dimarts, 30 de desembre del 2003

Declaració contra el neobaturrisme jacobí

Si com a baturrisme entenem allò que representa la imposició de jotes aragoneses en castellà, per substituir les pròpies de la Franja i de l'Ebre i danses com el ball pla o el ball de bastons (o totxets), o la imposició de misses baturres, amb indumentàries i cançons estereotipades i alienes en contingut i en llengua, o el culte, no menys estereotipat, a la Pilarica --no ho oblidem, la patrona de la "hispanidad", que justament portava aparellada la celebració del "día de la raza", i de la "benemérita"-, dut a terme tot plegat amb intenció uniformitzadora, d'una manera directa a nivell "regional", i d'una manera indirecta i subsidiària a nivell "nacional", podreu comprendre on volem anar a parar.

Així, doncs, l'expressió "neobaturrisme" es configura com a metàfora d'uniformització i despersonalització a nivell pentagonal --de la mateixa manera que els jacobins francesos tenen mentalitat hexagonal, com el mapa de l'Estat francès, els nostres jacobins d'estar per casa tenen mentalitat pentagonal, com el mapa de la Comunitat Autònoma aragonesa. Els neobaturristes en el fons no fan més que una defensa corporativa del sistema institucional establert, sempre amb la vista posada en la defensa dels seus privilegis funcionarials i la seua integració en els escalafons oficials, tot fent-se suposadament passar, alguns, per "moderns" i progressistes, d'una manera maldestra i pitjor entesa. Joan Fuster la coneixia molt bé aquesta fauna, i per això sempre l'escarnia en els seus escrits. És una fauna consubstancial a l'existència mateixa de les estructures estatals, a diferents nivells -generals i "regionals"- i no pròpia tan sols d'un determinat tipus de règim, com podia ser el franquisme.

L'uniformisme jacobí a l'Estat espanyol és una cosa que ja ve de lluny i que, paradoxalment, sota formes aparentment "modernes" s'imbrica ben sovint amb la reacció pura i dura --en allò fonamental per a ells "tots són uns". Això sí, fent-se passar molts cops pel que no és. Per a aquesta fauna, en lloc de l'home concret, amb una història i una llengua pròpies, lligat a la seua comunitat local i amb unes simpaties i interessos personals --amb afinitats, amb espais i persones no necessàriament dins els mateixos límits administratius--, impera la burocratització, la centralització, la negació del passat, el retall de la història i la marginació o la subordinació de les peculiaritats (lingüístiques i de tot tipus); en nom d'un fals igualitarisme subordinen l'individu als interessos de l'Estat i dels qui en viuen: catedràtics, jutges, funcionaris diversos, etc., amb els seus interessos corporatius.

Per tant, estimem que des d'una posició veritablement progressista ens hem de posicionar contra qualsevol forma i color de jacobinisme i hem de reivindicar, des de la base, les característiques culturals i nacionals dels homes i dones que viuen en el territori que, d'una manera ben legítima i fonamentada, atenent a la seua especifitat, hem convingut a anomenar Franja de Ponent. Cal lamentar que persones de gran integritat i honestedat, i que han treballat molt per la Franja de Ponent, es prestin a ser utilitzades en donar la seua conformitat a expressions que neguen la realitat nacional de les terres franjatines. Què opinarieu, al respecte, de la neutralitat d'una associació cultural de la Catalunya Nord que es reclamés de la "Franja de França", per molt que treballés per la cultura catalana? No cal insistir-hi, oi?

Només resta fer una crida als intel.lectuals honestos, lliures i compromesos amb el seu poble perquè rebutgin l'alienador neobaturrisme jacobí i assumeixin i difonguin sense complexos ni subordinacions alienes i interessades la realitat nacional del poble de la Franja de Ponent.

(Més informació: Amics de la Franja de Ponent.)