Als meus dinou anys, a les primeries del transfranquisme, una tarda d'un mes d'octubre de 1976 un home ben plantat, ben vestit i ben calçat, va aparèixer en una aula on una vintena de joves preteníem saber alguna cosa sobre periodisme i literatura. Va dir «Bon dia!» i immediatament va començar a escriure tot de noms i títols en la gran pissarra verda de la classe: des de John Steinbeck fins a Josep Pla, passant per Truman Capote, John Dos Passos o Mark Twain. "Quan hagin llegit tot això, tornin a classe… Ah, i les noies —i va fer aquell seu somriure de murri tan característic— si no duen minifalda no cal que vinguin»…, i se'n va anar per on havia arribat.
Vet aquí, doncs, que aquell paio, que no era cap altre que en Ramon Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001), em va robar el cor i l'ànima i me'n vaig fer fidel seguidor i deixeble des de llavors. Amb ell, la no menys enyorada Dolors Palau —al Diari de Barcelona i a l'Agència EFE , on en Ramon va impulsar el primer servei de notícies en català als vuitanta— o amb en Miquel Macià de Vic, he après algunes coses fonamentals del periodisme català i, per extensió, del nostre país.
D'entrada en Barnils era dels qui pensava que per fer, explicar, narrar una notícia calia saber tots els detalls possibles del que passava i ser capaç de contar-ho amb el mínim d'esforç narratiu possible, oferint l'imprescindible i posant la tensió informativa en els fets i, quan calia, en les persones i en els personatges que en formaven part. I res més (ni res menys!).
En Ramon, a banda, era un bon vividor, un gran seductor, un provocador professional, amic dels seus amics, que quan calia et donava un cop de mà, et pagava una copa o et deixava un pis sencer per fer-hi coses que no eren precisament notícia (tal com ha contat el seu amic Quim Monzó a Mil cretins ). Molts cops, en moments de precarietat econòmica, m'havia ajudat passant-me algun contacte o alguna feina. A mitjan anys vuitanta, quan jo treballava a l'informatiu de la mitjanit de Catalunya Ràdio, amb el gran Martí Farrero —entre d'altres bons companys—, eren moltes les nits que un grupet ens quedàvem a l'estudi (la peixera) del programa que ell feia amb en Jordi Vendrell i en Quim Monzó («La mercantil radiofònica»), el mític El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico , que s'allargassava fins a les tres de la matinada, hora bruixa en què encara teníem forces per anar a fer mal al traspassat Bocaccio o a l'antic Bikini.
La notícia del seu malaurat traspàs em va arribar en una mala hora de la meva vida. Al comiat que es va poder organitzar als afores del monestir del seu Sant Cugat etern —on havíem passat tantes hores asseguts al bar El Meson fent classe fora de classe— i allà, com a bon deixeble, vaig fer un breu parlament on vaig enviar a cagar alguns dels qui s'hi havien reunit, especialment professorets i buròcrates de la Facultat de Ciències de la Informació, que tan malament el van tractar.
En Barnils —home lliure i demòcrata on n'hi hagués, políticament incorrecte al cent per cent— va deixar empremta en molts periodistes actuals. Alguns, amb bon ànim, van crear el Grup de Periodistes Ramon Barnils amb l'objectiu de ser-ne bons deixebles, assolir un model comunicatiu rigorós, equànime i de qualitat en el marc nacional català, defensar una informació documentada i contrastada que promogui la reflexió i l’anàlisi i combatre el dirigisme, la censura i l’autocensura amb què exerceixen la majoria de mitjans.
No cal dir que, vistos els resultats generals del periodisme català —que viu entre la subvenció i la politiqueria—, i salvant ben poques excepcions, en Ramon Barnils mateix no en seria soci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada