dijous, 25 de gener de 2007

La Mayol o com viure del «cuentu»

Divina 'pijo-progressia'

Pilar Rahola

Retinc, com si fos un tresor de la memòria, la frase que em va dir, fa molts anys, un diví líder del PSUC, quan intentava fer un reportatge sobre la transició política. Jo encara tenia aquella mirada d'ingenuïtat adolescent que tendia a engrandir la mítica dels referents de l'època, però aquella expressió, dita en el sumptuós menjador del meu milionari progressista, em va fer aterrar. Parlàvem de les manifestacions antifranquistes i l'home, rodejat de luxes, em va etzibar: "Era higiènic manifestar-se amb els obrers". Des d'aquell memorable dia, he conegut molts altres pijo-progressistes, la higiene dels quals necessita una certa dosi d'okupes, una mica de pancarta alternativa i alguns toquets d'ecologia, per tal de sentir-se a gust. En tots els casos, he tingut la impressió que hi havia més estètica que ètica, i que darrere de la superficialitat dels eslògans políticament correctes, el que bategava era una vida magníficament burgesa i adequadament fashion. Pijería dissenyada, no cal dir, amb camises Toni Miró; no en va els nostres pijo-progres vesteixen modern, devoren l'alta gastronomia i quan estan fatigats, descansen els pobres ossos en els magnífics relais-châteaux del país. És a dir, són inequívocament antisistema i alternatius. És aquesta curiosa condició contestatària, amb Visa or, la que ha portat la tinent d'alcalde Imma Mayol a declarar-se antisistema, no se sap si per relliscada verbal, o per no gens innocent estratègia electoral. Sigui com sigui, que una parella amb dos sous públics des de temps immemorials, algunes propietats rellevants i dos cotxes oficials vulguin vendre el producte antisistema, no deixa de ser xocant. Demagògia política? Més aviat inconsistència ideològica, en la línia de la militància estètica que resulta tan pròpia d'algunes esquerres ortodoxes.

Intentaré justificar-me, a través de les pròpies paraules de la Mayol. Diu en l'entrevista amb Josep Cuní: "Entre un okupa i un especulador, jo estic amb l'okupa", i després arrodoneix la profunda reflexió amb sorolloses addendes. Bo i escoltant l'entrevista, arribem a algunes conclusions, entre d'altres que l'actual conseller Saura està en contra de la penalització de l'okupació, que si no fan res violent, els okupes són la punta de llança de la lluita antiespeculativa, que ella és contrària als pressupostos militars, i que l'amoïna molt la contaminació. Podria continuar, atès que el llistat de titulars propis de la correcció progre, es van amuntegar en la taula del Cuní. Però amb el que hi ha transcrit en tinc suficient per arribar a dues conclusions: que determinats progres, quan governen, apliquen la màxima d'Alfonso Guerra, i creuen que estan en el poder "d'oïda"; i que les consignes sempre resulten més publicitàries que les idees, sobretot si falta poc per a les eleccions. Mayol, per exemple, es passa la vida parlant de sostenibilitat, i alguns la recordem penjada d'un fanal mesurant la contaminació acústica de la ciutat, en plenes eleccions. Quatre anys després, Barcelona està més contaminada, no es coneix cap mesura seriosa per lluitar-hi, i no sembla que la seva presència hagi servit per a canviar sosteniblement la política municipal. Però, lluny de pesar-li el càrrec, continua parlant com si fos la que porta la pancarta. Passa el mateix amb el tema especulatiu. Governen les esquerres a Barcelona des de sempre, i ara arreu, i tanmateix Espanya és el país on el totxo campa amb més alegria, ningú no vol fer una llei transparent de finançament dels partits, i les polítiques de vivenda social són un pur decorat. Vol lluitar contra els especuladors? Doncs que deixi de parlar com una okupa de cap de setmana, i faci les lleis pertinents. Ho diu la dita: no es pot ser a missa i repicar campanes. I la Mayol fa molt que està a l'altar del poder, de manera que seria hora que deixés de fer veure que és una infiltrada de l'oposició. No només no en té res, d'antisistema, sinó que deté el poder del sistema. De fet, la Mayol és l'exemple més clar de com viure del sistema, i no morir en l'intent.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest article de la Rahola m´ha semblat moltbo, perque dona en el clau. Aquesta tipa porta tota la vida al poder, i continua venent-nos la moto antisistema. Es una demagoga o una inconsistent, com diu la Rahola. I, a més, amb el sou que té, es una galtes.

Run Lola Run ha dit...

A mi el que m'ha semblat aquest article és simplement bomitiu. És lamentable lo baix que poden caure els "periodistes", però es clar, que es pot esperar de burds opinatres...