El conte del príncep i el poble dels imbècils

Ara fa uns dies, un amic que viatja molt em va contar un conte increïble sobre un príncep, un regne i un poble d'imbècils. Es diu El conte del príncep i el poble dels imbècils.

Això es veu que va passar en un país llunyà on fa una pila d'anys, després d'una llarga nit en què va dirigir el país amb mà de ferro un ogre sanguinari, el monstre es va morir de vell i va voler que el succeís un príncep d'un antic regnat que era la nineta dels ulls de l'ogre.

Es veu que l'avi d'aquest príncep, que havia regnat en aquell país, havia fugit perquè el poble va decidir que no el volia. Però al cap de pocs anys l'ogre va fer una guerra i va aconseguir eliminar la majoria dels qui havien decidit que no volien cap regne sinó decidir les coses per si mateixos. Així, durant molts i molts anys els qui no van ser eliminats van viure amb molta por perquè no podien dir el que pensaven ni fer el que volien.

Així, doncs, un cop mort l'ogre, al príncep que ell va nomenar perquè el succeís li van fer entendre (es veu que era una mica curt de gambals) que per perpetuar els seus privilegis, semblants als de l'ogre, calia modernitzar-se perquè sinó se li veuria massa el llautó. A més dels privilegis que s'atorgava ell mateix i tota la seva família --és a dir, viure a cos de rei, que vol dir amb un os a l'esquena i pagant els altres-- hi havia els d'imposar una sola llengua per a tothom, una unitat del territori, la mateixa manera de pensar i un exèrcit que garantís que sempre les coses serien així. Així doncs, va consentir que el poble pogués decidir algunes coses i d'aquesta manera tan senzilla es va establir el nou regne. Mai no es va demanar al poble que decidís si volia un rei o si tenia dret a demanar justícia per les barbaritats comeses per l'ogre al llarg de tants i tants anys.

El rei va tenir dues filles i un fill. El fill va ser nomenat com a nou príncep hereu de la corona. Per tal de perpetuar-ne els privilegis, les lleis dinàstiques manaven que el príncep, si volia continuar el regnat del seu pare el dia que aquest morís, havia de casar-se amb una princesa de qualsevol altre regne del món. Això era així perquè si els prínceps i les princeses es poguessin casar amb qualsevol altre ésser que no fos de sang reial, aleshores qualsevol ésser podria ser príncep o princesa i llavors ja no tindrien cap sentit els regnes. De fet, fins a aquell moment, si un príncep o princesa es casava amb algú que no era de sang reial havia de renunciar als seus privilegis. Són les lleis dels regnes.

Va fer al cas que durant anys i panys el príncep no trobava princesa. Tothom estava molt i molt preocupat, però a l'últim el príncep va dir que es volia casar amb una noia que no era de sang reial. I tothom va estar tan i tant content, que es veu que es van oblidar de dir-li al príncep que, seguint les mateixes lleis que havien fet que el seu pare fos rei, les lleis dels regnes, hauria de renunciar a la corona reial i deixar que un altre fos el príncep hereu.

El meu amic em conta que el més esparverant de tot plegat és que ningú no li va demanar que renunciés i el poble --que continuava regit per lleis i persones que van ajudar l'ogre, encara que més modernitzades-- encara li reia les gràcies.

El meu amic em diu que és un conte i com molts de contes, és clar, tot plegat costa de creure. I té raó: us imagineu un país on la gent es deixa robar perquè uns altres decideixin per ells i es passin pel folre les seves pròpies lleis?

No m'estranya que en diguin El conte del príncep i el poble dels imbècils.