Exigint al Govern espanyol que retorni immediatament als seus legítims propietaris el patrimoni documental espoliat per l'exèrcit franquista
D'esquerra a dreta: Jordi Porta, Henry Ettinghausen, Joan Rigol, Toni Strubell, Aurora Fontoba i Josep M. Terricabras.
Ara fa dos anys que la primera Declaració de la Comissió de la Dignitat fou signada per personalitats, catedràtics i professors de més de dues-centes universitats dels cinc continents, instant les autoritats espanyoles a la devolució dels documents espoliats per l'exèrcit franquista retinguts a Salamanca i a suspendre l'Exposició “Propaganda en Guerra” com un dels actes a celebrar el 2002 durant la capitalitat cultural europea de dita ciutat.
Com a resposta a la nostra justa reclamació el Govern espanyol es refermà en la seva total negativa a retornar ni un sol document i, a més a més, exercí accions per a perpetuar l'indigne robatori, com la d'adscriure tots els fons documentals al nou i expressament creat Archivo General de la Guerra Civil. També el Govern del senyor Aznar persistí en la programació de l'exposició en els actes de Salamanca 2002, bel·ligerant actitud aquesta que hagués corprès Melina Mercouri, creadora de la idea de capitalitat europea de la Cultura; cal dir que atesa l'acció directa de la Comissió de la Dignitat la inauguració de l'exposició es retardà dues vegades i quan finalment s'obrí el 12 de novembre del 2002 els organitzadors ocultaren bona part de la documentació catalana i així no es mostrà al públic...
La nostra primera Declaració recull l'esperit de la llarga i persistent reclamació del nostre poble pel retorn de la documentació sostreta, sobretot des del moment mateix en que, formalment, retorna la democràcia a Espanya i es restableix la Generalitat de Catalunya. És llavors que autoritats de l'arxivística i de la història com Anscari Mundó i Josep Benet respectivament, fan conèixer a la societat catalana l'existència dels fons que són retinguts al dipòsit de Salamanca.
Al redòs de la Comissió de la Dignitat s'hi ha aplegat la voluntat ferma del nostre poble en recuperar allò que és seu, des de les persones, entitats, organitzacions polítiques i sindicals fins a les institucions de govern –i aquí volem significar al Parlament català i als centenars d'ajuntaments del Principat de Catalunya i del País Valencià que han votat mocions adherint-se a la primera Declaració i reclamant els documents robats--, i tot plegat s'ha traduït en un important ressò als mitjans de comunicació de casa i de l'estranger (sobretot a Europa i a Amèrica). Fou especialment significatiu que Federico Mayor Zaragoza, ex director de la Unesco, també subscrigués la Declaració, amb franca contradicció amb la ministra de Cultura espanyola d'aleshores que apel·là en més d'una ocasió i inexplicablement als postulats d'Unesco per a "justificar" la continuada confiscació dels nostres documents –és a dir, de la nostra història!-- a Salamanca. Igualment de significatiu era que la nostra Declaració anés firmada també per la baronessa Gloria Hooper, ex responsable de l'àrea de patrimoni del Consell d'Europa, per Francesco Cossiga, president emèrit d'Itàlia, per Mario Soares, ex president de Portugal, per Joan Rigol, president del Parlament de Catalunya, en fi, per premis Nobel, artistes, intel·lectuals, polítics, historiadors i arxivers de prestigi internacional.
Avui, a les darreries d'abril del 2004 i després que s'hagi produït la nova majoria que detenta ara el Govern espanyol, la Comissió de la Dignitat afirma que ha arribat el moment d'un nova Declaració pública sobre el tema dels anomenats “Papers de Salamanca”. Observem amb neguit el silenci per part de l'actual Govern socialista sobre aquest tema. Si bé en el passat debat d'investidura dues de les principals forces polítiques catalanes van demanar al presidenciable un pronunciament clar i concís sobre aquesta reivindicació tan important del poble català, vam poder veure perplexos que el tema quedava del tot obviat en les respostes del candidat. Sí que ahir la ministra de l'àrea a la qual governs anteriors havien adscrit la potestat dels nostres documents s'hi ha referit, però d'una manera que ens recorda massa el ja prou conegut “cafè per a tots” i que no mostrat la voluntat de procedir a un acte justícia.
