L'amenaça militar contra les «nacionalitats» ja es va establir a la Constitució espanyola

Entrada de les tropes feixistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939.
A la foto, a la plaça de Catalunya.

D'uns dies ençà corre per les xarxes socials la carta oberta que el professor de la Universitat de Vic, Enric Casulleras, ha tramès a Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals, sobre la suposada amenaça que van rebre els redactors de la carta magna si no hi incorporaven la «indisoluble unidad» d'Espanya.

En aquesta lletra, el professor Casulleras, li prega a Herero de Miñón, que recordi 

«… a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.»

El fet que conta Casulleras no és en absolut incert, perquè precisament un altre dels «pares» del text constitucional, Jordi Solé Tura (1930-2009), ja ho va deixar escrit en el seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Alianza Editorial, 1985). 

Efectivament, el capitost de la OCE-Bandera Roja, hi diu —tal com ho recordava el diputat i portaveu del PNB al Congrés espanyol, Joseu Erkoreka, en un article al seu blog, Jordi Solé Tura i la «nota impuesta», amb motiu del traspàs del polític comunista el 4 de desembre de 2009–, que l'article 2 de la Constitució –el que declara que es fonamenta en la «indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols»– no va ser fruit de la transacció lliure i democràtica entre els diputats elegits pel poble, sinó imposat per una instància extraparlamentària. «L'article en qüestió no va sorgir de la lliure contraposició d'idees i arguments entre els constituents electes, sinó d'una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament i va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular», escrivia Erkoreka

Sole Tura relata, en el llibre esmentat, el procés d'elaboració del precepte, i hi dóna compte de la redacció original i de les tensions i xocs que va suscitar des d'un principi la incorporació a la mateixa del concepte «nacionalitats», que molts diputats d'Alianza Popular (AP), d'Unión del Centro Democrático (UCD) i d'algunes formacions regionalistes, van combatre amb fermesa a través de les seves esmenes. 

En un moment determinat, alts responsables d'UCD li van comunicar a Solé que no podien aguantar les pressions i es veien obligats a retirar totalment el terme nacionalitats, cosa que proposarien els seus representants en la ponència a  la sessió final. Miquel Roca Junyent i ell van mostrar la seva més radical oposició a una possibilitat semblantt i van deixar palès que «tant els comunistes com els nacionalistes ens manteníem intransigents i fèiem del manteniment o no del terme nacionalitats una qüestió de ruptura o de continuació del consens constitucional». 

UCD quedava així en una situació molt delicada. Si mantenia l'expressió «havia de fer front a una gran ofensiva exterior, en el si dels propis aparells d'un Estat que el govern ucedista controlava amb dificultat. També havia de fer front a serioses dissensions internes». Si, per contra, optava per suprimir-la, «es trencava el consens constitucional, esquerdat per la retirada del PSOE, i amb això UCD es posava en mans d'Aliança Popular». És llavors quan es produeix el sorprenent esdeveniment que el professor català revela en el seu llibre: 

“«Finalmente, a última hora de la tarde, me llegó en tanto que presidente de la sesión, un papel escrito a mano y procedente de la Moncloa en la (sic) que se proponía una nueva redacción del artículo 2. Era una redacción compleja, en la que se introducían los conceptos de “patria” y de “nación”, pero en la que se mantenía el término “nacionalidades”. Era, de hecho, una refundición de conceptos que reflejaba muchos de los puntos de la discusión final entre UCD, los comunistas y los nacionalistas, pero también los resultados de la presión exterior”.»

Aquest text que, segons Sole Tura, afegia al debatut pels diputats «els resultats de la pressió exterior» és, bàsicament –sense que això afecti algun retoc puntual introduït amb posterioritat– el mateix que conforma en l'actualitat l'article 2 de la norma constitucional.

«Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.»

També en aquest punt, l'exposició del diputat recentment mort és d'una enorme eloqüència:

«Como presidente de la sesión, finalmente celebrada, hize observar, sin embargo, que el texto adolecía de una redacción deficiente y tenía incluso problemas sintácticos. Pero la respuesta que me dieron los representantes de UCD es que no se podía variar ni una coma, porque aquél era el texto literal del compromiso alcanzado con los sectores consultados. Evidentemente, no se especificó cuáles eran estos sectores, pero no es difícil adivinarlo”.»

Tal com escriu el diputat del PNB, admetre que l'article en el qual es defineix la base sobre la qual es fonamenta la Constitució «va ser imposada als representants de la voluntat popular per uns "sectors consultats" de naturalesa extraparlamentària, és una cosa que qüestiona molt seriosament la legitimitat de la norma fonamental».

Per a Josu Erkoreka, l'article 2 de la Constitució –el que articula la qüestió nacional a l'Estat espanyol– té una gènesi antidemocràtica. "Va ser concebut per poders fàctics extraparlamentaris –ningú no posa en dubte que eren militars– i imposat als representants legítims de la voluntat popular, vés a saber sota quin tipus d'amenaces", conclou.

I no hi puc estar més d'acord. De sempre, he defensat que sense ruptura, sense un trencament realment democràtic, popular, de base, amb el franquisme, tot el que tindríem, tot el que hem tingut i tot el que tindrem si, finalment, no ens hi enfrontem –i ara, sembla, que n'hem iniciat el camí–, seria, ras i curt, més del mateix amb diverses disfresses, però al capdavall l'essència de l'Espanya sempiterna, anorreadora i criminal: el trasnfranquisme.