 |
| Sentís, el 26 de gener de 2009, el dia que va rebre la Medalla al Mérito del Trabajo. |
Carlos Sentís y Anfruns, "l'espion de Franco" com se l'anomenava popularment, la "rata de claveguera" com el va batejar Eugeni Xammar, o el "llepaconys" que li deia Ramon Barnils, ha mort aquest 19 de juliol de 2011 als 99 anys a Barcelona.
Després d'una vida dedicada, primer, a fer costat al franquisme —va entrar amb les tropes feixistes per la Diagonal el 26 de gener de 1939— i, seguidament, a tractar de continuar fent el seu periodisme a costa dels professionals represaliats o exiliats, com si mai no hagués trencat cap plat, Sentís va aconseguir ser vist per l'establishment com un gran demòcrata, un cas semblant al d'altres sinistres personatges com Serrano Súñer, Samaranch, Porcioles o José Manuel Lara.
Precisament, el 26 de gener de 2009 es va produir una forta polèmica en ocasió del lliurament de la Medalla espanyola al Mérito del Trabajo a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Més de cinquanta destacats periodistes van enviar una carta al degà del CPC, Josep Carles Rius, en què expressaven la seva indignació pel fet que el Col·legi, en aquella data infausta per a la memòria dels catalans, homenatgés Sentís. Rius va obrir l'acte —en què va intervenir, també, el llavors ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho— afirmant que era "una medalla al mèrit indiscutible" i va afegir que Carlos Sentís tenia una biografia "única i irrepetible".
Els signants de la carta, una protesta que també va comptar amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), van informar al degà que Sentís va treballar com a informador durant la guerra al servei de Cambó i, per tant, en contra de la legalitat republicana: va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939 (exactament 70 anys abans del lliurament de la medalla) amb els exèrcits de Franco vestit de militar. El mateix febrer de 1939 Sentís va escriure: "¿Finis Cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente", en què qualificava de gàngsters el president Companys, afusellat pels franquistes l'any següent, i la Generalitat de Catalunya.
De fet, Sentís va ser un periodista que va treballar llargament pel règim franquista i mai no se'n va penedir públicament. Va arribar a ser degà del Col·legi de Periodistes entre el 1986 i el 1991, però mai no va ser votat en unes eleccions obertes als col·legiats, sinó que, com a antic president de l'Associació de la Premsa de Barcelona —organisme hereu també de la dictadura— i davant la manca d'una altra candidatura, va assumir el càrrec de degà del CPC fins que el 1991 va ser substituït per Josep Pernau, un periodista de tarannà clarament democràtic.
Ramon Barnils, a l'article en tres parts publicats a El Temps el 1994, "Un tomb per la púrria", assenyalava que "a la pàgina 2 del setmanari Destino del 10 de febrer de 1940, a dalt i a l'esquerra, hi ha un requadre titulat 'Carlos Sentís, colaborador de Destino', amb la foto de l'assenyalat uniformat d'oficial de Regulars franquista, bigotet inclòs. Hi diu que 'el nostre camarada' va estar-se quinze mesos a França, Anglaterra i Bèlgica redactant 'literatura xifrada', i que 'va haver de fugir de França així que se'n va descobrir l'enquadrament als Serveis d'Informació Militar.''
Entre les més de cinquanta persones que van firmar la carta adreçada al degà del Col·legi en protesta per la medalla a Carlos Sentís, hi havia sis vocals del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Pilar Antillach, Joan Vila i Triadú, Oriol Cortacans, Bernat Capell, Irene Caparrós i Salvador Cot.
Alguns dels articles que van denunciar Sentís i l'actuació del CPC:
Xavier Muntanyà: "Cent gaiters".
Xavier Borràs: "El Col·legi de Periodistes vexa els catalans amb el franquista Sentís al capdavant".
Joan Vila i Triadú: "Una medalla a Carlos Sentís, 70 anys després?".
Grup Barnils: El Grup Barnils considera inacceptable que el Col·legi participi en la glorificació del periodista franquista Carlos Sentís.
Més informació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada