Molesta Pedrolo?

Molesta Pedrolo? Doncs, sembla que sí. El vintè aniversari de la mort d'aquest intel·lectual independentista —poeta primer, novel·lista, traductor, dramaturg i assagista prolífic després, reconegut arreu—, esdevingut el passat 26 de juny, ha estat novament «oblidat» per les institucions i els mitjans públics del país. Al mateix Pedrolo l'imaginem fent un mig somriure davant d'aquest fet, perquè ja en vida, amb independència de la gran estima que li professava —i que encara li professa— el seu nombrós i sempre creixent públic lector, l'autor de les Cròniques colonials o de M'enterro en els fonaments era, per a l'establishment, una mena de pedra a la sabata que, en certa mesura, mai no s'han pogut treure del damunt, tot i els incomptables esforços que hi han esmerçat.

En el programa de mà de la proposta «Manuel de Pedrolo. Un dramaturg sense veu, un cicle de lectures escenificades i debats sobre dramatúrgia contemporània», que va tenir lloc a la seu del grup SGAE a Catalunya del 22 de gener al 9 de febrer de 2009, el poeta i dramaturg Lluís Solà (Vic, 1940), hi escrivia, a l'hora de referir-se a la indiscutible, per emblemàtica, obra teatral de l'autor d'Homes i No: «Alguns autors, com Manuel de Pedrolo, però també Joan Brossa, Palau i Fabre i d’altres, han hagut de sofrir una doble marginació. No foren representats durant la dictadura franquista perquè eren prohibits i no han estat representats després perquè són passat, romanalla històrica» (…) «Cap país europeu —afegia Solà—no hauria gosat de mantenir-lo [a Pedrolo] en la mudesa absoluta com ha passat aquí, tant per raons de salut social i cultural pròpia com per qüestions de dignitat.»

Dibuix de Fritz (pseudònim del ninotaire Miquel Ferreres) per a la revista El Llamp.


Clandestinitat forçada

Precisament, la dignitat era una de les divises que va senyorejar en la vida i obra de Manuel de Pedrolo (1918-1990), nat a l'Aranyó, a prop de Tàrrega, ciutat on va estudiar fins l'any 1935, en què la família anà a viure a Barcelona. Durant la guerra civil es va afiliar a la CNT-FAI i va fer de mestre a Fígols de les Mines. Va lluitar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona amb l'artilleria de l'Exèrcit Popular. L'any 1943 es casà i s'instal·là definitivament a la capital catalana.

 El seu debut a la vida literària el feu amb un llibre de poemes publicat el 1949, Ésser en el món, i el 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. Un any després va guanyar el Premi Joanot Martorell i des d'aleshores es va convertir en un dels intel·lectuals més ferms i exhuberant de la novel·lística catalana de tots els temps. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va morir el 26 de juny de 1990 a Barcelona (Barcelonès) a l'edat de setanta-dos anys.

El poeta, editor i estudiós targarí Xavier Garcia, especialista en l'obra pedroliana, escriu a Lletra —el magnífic espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya— que Pedrolo «fou un clandestí en una societat segrestada», però passats els anys fa l'efecte que la clandestinitat continua i l'obra de l'aranyonenc i el seu compromís polític siguin una pesada llosa per al seu (re)coneixement públic, que no popular, perquè Pedrolo era i és —malgrat tot—, dels pocs escriptors que tenia «seguidors».

