dimarts, 2 de setembre del 2003

Serrano Súñer, Garzón i l'Espanya eterna

La mort de Ramón Serrano Súñer el passat 1 de setembre a Madrid no ha passat desapercebuda entre els mitjans de comunicació catalans: hi va haver l'excel·lent crònica que ens va fornir David Bassa a La Nit al Dia de Mònica Terribas (Canal 33) aquella mateixa nit i l'aclaridor article de Javier Tusell, però a El País de l'endemà, a més de la informació de qualitat fornida per La Vanguardia i articles d'A. Mayayo a El Periódico (que va fer-ne un bon editorial el 3 de setembre) i de Josep M. Pasqual a El Punt digital. Cal esmentar la relliscada de l'Avui, que va dedicar a l'esdeveniment un espai paupèrrim, sense cap referència a l'anticatalanisme visceral de l'ara traspassat "cuñadísimo", tot i que ens va ressarcir l'endemà amb l'article Un feixista de cap a peus, de l'historiador Carles Santacana. (També el Diario de Tarragona, amb un cert to esbiaixat en algun article, hi dedicà espais els dies 2 i 3 de setembre.)

Les forces polítiques (és un dir) d'aquest país, atrafegades per veure qui escalfarà quins seients al Parlament regional, han preferit que el cadàver putrefacte d'aquest nazi s'acabi de podrir sense remoure'n els cucs: ni Mas, ni Carod, ni Saura, ni Maragall, ni Piqué -només faltaria- no n'han dit gaire res. De fet, ha estat la cívica i incansable Comissió de la Dignitat, que va emetre una nota de premsa sobre el personatge, l'única que ens recordava, entre d'altres coses, que Serrano Súñer va ser responsable -entre d'altres atzagaiades- de fer el decret de creació de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, la sinistra oficina que és a l'origen de l'actual Archivo de la Guerra Civil de Salamanca.

Súñer ha mort poc després d'haver sabut dues males notícies: d'una banda, la retirada del nom del carrer de Miravet a Gandesa de la placa amb el seu nom, i, de l'altra, l'inici -entre diversos col·lectius– d'una demanda, a Paris, contra ell per crims contra la humanitat, ja que la Llei d'amnistia espanyola va pressuposar la impossibilitat legal de promoure demandes contra els criminals franquistes (militars, polítics, jutges, policies, etc.), amb què es va convertir en la Llei de l'amnèsia.

De qualsevol manera, l'inefable jutge Baltasar Garzón -flagell de l'independentisme i de la llibertat d'expressió (exactament igual que Fraga, Aznar, Rajoy i Zapatero)- ha preferit reclamar responsabilitats als militars argentins que no pas als espanyols. Aquest fet no és anecdòtic i dóna idea de fins a quin punt ells són els vencedors –al capdavant dels quals el Borbó, hereu de Franco– i nosaltres els vençuts –sense capdavanters i amb les butxaques escurades.

(Podeu trobar tota la informació sobre aquests afers i la "biografia" de RSS al web Catalans.)

1 comentari:

Anònim ha dit...

quina pereza das