divendres, 25 de març de 2005

En memòria d'Enric Borràs Cubells

L'amic Xavier Garcia, periodista de pedra picada i escriptor panegíric de tots els homenots d'aquest país, va dedicar aquest dilluns a El Triangle un sentit recordatori al nostre pare, amb motiu del vintè aniversari del seu traspàs. Heus-lo aquí:


Aquest dijous, dia 24, fa 20 anys que va morir al barri barceloní de Gràcia un homenot de la Terra Alta, el gandesà
Enric Borràs i Cubells (1920-1985), qualificat per familiars i amics com un “lluitador incansable per la independència de Catalunya”.
M’ho recordaven fa uns dies, justament, la seva vídua,
Carme Calvo –a qui no saludava des dels temps de Nacionalistes d’Esquerra, fa més de 20 anys–, i els seus fills, Gabriel, Enric i Xavier Borràs, aquest darrer actual director de la renascuda revista ecologista Userda, amb els seus germans, cofundador els anys vuitanta de l’editorial El Llamp, que va publicar textos de combat nacionalista, en homenatge al testimoni patern.

Em complau recordar aquest aniversari perquè el seu testimoni patriòtic continua present en tots aquells que el van conèixer. Poc o molt el devia tractar els anys incials de Nacionalistes, una militància que Enric Borràs afegia a la d’oficial de l’arma d’artilleria de l’Exèrcit Popular de Catalunya, a la d’exmilitant de les Joventuts Socialistes Unificades i la del PSUC. Vinc a dir que, havent passat per totes les trinxeres, les reals i cruels, aquella de Nacionalistes devia semblar-li cosa de nenes.
Sigui com sigui, s’hi va posar, i això l’honora. En la seva biografia professional destaca, el 1952, l’entrada
com a gerent de l’editorial Teide, al costat de Frederic Rahola i Jaume Vicens Vives, i és allí on, si no m’equivoco, va conèixer la seva futura esposa. Entremig dels llibres de text per als instituts i universitats que es van elaborar al costat de mestres de la nostra història com Vicens, Santiago Sobrequés, Enric Bagué i tants d’altres, quantes coses devien tramarse entre aquelles parets!



L’any 2000, el seu fill Xavier Borràs i Calvo va publicar, en homenatge al seu pare, l’opuscle poètic Suite gandesana, quatre sonets que evoquen els feliços temps d’infantesa a la Gandesa pairal, on “tot és pau quan la nit ens sadolla”.

(Vegeu, també, l'homenatge del meu germà Enric al seu blog d'El Llamp.)