Malgrat les promeses que amb l'actual Govern espanyol se'ns havia parlat d'una "gran esperança blanca", la veritat és que encara no hem vist signes mínimament encoratjadors en aquesta qüestió vital per a la dignitat dels catalans. Més aviat tot el contrari. Hem sentit en veu d'un ministre que els drets col·lectius i històrics han de ser arraconats per primar els individuals. Tampoc no ens ha servit de cap alleujament el fet de saber que Alfonso Guerra hagi anunciat que en tot cas reclamarà els papers que el PSOE té a Salamanca si és que "los catalanes obtienen los suyos". Aquesta mena d'arguments, dignes de l'Ortega y Gasset més recargolat i poc edificant, només poden servir per allunyar el conflicte de l'àrea de la ciència i llençar-lo en braços del terreny de l'enfrontament i el no-diàleg que són el càncer de les societats avançades i lliures. Recordem que la demanda del retorn dels documents espoliats quedava recollida en els programes electorals de tots menys un els partits polítics parlamentaris catalans: és a dir, CiU, PSC, ERC i ICV, essent un dels pocs temes que més unanimitats i suports ha concitat dins de la societat civil catalana i de la seva classe política. Assenyalarem que les forces polítiques que defensen la nostra reclamació representen el 88% dels sufragis a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Considerem que el Govern espanyol --i sobretot el Partit Socialista Obrer Espanyol-- té un deute amb el poble català pel que fa als papers de Salamanca. Tres dels quatre ministres de cultura que van tenir els governs de Felipe González es van posar a favor del retorn en el seu dia. El dia 6 de maig de 1995 l'ex ministre de cultura Jorge Semprún va dir que els qui defensaven el no-retorn dels papers a Catalunya s'havien de reunir a la Plaza de Oriente de Madrid en lloc de a la Plaça Major de Salamanca. Pocs mesos després que Semprún hagués fet aquella declaració, la ministra Carme Alborch va defensar el retorn dels papers, actitud que també va mantenir Jordi Solé Tura, sense, però, que la fluixesa de genolls electoralista deixés centrar la mà a l'hora de la firma de l'acord governamental (març del 1995). Pensem que les circumstàncies polítiques actuals no sols permeten sinó que exigeixen un urgent acompliment de la promesa de retorn dels documents dipositats a Salamanca i el seu lliurament als governs del Principat de Catalunya i del País Valencià. Concretament la Generalitat de Catalunya té la competència exclusiva sobre el patrimoni històric des de l'any 1934 i ja fa vint-i-quatre anys que la va recuperar...
El no acompliment de la promesa i un renovat període d'obviament del problema pensem que seria especialment greu perquè significaria la continuïtat de l'obscurantisme i un nou afront per a totes aquelles persones i institucions que reclamem una superació de les ferides que encara s'arrosseguen del franquisme. En aquest sentit valorem especialment les declaracions del senyor Antonio González, director de dipòsit documental de Salamanca els anys 1986 a 1994 i membre d'Arxivers sense Fronteres, pronunciades a Valladolid el 30 de març passat. González hi va insistir, textualment, en "el dret legítim" d'institucions i particulars de Catalunya a recuperar tots els seus documents espoliats i que són en aquest fons documental. "Sóc conscient" va dir "que un principi democràtic elemental és que tot el que fou incautat manu militari i com a lliçó que atemptava contra els drets humans pugui reclamar-se avui" afegint que calia "reconèixer que els documents pertanyen a la Generalitat de Catalunya". El Govern socialista de Madrid n'hauria de prendre bona nota en aquests moments de gestos i bonhomia fàcils.
Doncs bé, la Comissió de la Dignitat no voldria pensar que els inquietants silencis i els alarmants senyals al·ludits en paràgrafs anteriors siguin el presagi de la voluntat del Govern espanyol de no donar satisfacció al poble català i a llurs institucions en aquesta vital reivindicació. El Govern socialista té una immillorable ocasió per subvertir i desmuntar les antidemocràtiques i filofranquistes posicions que caracteritzaven el Govern del Partit Popular que l'ha precedit. No esperem menys d'un Govern que ha estat possible en gran mesura gràcies als vots de molts catalans. Tampoc esperem menys d'un Govern presidit pel nét d'un represaliat de la dictadura feixista, el qual, n'estem segurs, no hagués volgut que un crim franquista fos obviat o beneït per un seu nét.
Per tant, la Comissió de la Dignitat i en nom de la ciutadania que ens dóna suport, ens adrecem a l'actual Govern espanyol i apel·lem al sentit de responsabilitat, de justícia històrica i de fair play democràtic que darrerament han evocat dirigents del partit que el sosté, amb la següent demanda:
Exigim al Govern espanyol que es pronunciï de forma clara sobre la devolució dels documents espoliats pels franquistes i retinguts a l'Archivo General de la Guerra Civil, i emplacem al senyor José Luis Rodríguez Zapatero a donar resposta immediata a la demanda del poble català per la justa, ràpida i eficaç restitució del seu patrimoni documental segrestat encara a Salamanca.
