Llegeixo a Vilaweb que l'Ajuntament de la capital de Catalunya tancarà l'edició digital del Diari de Barcelona, que passarà a formar part de l'altra barraca dels socialistes (BTV), ara comanada per l'imperdible Àngel Casas (xou). Encara no hem llegit que cap periodista o capitost de l'oposició blasmi el que, a la llum de les xifres, sembla una de les estafes econòmiques (més de 2,5 milions d'euros malbaratats en 10 anys) i polítiques (xiriginguitos PSC-PSOE) més bèstia perpetrada mai per l'Administració municipal barcelonina.
L'Ajuntament de Barcelona va adquirir el 1985 la capçalera del DdB —la més antiga del continent (1792)—, després de dos tancaments quasi seguits el 1980 i el 1984 (època autogestionària), per la miserable suma de 28 milions de les antigues pessetes (uns 168.000 euros actuals). El consistori barceloní en cedí l'explotació al Grupo Zeta, que amb la participació de l'ONCE (quins estranys companys de viatge) van tornar a editar-lo en paper i en català des de 1986 i, després, fins al 1994 pels germans Dalmau (propietaris de La Mañana, de Lleida) —sota la capçalera de Nou Diari—, amb 13 anys de plets per pagar els 2,5 milions d'euros de deutes amb els treballadors del Brusi.
Un cop desaparegut definitivament del carrer, el 1999 l'Ajuntament, a través de la societat privada municipal Informació i Comunicació de Barcelona (ICB), va iniciar la seva aventura virtual: un director i fins a set treballadors directes, entre 200.000 i 300.000 euros anuals de despesa —igual que l'altra barrabassada sociata a la Diputació, l'invisible La Malla— i, com a resultat, un estrepitós fracàs mediàtic, donades les miserables xifres d'audiència, que qualsevol altre digital amb 0 recursos econòmics i cap suport polític supera amb escreix.
Aquesta és la deriva que ha dut la capçalera mediàtica més antiga de l'Europa continental a la seva desaparició. En són responsables tots els qui hi han donat suport en aquest període, inclosa ICV i Esquerra —quan encara era al Govern municipal—, tot i que Portabella, l'abril de 2007 va advocar per convertir el llavors web ja inútil en un diari de paper gratuït en català, una aposta personal que no es va traduir en res, com ja hem pogut constatar.
Els responsables d'aquesta gran estafa han de passar comptes i, lògicament, haurien de ser jutjats per haver malbaratat fons públics i haver fet deaparèixer un patrimoni cultural suara ja irrecuperable.
Què hi té a dir l'ínclit Col·legi de Periodistes de Catalunya?
4 comentaris:
Em aquest país, m'agradaria saber on són els veritables cervells amb seny i cara, i amb visió de present i de futur...
Ah, però els periodistes d'aquest país, han a anat al col·legi?
FA MASSA TEMPS QUE MANAN ELS MATEIXOS, VETUA AQUI, LO DEL DIARI ES TRIST,PERO TOTS SABEM, QUE SENSA EL "CARNE DEL PARTIDO" A LA BOCA, I EL CERVELLET EN BLANC,NO JA FUTUR.
JUGANT AMB BCN.
Tal i com ben be van dir els del Tripartit quan van arribar a la Generalitat, que per “Higiene Política” ha via d’haver un canvi, crec que ara ja es el moment de que ells mateixos s’apliquin aquesta frase. Si CIU va estar 23 anys i “Per Higiene Política”, s’havien que canviar, que han de fer ells que porten 31 a l’alcaldia de Barcelona?
Publica un comentari a l'entrada