Papers tacats de merda..., i l'Estatut a pastar fang!

A cinc dies de la commemoració del 67è aniversari de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939, els catalans continuem sent tractats com un poble vençut i derrotat i dirigits per uns polítics mediocres, porucs i mesells: ni els paperets de la Generalitat (microfilmats fa una pila d'anys i visibles a l'ANC) hauran tornat a Catalunya ni l'Estatut de fireta passarà l'examen de l'executiva del PSOE (què executen aquesta gent, que traeixen de matinada?): l'Estat de Dret (espanyol, evidentment), que per definició és anticatalà i antidemocràtic, ha decidit per unanimitat de l'Audiencia Nacional suspendre cautelarment el trasllat de les 500 caixes de papers (que no la resta, que són i seran a Salamanca in eternum, per a vergonya del Tristpartit, que ens volien fer passar bou per bèstia grossa, amb la festeta que preparaven per a dimarts que ve, amb penjament de medalles i fotos a desdir).

Tal com vaig predir fa temps, els papers, els importants -els de les persones que encara pateixen la memòria del genocidi- no tornaran i els que ara són a Madrid són tacats de merda (de la merda dels qui han preferit la rendibilitat dels vots que no pas la dignitat insubornable que se'ls reclamava).

En aquests darrers temps, arrel de la commemoració del trentè aniversari de la mort, al llit, del Dictador, s'ha parlat molt dels errors de la transició, però és ben cert que aquests errors no els reconeixwn els qui la van fer i la van pactar (els va la paga), sinó els qui l'hem patida i encara la patirem si no hi posem remei. No crec que algú, a aquestes alçades de la pel·lícula, encara pugui fer-nos creure que podem anar amb el ciri a la mà a pidolar a casa l'enemic que ens facin la caritat de tornar-nos el que es nostre. La dignitat no es pidola, s'exerceix, i no pas amb ciris, és clar.

Em va fer molta gràcia aquest ianqui que va dir que el glorioso ejército ejpañol -hereu de l'exèrcit colpista de sempre, el de les mares bagasses, que deia l'Iu Forn a l'Avui- s'havia escaquejat a l'Iraq; és normal: aquest exèrcit s'ha dedicat a anihilar durant els darrers gairebé 300 anys tots els qui no eren de la corda cavernària de l'Ejpaña Una Grande y Libre, és a dir, i bàsicament, centenars de milers de catalans.

Cal iniciar i insistir en d'altres camins per al nostre alliberament: el .cat, mal que els pesi, és un exemple de com la societat civil (el més allunyada que es pugui dels partits que viuen de la menjadora), agombolada per dones i homes preparats, amb tremp i seny, pot trencar la pertorbadora dinàmica de la democràcia que ens van fabricar els qui ara, acovardits i maldestres, pretenen fer-la passar com una mena d'èxit històric.

Tot el que serveixi per trencar aquesta dinàmica serà benvingut per començar a caminar en la bona direcció.

De moment, els papers tacats de merda ni tan sols els volem, i l'Estatut de fireta, doncs això, que el subhastin a plaça i el desin al quarto de mals endreços.