dissabte, 27 de setembre de 2008

El periodisme català i els mitjans públics (a propòsit d'una entrevista a Mònica Terribas)

El nomenament de la Terribas —periodista de pedra picada, sempre tossuda i apassionada— com a directora de TV3 el maig d'enguany, amb una Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) cada cop més lligada de mans i peus per la partitocràcia, es va produir just en un moment que TVC havia assolit, en el seu conjunt i durant els darrers sis anys de tripartit, els pitjors índexs d'audiència i quan acreixia l'acarnissada campanya dels unionistes per fer-nos creure que la televisió pública catalana feia pudor de «ceba« ja cremada i que calia —com en el cas de Catalunya Ràdio— «reflectir la realitat sociocultural catalana», és a dir, la realitat que Catalunya no és res més que una regió d'Espanya o una mena de protuberància de l'àrea metropolitana de barcelona que fa més nosa que servei.



Com fer-ho, doncs, per assolir aquest objectiu i «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado» —com és vigent des de 1714 per manament de Castella i dels borbons? Ben senzill, aplicant aquella màxima que diu: si no pots amb el teu enemic, alia-t'hi..., i quan puguis, elimina'l! En el cas de TVC sembla que «el efecto» ja és vigent.

Ve a tomb tota aquesta disquisició perquè he vist i escoltat amb gran interès l'entrevista que Vilaweb.tv ha fet recentment a Mònica Terribas. Durant tot l'interviu la periodista barcelonina sembla estar a la defensiva i, a banda de parlar que estan fent autocrítica i que ha demanat a totes les àrees de millorar l'ús de la llengua catalana —però no de propiciar una televisió pancatalana (per a no interferir en IB3 i Canal 9)—, es mostra particularment irritada amb la «crueltat» dels qui critiquen «la casa».

Cap al final de l'entrevista Terribas hi diu, responent a la pregunta de si s'ha informat bé sobre les estelades als ajuntaments, que TV3 no és una televisió nacionalista, ni independentista ni no independentista, sinó una televisió pública, i ella i el seu equip «reflectim allò que veiem amb ulls periodístics i intentem fer-ho ajustant-nos a la informació; no estem aquí per fer política, estem aquí per fer televisió». Com que, de fet, no respon a la pregunta i Vilaweb hi insisteix, Terribas afirma: «Jo crec que hi ha molta gent que creu que Telenotícies vol dir fer política a favor d'unes opcions polítiques..., i no». Però no contesta la pregunta!

Habitualment, quan algú manifesta que els mitjans es dediquen a reflectir allò que veuen amb ulls periodístics —un eufemisme per evitar allò tan suat de «reflectir la realitat»—, se'm posen els pèls de punta (com també m'esfereixo quan sento coses com «estat de dret» o «legalitat democràtica»). Per què? Senzillament perquè allò que veiem, la realitat, no existeix per si mateix, sinó que és fruit de la nostra percepció. En el cas que ens ocupa, la percepció de Terribas i TVC és esbiaixadament favorable a l'unionisme, si més no si ens fixem en els Telenotícies i d'altres programes en què dia sí i dia també el referent espanyol n'és motíu principal. Com a exemple paradigmàtic d'aquesta manera de reflectir la realitat només cal recordar que al programa de la festa del 25 aniversari de TVC la majoria d'actuacions musicals van ser de grups espanyols.

Pretendre que els periodistes no tenen ideologia és un sarcasme, a aquestes alçades de la pel·lícula. I, doncs, fer-nos creure que no s'informa adequadament de fets que ens afecten com a país —com la campanya 100 Anys d'Estelada— perquè «reflectim allò que veiem amb ulls periodístics» denota, efectivament, que o bé l'enemic t'ha fagocitat i només n'ets esclau o bé que pertànyer al Grup de Periodistes Ramon Barnils no té més mèrit que posar-ho al currículum.

El compromís del periodisme català és, primer de tot, de pensar en català, que és la nostra manera de veure'ns nosaltres mateixos, de veure el món i de fer-nos veure arreu —i que durant segles ha format part de la nostra manera de ser. Si el que ens dediquem a produir és el fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, servir els interessos dels altres, imitant-los o tractant d'acontentar tothom, malament rai. Si els nostres mitjans públics han d'estar sotmesos, com fins ara, a la partitocràcia, per moltes Terribas que hi posem no ens en sortirem, mentre «els periodistes» que hi treballen serveixin interessos que no són els de la nostra plena llibertat. Reflectir el que veiem, sí, però des d'una visió nacional. I és que, com molt bé va dir Lluís Companys: «Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres».

1 comentari:

Anònim ha dit...

QUI A VOTAT AQUESTA COLLA DE POLITICS "ARRANCADORS DE CROSTRES"?QUI AVALA EL SEU PODER SERVIL? TENIM LO QUE NOS MEREIXEM. JUGANT AMB BCN.......