Com més hores passen més m'adono de la crua realitat que ens toca de patir i de com la «dolça mort» que s'ha infligit aquest nostre gran patriota, en Lluís Maria Xirinacs, porta a la palestra de la nostra història recent l'esclau de la por que tots portem a dins.
La renúncia d'en Xirinacs, després de 75 anys de fer tots els camins de la no-violència, és, en definitiva, un darrer acte d'amor a tots els catalans —el seu únic i veritable acte de violència contra l'Estat i els qui el suporten— perquè, al capdavall, ens puguem fer conscients que el nostre alliberament tan sols depèn de nosaltres mateixos.
Si alliberem el nostre pensament de la por, del complex d'espanyol de què parlava un altre gran patriota (Carles M. Espinalt), podrem començar a caminar cap a la llibertat.
El nostre pensament viu segrestat i esclau del pensament espanyol. La majoria dels mitjans de comunicació, que ajuden a bastir la nostra realitat i el nostre raonament, en viuen esclaus i en són mesells. La reacció dels mitjans públics catalans (CCRTV) ha estat tan tèbia, manipuladora i rastrera, que els han passat la mà per la cara els portaveus de l'oficialitat espanyola (El País i La Vanguardia).
En un país orgullós de si mateix, el president de la Generalitat hauria sortit a la televisió per demanar a tots els catalans una reflexió sobre el nostre avatar, hauria decretat tres dies de dol oficial (es tractava, recordem-ho, del senador més votat de la història d'Espanya), hauria manat posar les banderes a mig pal a tots els edificis del Govern i hauria posat el Govern a disposició per preparar uns funerals nacionals.
Però, és clar, si aquest nostre país fos orgullós de si mateix Xirinacs no s'hauria infligit la mort, el president no estaria de vacances al seu propi país d'olé, pandereta i Viva España, no seríem manats, en funcions, per l'impresentable Joan Saura (i al cap i casal per la no menys impresentable Imma Mayol) i l'autoanomenat «capdavanter» independentista fill de guàrdia civil no aprofitaria el martiri d'en Xirinacs per fer glosa del seu «ridículum» carcerari.
Xirinacs, com ja va fer Verdaguer, ens assenyala el camí de l'alliberament i posa el dit a la nafra purulenta de la classe política que ens toca de patir.
Sabrem treure'n la lliçó pertinent? Sabrem ser-ne fidels?
Ens toca a tots de respondre i començar a caminar de nou. I la mort d'en Lluís Maria Xirinacs, aquest suprem acte d'amor, no haurà estat debades.
[Publicat a Opinió Nacional.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada