dissabte, 8 de març del 2008

Jornada de reflexió

Un grup de gent de la feina vam fer un sopar ahir nit a Barcelona per acomiadar una companya que, joveníssima, ha d'encarar uns altres reptes professionals. Érem una vintena que ens vam encabir en un restaurant de certa anomenada al carrer del Pintor Fortuny, la forquilla a 20 euros a base d'aperitius i un sol plat (carn o peix), vi i aigua escassa, a més d'un escarransit pastís de nata i un cafè sense suc ni bruc… Jo he arribat a la conclusió que aquesta mena de locals si tenen l'anomenada de què es vanten no és pas perquè s'hi mengi de meravella, sinó precisament perquè són aptes per encabir-hi, en taules una al costat de l'altra, grups més o menys nombrosos de comensals que, amb alguna copa de vinatxo de més, rivalitzen per veure qui fa més oè, oè, oè o sorolls primitius varis.

En acabat del «sopar» es va decidir d'anar a fer un toc en alguna banda, per arrodonir la nit i poder mantenir converses a cau d'orella en petits grups o, simplement, celebrar la bona estrella de la nostra companya. A peu de Rambla, a aquella hora (tocada la mitjanit), vam començar un ardu pelegrinatge per trobar algun local on poder encabir-nos. De primer vam anar a parar a la Plaça Reial, pleníssima de gent i amb els locals a vessar; després d'un o dos intents fallits en d'altres locals pròxims, vam anar a parar en un cau —i aquest nom li escau—, al carrer d'Avinyó (a prop d'on Picasso va pintar les famoses «Senyoretes») que podria tenir el mèrit de ser un dels locals més infectes de la ciutat vella: la suposada taverna amb nom d'avi (en espanyol, és clar), una barreja gore entre un antic celler i un vomitori públic.

Només d'entrar-hi, el terra ple de serradures mesclades amb restes inidentificables, ja ens adverteix de per on van els trets. El local —barra llarga a l'entrada, amb racons i raconets petot— feia un tuf difícil d'escatir, però no apte per a narius sensibles. A l'últim vam haver de baixar fins a baix de tot i vam poder seure en uns petits bancs de fusta, a dos per banc, davant d'unes taules brutes a desdir i enmig d'una foscor i una fumera que feien feredat: no era l'infern, però s'hi deu assemblar molt.

Aquest local —pel que m'informen, ja fa anys que rutlla (i té permís municipal!)—sembla que té fama per la seva permissivitat a l'hora de deixar que la jovenalla, no més de 18 o 19 anys, es dediqui a la tasca, entre gerra i gerra de cervesa o vi de tercera, de fumar porros a balquena enmig de l'anonimat que proporciona l'indret, mancat de les mínimes mesures d'higiene o de seguretat en cas que —fem vots perquè no passi— hi hagués una desgràcia.

La conversa, evidentment, no s'hi pot practicar a causa de l'elevat brogit, si no és amb qui tens immediatament al costat. Les begudes són cares: jo prenc un refresc de cola (2 euros 20 per una ampolla de les petites i un got llarg amb quatre glaçons altament sospitosos); els altres, gerres de cervesa (3,5 euros) o combinats amb alcohols que no se sap d'on surten (entre 5 i 6 euros): per als qui són aficionats al mam cal, doncs, un pressupost d'un cert gruix per fer front a una nit que es redueix, al capdavall, als crits i a la buidor tètrica d'aquest local.

Cap a les dues de la matinada decideixo plegar veles, m'acomiado i enfilo Rambla amunt a la recerca d'un taxi que em dugui a casa. En el camí els grups nodrits de joves (la majoria nois) són al carrer, mamats fa estona; més endavant, les noietes nòrdiques de faldilla escassa i melic a l'aire, també vessant alè d'alcohols de garrafa, xisclen com orenetes perdudes. Els «paquis», a dotzenes, sorgits de racons inòspits, venen pacs de «birra» freda i grups de quatre o cinc meuques de no més de 25 anys, d'origen subsaharià, t'assetgen per oferir-te sexe a tant la xumada o, si poden i els deixen, furtar-los la cartera als estúpids turistes de cap de setmana etílic a 300 euros el viatge..., i encara, els «trileros», ara romanesos, estafen a cor que vols les grasses senyores i els senyors calbs que, embadocats per saber on es la boleta sota el cubilet, xerren el llengües germàniques.

Al remat, agafo un taxi a la plaça Catalunya cap a Gràcia (6 euros i mig) i el taxista —que parla, que estrany!, la llengua de la tribu— em conta que demà 9 de març no anirà a votar perquè n'està fins als collons d'aquest puta ciutat, dels qui la governen i de la mare que els va parir a tots.

Vet aquí, doncs, com encaro avui la meva jornada de reflexió: amb 30 euros de menys a la butxaca, la gola enrogallada de la fumera de l'antre de marres i la sensació creixent que tot plegat se'n va en orri.

4 comentaris:

Manuel Simarro ha dit...

Vet aquí la millor definició que he llegit mai, de la Barcelona nocturna i de la sensació que aquesta provoca. Mentre alguns s'empenyen en anomenar-la ciutat cosmopolita o multiculti, d’altres ja sabem que Barcelona, i més de nit, és un cau de porqueria on ens trobem la gent jove amb les taules plenes de merda, on els que no dormen s’omplen les mans de birra i els ulls de policia, on si aixeques un xic la veu et claven 300€ (si ets turista estàs salvat de qualsevol multa: pots pixar, vomitar o cridar a lo hooligan); en fi, una Barcelona que de nit només val la pena a l’estiu, i que la resta de l’any fa pena.

Anònim ha dit...

Encara existeix "el abuelo" ? En aquest "antro" hi anava relativament sovint d'adolescent, d'això fa més de 30 anys, encara vivia el dictador. I pel que expliques no ha canviat pas gens.

Unknown ha dit...

I t'oblides d'una cosa.... la roba deuria fer pudor de fum, per lo que als 30 eurets cal afegir-hi fer un rentadora de bon matí...

Posats a preguntar.... a quin indret del cr d'Avinyó pintà exactament Picasso el seu quadre?

Bon post, molt ben escrit, amic!

Xavier Borràs ha dit...

Picaso, que a tothom que el volia escoltar sempre deia "Jo sóc català", va pintar aquest quadre a París el 1907, autèntic manifest del cubisme. Els gavatxos se'l van voler apropiar intitulant-lo "Les demoiselles d'Avignon", com si tingués a veure amb aquesta població francesa. Però Picasso, pel que sé, va rememorar en aquest quadre una de les seves visites en una casa de barrets que hi havia a Avinyó cantonada Cervantes, amb finestres a tots dos carrers i, per tant amb vistes a a la plaça de la Verònica, on hi havia l'antic Borsí. Va ser la seu del Casino Mercantil i, des de 1890 fins a 1936, va actuar com a borsí. El 1940 va allotjar l'Escola de Belles Arts i, a partir dels anys seixanta, l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis de la Llotja.