Trenta anys, uns versos

Enric Borràs Cubells (a dalt, al mig), al cim del Puigsacalm [1963].

Sents l’olor de la terra després de ploure?

La humitat és la humanitat mateixa:
terra, pedra, arbre, aigua, ocell, l’univers sencer, cendres. 

Sents el batec dels nostres cors,
l’incansable alè que ens sustenta,
la quotidiana voluntat de viure,
la joia, la tristesa, l’albada, la nit?

Torno a la infantesa,
aquesta pàtria sense caires,
matriu primera,
on l’amor sempre és divisa.

Torno a aquells paisatges,
als senderols de l’antigor
—ésser sense fites, consciència, nu—,
adelerat per dir-te
si sents, encara, el nostre fugisser reclam,
ara i aquí, en aquesta terra,
pedra, arbre, aigua, ocell, l’univers sencer, cendres.