dimecres, 29 d’agost de 2007

2014: enfrontament amb l'Estat o "regionalisme" per anar tirant de beta

Els darrers moviments tàctics de Carod i Puigcercós semblen abocats a aconseguir just el contrari del que suposadament prediquen. Posar damunt la taula dels mitjans —àvids de polèmiques estèrils (sobretot a Madrid)— i dels partits —somorts en llur onanisme estratègic electoralista— la qüestió del dret a decidir d'una manera tan frívola com han fets els dirigents actuals d'Esquerra fa sospitar que o bé es tracta d'una fugida endavant, per la possibilitat que el partit es trenqui (Carretero, Esquerra Independentista, Fòrum Sobiranista, Plataforma Sobiranista CDC...) o bé és un globus sonda que pretenia la segona sortida per darrere d'ERC del Govern i la posterior entronització dels seus «pobres i soferts» dirigents en el martirologi electoral independentista (que tan bons resultats donà en la primera ocasió) —o bé eren totes dues coses alhora.

Esl resultats, tanmateix, salten a la vista: la befa pública de Montilla (desaparegut en combat, però fent declaracions a l'estil espanyolista del PP i Ciudadanos), els recargolaments enriolats de Saura, el cinisme de Felip Puig i la mala bava habitual dels Huérfanos de Piqué e hijos, tots els quals han vingut a dir que això de fer un referèndum ja se sap que és cosa d'Esquerra però que no té res a veure amb la realitat, a saber: que som una regió d'Espanya, colonitzada per l'Estat, en vies d'extinció com a «fet diferencial» i tal dia farà mil anys. Diguem, doncs, que el globus sonda, a nivell exterior, no ha aportat els resultats esperats.

Llavors, si es tracta, també, d'una fugida endavant el més calent és a l'aigüera. Perquè, de fet (i de dret), plantejar per al 2014 un referèndum (fóra millor un plebiscit) voldria dir que, immediatament, els qui el proposen haurien de sortir de totes les institucions del Govern, forçar noves eleccions, assumir el poder (en coalició amb els qui estiguin d'acord amb el mateix objectiu), plantejar la qüestió a l'ONU i arribar al plebiscit sobiranista.

Estan disposats els dirigents d'Esquerra i tota la resta d'independentistes a aquest enfrontament directe amb l'Estat des d'ara mateix? Si és així, que comptin amb mi. Si no, que es retirin i deixin pas als que sí que ho faríem. Vet aquí el dilema.

6 comentaris:

Jordi P. Ferrer ha dit...

Xavier, sóc palafrè de tantes idees de les que exposes que se m'agreuja la mandra d'escriure de política. Visiteu el blog d'en Xavier Borràs i estalvieu-me la feina!

Salut!

Xavier Borràs ha dit...

Benvolgut Jori: tu sempre amatent, al primer rengle. Gràcies pels ecos.

(Per cert, bon canvi de look al teu bloc.)

Salut!

Jordi P. Ferrer ha dit...

Sembla que visquem en una d'aquelles màquines -no en recordo el nom- en què s'ha d'evitar, ajudant-se de dues palanques que es mouen cadascuna amb un botó que hi a banda i banda de l'aparell, que una bala metàlica caigui al fons d'un circuit establert amb varies zones de bonificació. Si jo tinc aquesta sensació, algú com tu, que s'ha "patejat" tota l'era democràtica, no sé com ho pot portar...

Hui, o ahir, poc després de la funció contorsionista de Carod, compareix el president basc per reafirmar-se en el seu compromís de convocar un referèndum abans no acabi la seva present legislatura. La contundència i la credibilitat dels discursos d'ambdos: la nit i el dia; el català se suposa que representa l'independentisme revolucionari i el basc un nacionalisme més aviat conservador... Al·lots!

Xavier Borràs ha dit...

Amic Jordi. M'has fet recordar, per una estranya associació d'idees amb la màquina que descrius, un moment d'aquests estel·lar de la meva vida. Va ser un estiu que vaig anar a l'hort del meu oncle als afores de Gandesa (poble natal de mon pare). Recordo vivament la sínia de l'hort com giravoltava a mesura que l'ase caminava en cercles. Jo devia tenir catorze anys ie ncara faltaven cinc anys per a la mort de Franco. El temps i l'espai es van aturar i vaig tenir la visió que el país era com aquella escena: un burro pegant tombs infintament a una sínia que portava aigua a uns camps eixuts i eixarreïts. Tan fàcil com hauria estat fer un gota a gota, però al cap d'uns anys van canviar l'ase per un motoret de gasoil. Al final el pou es va eixugar. Nosaltres som com l'ase..., Ibarretxe, els basocs, són el gota a gota.

una lingüista elitista ha dit...

Davant d'aquest dilema, jo ho tinc clar: cal enfrontar-se amb l'Estat d'una vegada! El dubte �s si ERC pensar fer-ho o prefereix mirar-s'ho des de segona fila...

Jordi P. Ferrer ha dit...

Em diuen que nosaltres n'haviem dit la màquina del milió (en castellà, per descomptat); i que, técnicament, s'anomena "pinball".

pd.: Ja que sóc conscient de què l'explicació no era cap meravella...