diumenge, 1 d’octubre de 2000

Un gos que es mossega la cua

Avui, just quan sortia de casa, he vist un gos que es pixava al portal; el gos no anava pas sol, sinó lligat d’una corretja que brandava un home mentre s’allunyava carrer enllà. L’home ni tan sols s’ha adonat que el gos s’ho feia al portal i no li ha importat gens quan li he dit què hi havia deixat el seu ca. La qüestió és que els gossos fan les feines al carrer sense que els seus amos s’hi mirin gaire i si fa uns anys això es notava poc actualment fa un cert fàstic passejar per la ciutat: no hi ha escossell, cantonada, portal, mobiliari urbà, etcètera, on els generosos senyals dels cànids no hi hagin deixat la seva empremta. A part de la visió antiestètica –i fins i tot antiturística– es planteja un problema de sanitat i encara un altre, no menys important, tocant als impostos: com més gossos més neteja i com més neteja més impostos, és un gos que es mossega la cua.

Tothom té dret a tenir un gos, però si hom viu a ciutat aquest dret es pot convertir en un problema de convivència com passa ara: genera la responsabilitat no només de tenir cura de l’animal que s’ha decidit de posseir sinó, també, el compromís que el seu gaudi no anirà en detriment del dret dels altres ciutadans a poder caminar pel carrer sense haver de veure, olorar o trepitjar les evacuacions canines.
De fet, si es fes pagar un impost elevat als posseïdors de gossos –semblantment a com es fa amb els posseïdors de cotxes– segurament hi hauria més civisme i menys merda al carrer, els infants podrien jugar a les places sense por d’agafar cap estranya malaltia i els amos dels quissos s’hi mirarien més abans de deixar que les seves bèsties s’ho fesssin a sobre per qualsevol lloc de la ciutat. O això o els lliguem amb llonganisses.

Publicat a L'Independent de Gràcia (01/10/2000).