dimarts, 13 de novembre de 2007

El tsunami independentista

Encara amb la ressaca mediàtica del discurs «desafectiu» de l'ara transvertit en ploricó José Montilla, un discurs cent per cent espanyol, no ens enganyem (la prova del cotó sempre és, en aquests casos, La Vanguardia) —dissertació desoïda com sempre pels mesetaris (i la prova del cotó n'és El País)—, hi ha hagut a posteriori el divertiment de la cimera iberoamericana a Xile en què l'hereu del Dictador va mostrar la veritable cara dels borbons i tota la caterva de llurs acòlits, és a dir, la del pinxo de carrer que primer assenyala («Tú!») i després mana callar («¿Porqué no te callas»), i en aquesta ocasió va voler fer callar al populista i fatxenda Hugo Chávez, que insinuava que Juan Carlos i Aznar estaven al corrent del cop d'Estat en què se'l va intentar fer fora de la presidència de Veneçuela.

Per bé que, habitualment, no m'immisceixo en afers estrangers, com seria el cas, si no és que ens pertoquen, la qüestió monàrquica, suara revindicada fins i tot als programes que esquitxen merda (com La Noria de Jordi González), és objecte d'una especial revindicació mediàtica per trobar acòlits de la fe borbònica i espanyolista (tanto monta, monta tanto), ni que sigui sota les pedres africanes. I això és així, efectivament, per causa dels catalans, sobretrot després de la befa pública que ha patit la imatge reial, primer a El Jueves i després cremada arreu del territori com una mostra que, malgrat l'engany del que ells en diuen «democràcia» i «estat del dret», hi ha gent que és prou conscient que vivim en una intolerable situació colonial i ho expressen, ni que sigui infantilment i tèbia —sobretot si tenim en compte les exagerades conseqüències judicials que pot abastar.

Historicament, aquesta situació, ens ha fet viure en el cornuts i pagar el beure permanent, és a dir, essent robats a balquena, menystinguts, insultats i vexats, emmordassats, vigilats, detinguts, torturats i, si cal, anihilats, físicament o psíquica, a través de totes les armes de què disposa l'enemic: militars, judicials, econòmiques, mediàtiques, migratòries, etc., essent, doncs, així que sobrevivim perquè l'esperit català és, per definició, perenne, malgrat que n'hi ha molts que, com ha fet i encara fa la classe política nostrada, demanen disculpes tothora.

Però el vent de la història, per damunt, precisament, de les dinàmiques tacticistes del peix al cove o del càrrec enganxat al cul d'aquesta classe política, per damunt de les conteses electorals, de les plataformes més o menys espúries, dels avenços i de les reculades, avança indefectible com un tsunami que, a mesura que s'acosta, acreix el gruix dels qui farts d'aquesta Espanya voldrien optar, ara mateix, per la via de la independència: som molts més dels que ells volen i diuen.

El tsunami independentista tornarà a sortir al carrer —malgrat i fins per sobre la dinàmica dels partits adherits i de la pròpia plataforma convocant— el pròxim dissabte 1 de desembre per dir prou a Espanya. Cal, doncs, que aquesta manifestació, esdevingui la primera onada d'aquest tsunami cap a la independència.