957) fa més de trenta anys que es dedica al periodisme. Si algú em preguntés algun cop quina mena de periodisme ha practicat i practica diria que l'ofici d'un deixeble molt avantatjat del mestre i professor Ramon Barnils: qui tingui ulls, doncs, que hi vegi.

Tot just ara fa un any va publicar, per primera vegada, un relat, una narració. la primera d'una trilogia («Amb armes automàtiques») que, des del passat 15 de setembre, compta amb el segon lliurament: «La segona mort de Salvador Puig i Antich». (Tots dos relats, i alguns altres, els podeu baixar de la Biblioteca Nació Digital, una de les seccions del lloc web Nació Digital, alma mater del Grup ND, que ja fa deu anys que senyoreja al nostre país virtual.)

Evidentment, no és la primera vegada que publica, ja que el 1988 va sortir Entre la boira i el desencís: la transició política a Vic i, deu anys després, Catalunya catalana, tots dos excel·lents treballs periodístics sobre la realitat històrica, política, econòmica, social i cultural de la comarca d'Osona.

Al primer relat de ficció d'aquesta sèrie, «Amb armes automàtiques», s'endinsava, amb la «veu» en primera persona d'un periodista, en una minuciosa descripció d'uns fets luctuosos que protagonitzava un grup armat i amb una reflexió brutal sobre els límits entre periodisme i realitat, observat des d'uns ulls en què la llum, sovint, recula davant l'atracció cap als regnes de la foscor.

Suara, a «La segona mort de Salvador Puig i Antich», Macià ja ens avisa, perquè la melangia i l'enyorança d'aquells temps pitjors en què vivíem millor no ens acabin d'aterrassar del tot:

«Dins la nostra vida, podem enyorar el que són les vides no viscudes. Les nits de passió que vam tenir tant a l’abast i que no es van culminar. Les batalles per una glòria incerta que mai no van arribar a ser lliurades. Podem creure que per les vides no viscudes hi ha un corc que ens rosega les entranyes. O, tanmateix, pensar que només són pols en el vent, que són el tribut que es paga per sobreviure: la renúncia al nostre jo interior.»

La narració, centrada en el cap de setmana del fatídic 2 de març de 1974, no té com a protagonista en Salvador Puig Antich, però la seva ombra, l'ànima del qui va viure «la vida per la vida», en paraules del professor Barnils, plana indefectiblement en tot el relat; s'hi narra la història, protagonizada per un grupet d'adolescents, d'un seguit d'esdeveniments tràgics que es desencadenen en un poble del Pirineu català a partir del mateix dia de l'execució de Puig Antich, i que incideixen en temes com el dilema revolta-submissió, la puresa dels anys joves i l'implacable retorn del passat. D'altra banda, també es presta a una lectura històrica, en tant que crònica d'uns moments vitals per a tot un país. L'obra inclou diverses fotografies del mateix autor, a l'estil de les del malaguanyat H. G. Sebald. El relat està dedicat a la memòria del professor Ramon Barnils i Folguera.

Macià escriu aquest relat amb un estil punyent, gens barroc, ans al contrari: es diria que, quan el llegeixes, escoltes la seva veu, la veu d'un home amb una memòria prodigiosa i amb una capacitat d'observació i anàlisi de les realitats que hem viscut i vivim que ha sabut traslladar a la lletra impresa d'una manera àgil, gens enfarfegada, amb diàlegs punyents i ni un gram de palla.

Els fets relatats, com en el cas d'«Amb armes automàtiques», són i no són ficció, ja que algunes escenes, alguns personatges, alguns trossos de realitat són fets passats que alguns que els van observar haurien de ser capaços de reconèixer. Com diu el protagonista de «La segona mort…», «No em fa por que amb aquestes línies surtin unes revelacions que sorprenguin desagradablement alguns antics companys. El temps devora tots els actes i en retorna just la pols en el vent...».

Segona mort i escaig...

I si aquest relat d'en Macià és del tot recomanable, l'escaig del títol d'aquest article, és clar, va dedicat a la no gens recomanable pel·lícula «Salvador»-que s'ha estrenat coincidint en el temps amb la publicació fins ara comentada-, de Manuel Huerga (un dels membres del patronat del Fòrum 2004 i director de les cerimònies d'inauguració i clausura dels jocs olímpics de Barcelona'92, director de BTV durant més de 5 anys), que també fa referència al jove llibertari executat a Barcelona el 1974, però que és objecte de dures critiques per haver no tan sols falsejat l'autenticitat dels fets, sinó que ha esdevingut (més enllà de la factura tècnica i artística a l'estil d'un videoclip parlat el 70% en espanyol!) un producte lacrimogen que presenta en Salvador com un bon noi que es va ajuntar amb males companyies i va acabar com el rosari de l'aurora, com ja apuntava el llibre de Francesc Escribano, Compte enrere –en què basa el guió la pel·lícula «Salvador», i on arriba a dir que, Jesús Irurre, fucnionari de presons denunciat com a torturador a l'època,, ara, «és un demòcrata»!–, a les antípodes de La torna de la torna (promogut pel professor Barnils).

I tot plegat amb el beneplàcit, és clar, de l'establishment (la foto de Montilla and Co el dia de l'estrena és imperdible –què feien, el tal Montilla i companyia [Mas, Saura, etc.] el 2 de març de 1974: oposicions a funcionari espanyol, com si fa no fa ara a president de la Generalitat?) –el mateix establishment que no va moure un dit durant set mesos per salvar Puig Antich– i de les germanes del darrer agarrotat de la Dictadura que, tot s'ha de dir, no tenien ni idea (ni sembla que pretenguin tenir-ne ara), tal com confessen, d'a què es dedicava son germà.

És evident que la gent del MIL a hores d'ara haurien atracat les taquilles dels cinemes d'aquesta pel·lícula, sobretot tenint en compte el fastigós negoci que s'hi està fent (estrena, dvd, llibre, etc.) gràcies a Mediapro, el conglomerat de comunicació dirigit per Jaume Roures, que s'ha fet la barba d'or després de descobrir, a TV3 (i pagant tots), la mina que era i és el cobrament de comissions de l'explotació dels drets de reproducció de les competicions esportives.

No em vull allargar, perquè d'altres, amb molts més motius que no pas jo, ja han dit el que calia en el manifest «Salvador: una mortalla de luxe per un producte de misèria», però sí que m'agradaria acabar amb una de les frases finals del magnífic relat de Miquel Macià:

«Des de llavors sé que (…) la seva puresa –la del personatge mort en el relat i la d'en Salvador Puig Antich–, són en algun lloc recòndit dels universos, i sé que quan a aquesta puresa, se la invoca, es manifesta.»