Catalunya intervinguda

Si les retallades anunciades –algunes ja en marxa, d'altres a venir- serveixen, realment, per aprimar les administracions de tot el que hi és debades (assessors nomenats a dit, contractes externs de difícil justificació, endollats de tota mena, subvencions polítiques, publicitat inútil, estudis infectes, etc.), benvingudes siguin.


Tanmateix, hi veiem, a hores d'ara, tres greus problemes, que no resolen la qüestió del menyscapte econòmic dels catalans: la sempiterna submissió a Espanya, que impedeix el retorn dels fluxos impositius i no paga el que deu, ans gosa amenaçar-nos i ens assenyala amb el dit, com si fóssim els infectes responsables de tot el desastre econòmic produït; la manca de reacció, en general, de la classe política, que s'aferra al poder per continuar mantenint un estatus i un modus vivendi –el “més del mateix”- que indignen els qui es troben en una greu situació de precarietat; i la marxa enrere que significa l'alegal Llei de simplificació (Llei òmnibus), que sembla respondre més als interessos dels lobbies industrials i que pot comportar que Catalunya esdevingui la “maquila” del sud d'Europa.


La sensació general és que Catalunya sembla haver estat intervinguda, del punt de vista econòmic, per part de l'Estat i la pròpia Unió Europea, sense que calgui dir-ho en veu alta. El viatge de Mas a Brussel·les per ensenyar a les “autoritats competents” que estem fent els deures és la imatge –indignant- d'uns dirigents agenollats i retuts, que no hi veuen més enllà dels cicles electorals que els asseguren la continuïtat en la gestió, molts cops maldestra, de l'administració regional.


Davant els estudis que demostren fefaentment el robatori al qual se'ns sotmet i les alternatives possibles –tancament de caixes, per exemple-, la reacció d'aquests dirigents és, d'un banda, continuar amb la política de submissió i, de l'altra, castigar el poble a la manera freudiana, com si els únics responsables de tota aquesta crisi fossin els ciutadans que, contra tot i tothom, malden per sobreviure en la complexitat globalitzada.


No és hora, ja, de matar el pare?