Postal endreçada de Menorca

Foto de Cala Macarella. [Xavier Borràs.]

Conec l'arxipèlag català de les Balears si fa no fa d'uns trenta-cinc anys ençà. He estat, en estades més o menys breus, en totes ses illes: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Totes tenen el seu encant, les seves gents i llurs parles particulars, però cap no m'enamora tant com l'illa de Menorca.

Diria que és una illa on la vida, en tots els seus aspectes, és més a la mesura que caldria arreu: ni grans centres urbans ni poblacions rurals incomunicades (com passa al continent); ni allaus migratòries impossibles de gestionar ni destrosses paisatgístiques a dojo. Aquesta Balear menor, que els mesos d'estiu multiplica la seva població per deu sense pràcticament immutar-se i que els darrers anys ha fet una aposta per la sostenibilitat ambiental, té una particularitat afegida que la fa encara més agradable, si més no als meus ulls: la polidesa.

Efectivament, visiteu Maó o Ciutadella, Alaió, Ferreries o Es Mercadal, passegeu per Fornells o Sant Lluís…, o per qualssevol de les seves belles cales, quasi us sorprendrà de veure-ho tot tan endreçat, net i pulcre. I us sorprendrà, sobretot, si veniu de qualsevol de les nostres urbs, grans o petites, del continent català, on d'uns anys cap ací sembla com si la brutícia i l'incivisme –les dues coses van plegades- ja formessin part de la nostra cultura ciutadana. Als carrers de les poblacions d'aquesta bella terra insular ni tan sols hi he vist burilles de cigarret a terra i fins sembla que les aus es cuidin de no llençar al vol llurs excrements sobre el paviment, sempre net i immaculat.

Els catalans d'aquesta banda de la nostra mar hem d'aprendre amb humilitat dels nostres germans petits, ni que sigui per la seva grandesa de ser, simplement, gent neta.