dilluns, 23 de juliol de 2012

Crisi i periodisme


Tota crisi significa, alhora, canvi i repte, però també desil·lusió i patiment. Sense entrar, ara, a analitzar-ne les causes —que en el cas del nostre país van molt més enllà de les pròpies retallades—, la situació de col·lapse econòmic ha llençat al carrer més d'un miler de periodistes, ha produït el tancament o ERO de desenes de mitjans i ha empobrit, en summa, les veus i les fonts amb què els ciutadans podem informar-nos i formar la nostra opinió sobre els fets i les coses que passen.

Alguns diran que n'hi havia un excés i potser tenen raó, encara més en aquests moments que les anomenades xarxes socials –especialment twitter, facebook i google+– produeixen més soroll que no pas informació, però certament sóc dels qui penso que com més mitjans hi hagi, de qualitat, millor, perquè revelen un senyal clar de civilització i cultura.

En aquest context, els nous mitjans digitals ara mateix la passen magra —seguint l'estela de la premsa de paper, tocada i, en certs casos, enfonsada—, especialment per la caiguda en picat dels habituals mitjans de subsistència: la publicitat, els patrocinis i les subvencions i ajuts. Aquests darrers suports econòmics, tanmateix, han fet aflorar, igualment, una crua realitat: que alguns mitjans eren sobrers i alguns altres pateixen pel fet que al final tot i ser justos pagaran com a pecadors. Ras i curt: el que certs mitjans, lligats a partits, entitats i institucions han xuclat dels pressupostos públics no ha servit per crear empreses fortes, sinó perquè, bàsicament, durant un temps certs "periodistes" i "empresaris" visquessin de la mamella pública, mentre d'altres s'escarrasaven a fer, precisament, periodisme i empresa en majúscules.

En aquest mal tràngol la gran qüestió no és ja saber si se salvaran alguns mitjans que romanen ara mateix a la corda fluixa, sinó que, suposadament aguantant la flama, quin model de subsistència hauran d'incorporar per poder sobreviure la maltempsada i mantenir la fidelitat —tan espúria, tan fugissera a la xarxa— dels lectors que s'han avesat al tot gratis.

De moment, la faceciosa sentència del gran filòsof Francesc Pujols, és a dir, que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan anem pel món, s'acompleix a Internet en el cas de la majoria de mitjans digitals nostrats. Els dos grans mitjans de comunicació, exclusivament digitals, que regnen al nostre país (Vilaweb i Nació Digital), més la resta (una dotzena mal comptada) que aguanten encara l'embranzida de la crisi, s'hauran de plantejar, de forma seriosa, si per oferir als centenars de milers d'usuaris que els segueixen el dret a ser informats de forma independent, veritable i contrastada des d'una opció de país, caldrà fer-los saber que tot plegat té un cost i que aquest cost s'ha de sufragar amb el seu suport, més enllà de fórmules col·laboraitves més o menys fallides o d'allò tan improductiu de l'entre tots ho farem tot.