dijous, 10 de setembre de 2009

Onze de Setembre de 2009: inici de la desintegració d'Espanya

Els recents estirabots espanyols (Estatutet, finançament, consulta d'Arenys, agressions de les forces d'ocupació, etc.) demostren la persistència del transfranquisme i l'esgotament del model de l'actual classe política que aquests darrers 30 anys ha jugat amb les regles del joc espanyol a les colònies catalanes.

Tanmateix, les decisions dels tribunals espanyols —les darreres i les que vindran— constaten l'inici de la desintegració d'Espanya —com ja van vaticinar Batista i Roca i Francesc Pujols— el naixement d'un nou moviment que només podrà persistir si s'allunya, com de la pesta, dels partits tradicionals, i dels polítics professionals que ha covat el transfranqisme i de llur llenguatge matusser , castrense i mesetari. S'imposa, doncs, pensar en català (i no "traduir", com fan tants suposats sobiranistes).

La revindicació d'aquest Onze de Setembre (i el 13 a Arenys, no ho oblidem, com a efecte dòmino del que vindrà) no és "Volem un estat propi", sinó Volem un Estat Català (i punt i pilota!). Tot el que no sigui treballar per a aquest objectiu, d'enfrontament directe amb l'Estat (la Generalitat també és Estat espanyol) —i això vol dir sacrificis—, és continuar mantenint la caterva d'inútils, mediocres i grimpaires que pretenen continuar vivint de la fireta de l'encaixisme, la pluja fina (de pipí sagnant —dar pel cul ja ho té això) o el peis al cove.

P. S.: Per cert, espero que els mossos de Joan Saura, seguint el seu inveterat costum de fer-ho tan malament com pot —als falangistes a Arenys els en va donar el primer permís ell— actuarà en conseqüència davant l'extraordinària cantant israeliana Noa i seguint la consigna del seu partit, que dóna suport als terroristes neofeixistes d'Hamas, es disfressaran d'Arafat i farà una crida a la jihad.

2 comentaris:

Enric Borràs ha dit...

sí, el Putosaure amb barba postissa i l'ex portaveu aquella amb burca!

zel ha dit...

Tindrem sort? Podem anar mantenint l'esperança? Jo, evidentment, no em cansaré, però voldria trobar una manera de fer com una gran taca d'oli que escampés els veritables moviments i sentiments de país...