Forts en el triomf, fidels en la derrota!

Acte central a Barcelona, el passat 21 de novembre.

Reagrupament Independentista no va assolir els resultats desitjats el 28N. L'optimisme que durant tota la campanya han demostrat els seus associats, posant-hi hores, patrimoni, imaginació i il·lusió, aquest entusiasme que encomanaven Joan Carretero, Rut Carandell, Jaume Fernàndez, Ferran Pujol i la resta de candidats i associats més compromesos —professionals, tècnics, manobres, artesans…—, només ha tocat el cor i el pensament de 40.000 catalans, segurament nous i vells patriotes d'una antiga estirp que prefereixen la dignitat, el compromís i la paraula donada, que no pas el fútil èxit mediàtic dels qui aspiren a escalfar cadires i a anar tirant de la veta dialèctica de l'autonomisme o dels qui, al seu moment, no van tenir cap escrúpol d'abandonar el projecte de la casa comuna de l'independentisme que va significar la crida del metge de Puigcerdà.

No és hora, doncs, de lamentacions o de profundes anàlisis demoscòpiques. Si que l'és, tanmateix, de plantejar quins errors s'ha comès, aprendre'n i decidir la continuïtat —fent foc nou— d'aquest moviment arreu de la nació, amb més força i embranzida encara. La tribu dels catalans ferrenys, dels qui mai no es rendeixen ni reculen —encara que els ofereixin el fals or de la fama espúria—, ha de créixer necessàriament en un país que durant els pròxims quatre anys, per molta majoria "nacionalista" que hi hagi, caurà en la decadència social, econòmica i cultural més indecent de la nostra història recent, setanta anys després de la derrota militar que vam sofrir en la guerra d'agressió espanyola.

És d'aquí, que ens dol. Però, com llavors —forts en el triomf, fidels en la derrota—, caldrà recollir morts i ferits en la batussa, preparar, novament —amb més intel·ligència, més força, més gent, més recursos i menys ingenuïtat—, la pròxima batalla i guanyar-la a sang i foc, ara ja sense contemplacions. Com va dir Jaume Fernàndez: "No farem presoners!".