dimecres, 16 de març de 2005

Comissio de la veritat..., amagada

S'ha començat a parlar, arran d'unes declaracions de l'inefable jutge Garzón -botxí d'independentistes-, de la possibilitat de revisar els crims del franquisme. Podria ser una bona iniciativa, però ens temem molt que es tracti de parlar-ne, precisament, per no fer res o, com diu Watzlawick -citant ara no recordo qui-, allò que les suposades millors intencions produeixen els més nefastos i pitjors efectes.
Ara va fer tres anys que un reduït grup de gent va crear la Comissió de la Dignitat per recuperar els materials, segrestats a Salamanca,que van servir per exercir la més terrible repressió contra totes i tots els catalans. Tot i algunes bones intencions, expressades per alguns dels nous mandataris de la política espanyola, l'efecte que de moment s'ha produït és que no n'ha tornat ni un de paper (o sigui que tot és paper mullat). Ja fa temps que vaig plegar d'aquesta entitat independent -d'on era resposable de l'àrea de comunicació- perquè, precisament, es va convertir en dependent dels interessos dels partits polítics, principalment d'ERC, que va maldar per fer-se seva l'entitat -fins que ho ha aconseguit-, sobretot gràcies a la feblesa (en pensar que tots els "esforços" sumen) d'un dels seus dirigents. Ara, la CdlD s'ha convertit en una mena de distribuïdora de llibres sobre l'afer, el text dels quals -fet amb l'esforç impagable de molta gent i que havia d'editar, segon acord assembleari, mon germà, l'editor Enric Borràs- ha estat retallat i manipulat barroerament en benefici dels de sempre. L'esforç, el tremp, el seny dels primers temps de la CdlD ha quedat absolutament aigualit per la dependència a què s'ha sotmès i ara tan sols servirà per esdevenir una altra ong subjugada a la política de subvencions del Govern (i aquí al 100 per cent!).
El primer pas de la CdlD era el retorn dels papers als seus legítims propietaris, amb la meta d'arribar, més endavant, a
l'anul·lació de processos judicials (Companys o Puig i Antich, per exemple), reconeixement de torturadors, jutges i fiscals corruptes, implicació d'eclesiàstics, judicis per segrest d'infants, etc., és a dir, tot allò que l'amnistia de 1978 no cobria (i la finalitat de la qual no era altra que amnistiar els criminals feixistes).
Bé, si l'objectiu de la CdlD és, precisament, la restitució de la dignitat dels catalans, és evident que la cosa no pinta gota bé i que les declaracions d'un jutge o les millors intencions d'un polític tan sols serviran, curiosament, perquè els pocs supervivents de tanta repressió es morin amb la més gran de les indignitats i veient com al castell de Montjuïc, uns metres per damunt d'on va ser executat el president Companys, hi onejarà per decret el drap espanyol hereu d'aquell règim genocida.