Estimada Laura

La Laura Palmés la vaig conèixer, de primer, gràcies al poeta Josep Espunyes, tots dos íntims amics, un dia al Cafè de l'Òpera. Quina dona! Als meus encara no 18 anys —ella en devia tenir 21—, no havia conegut mai una noia com ella, tan esponerosa, tan plena de vida, riallera i llesta com un sol de primavera.

Després, vam coincidir, per poc temps —perquè ella era de les primeres promocions—, a la Facultat de Ciències de la Informació, el 1975, a Bellaterra. Més endavant, la vaig seguir al primer i millor Avui i a través dels magnífics reportatges catalans per a TVE.

A l'inici de la seva malaltia, cap al 1996, la vam visitar a la casa del seu estimat Sitges. Li va fer un regal a la nostra filla petita, la Maria, i encara vam anar a dinar tots junts. Llavors, l'esclerosi múltiple no havia arribat al límit que més tard l'obligaria a marxar d'allí i instal·lar-se i ben bé recloure's a la Vila Olímpica de Barcelona, on pràcticament no rebia a ningú.

Tota la seva bondat, la seva generositat com a ésser humà i el seu magnífic fer com a periodista m'han acompanyat i m'acompanyaran sempre.

Estimada Laura: espera'ns darrere les palmeres.

P.S.: Aquest dissabte, 25 de juny, hem fet el comiat a l'Oratori Mediterrani del Tanatori de la Ronda de Dalt, amb vistes a la ciutat. Ens hi hem aplegat un centenar de persones, tot i el llarg pont d'aquest sant Joan. Hi he vist, i parlo de memòria i oblidant molts noms, a més del seu Miguel Ángel, l'Enric Marín, en Joan-Manuel Tresserras, en Jaume Vilalta, la Mònica Huguet, la Magda Oranich, la Maria Josep Soler, tot de companys la facultat de Periodisme a Bellaterra, de TVE, etc.

La cerimònia de comiat, civil, ha consistit en un senzill acte que s'ha iniciat amb la interpretació, en viu per tres músiques (piano, violí i flauta travessera) d'«El cant dels Ocells» i la lectura d'un poema del Llibre de les absències de Miquel Martí i Pol. Després han parlat una cosina i una neboda —han interpretat les músiques un fragment de «La vie en rose»—, també una companya en nom de les amigues que van estudiar al col·legi de monges de la Presentació d'Arenys de Mar —on encara serven memòria de les malifetes d'aquell grup capitanejat per la Palmés—, en Jaume Vilalta, que s'ha emocionat a l'hora de parlar de la noblesa de la Laura, i la Marina Rossell, que ha cantat «La mare de déu, quan era xiqueta…». A l'últim, tots dempeus, hem escoltat la interpretació de la cançó de bressol «Wiegenlied Op.49 núm.4» de Johannes Brahms.

El cos de la Laura descansarà per sempre al Cementiri de les Roques Blanques, al Papiol.