 
Casa natal de Manuel de Pedrolo a l'Aranyó

De fet, no és l'únic cas d'un nostre intel·lectual que, en el període del transfranquisme —sota el qual sembla que encara subsistim «democràticament»—, queda relegat i apartat, com qui es treu de sobre algú que, pel que representa la seva insubornable actitud, fa nosa, molta nosa, a les aspiracions d'una classe política, aquesta sí, segrestada i esclava a les limitacions que va imposar, precisament, la Dictadura. Ho diu ben clar, encara, Lluís Solà en el text ja citat, quan es refereix al fet teatral pedrolià, però que podem fer extensible a tota la seva obra: «La idea —que en la cultura teatral catalana actual ha esdevingut un principi de la pràctica escènica— que només tenen vigor les obres del moment present, i que les obres del passat immediat o no tan immediat, sobretot i encara més si són textos del passat teatral català, no són sinó romanalla històrica, ha portat no únicament a l’oblit del nostre patrimoni escènic per part del públic, i dels mateixos directors i actors, sinó també a la incapacitat d’autors, directors i actors actuals d’entendre llur situació, llurs problemes culturals i teatrals reals i, encara més, els problemes de la societat a la qual pretenen d’adreçar-se. El menyspreu interessat i la desmemòria planificada han portat, doncs, a la situació de pràctica desaparició o de presència absolutament precària dels autors catalans del segle XX dels nostres escenaris, públics, semipúblics o privats, és a dir, al desconeixement progressiu del nostre passat immediat».

Isabel-Clara Simó, al seu moment, no va ser menys contundent a l'hora de referir-se a l'oblit sobre Pedrolo: «(…) el pitjor de tot és ser independentista: et silenciaran o et trepitjaran i directament t'insultaran. No els polítics en campanyes electorals, no senyor: els qui porten el pòndol de la cultura catalana, que toleren que escriguis en català mentre no facis competència comercial i mentre no escriguis seriosament, sinó inanitats del ha, ha, ha i del he, he, he».

L'estultícia ha planat i plana, també, al suposadament Teatre Nacional de Catalunya. N'han parlat a bastament, entre d'altres veus autoritzades, Jordi Coca o Ricard Salvat. Coca, per exemple, blasmava el capteniment de Sergi Belbel quant a Pedrolo: «Que se sàpiga, per exemple, que per resoldre el contenciós Pedrolo l'amic Belbel volia dur al TNC una versió teatral de la novel·la per a adolescents El mecanoscrit del segon origen, tot oblidant que Pedrolo va escriure bon teatre... Sort que l'hereva de Pedrolo té seny i és conseqüent amb l'obra del seu pare i va aturar el despropòsit des d'una actitud exemplar».

Cal•ligrama original d'en Manuel de Pedrolo. El text diu: «Beurem aigua a galet o llet de les teves Fontanes».


I sort, també, de Ricard Salvat (Tortosa, 1934 - Barcelona, 2009), que en vida, a través de l'AIET (Associació d'Investigació i Experimentació Teatral) —entitat que, un cop malauradament traspassat  ell ha hagut de plegar d'editar la prestigiosa revista Assaig de Teatre per mor de la miopia de Cultura— va fer estrenar més d'un cop, amb actors amateurs de la Universitat de Barcelona o amb actors professionals, obres com Homes i No. (Joan Maria Gual i Pere Dausà també han estat tossuts a l'hora de fer conèixer l'obra dramàtica oblidada pel teatre públic català però, per contra, reconeguda per tota l'acadèmia europea i nord-americana.)


El meu Manuel de Pedrolo

Vaig conèixer Pedrolo a l'inici dels anys vuitanta del segle passat, tant per la meva relació amb l'editorial El Llamp —fundada i dirigida per mon germà Enric Borràs— i la revista homònima que vaig dirigir, on es va publicar Cròniques colonials i la suposada obra eròtica anònima, però atribuïda a Manuel de Pedrolo, els Quaderns d'en Marc, com quan exercia de periodista al Diario de Barcelona autogestionat (1982-1984) i en dirigia «El Dominical», en català, condició sine qua non sense la qual mai no hauria pogut entrevistar l'autor de Cendra per Martina. D'aquella entrevista, feta al seu despatx, al domicili del número 9 del carrer Calvet de Barcelona, només en servo el record de la memòria inesborrable, perquè el paper, el retall i les fotos es van perdre irremissiblement, i l'Ajuntament de Barcelona, que es va quedar la capçalera i els arxius del rotatiu, tot i la carretada de milions esmerçats durant anys a fer un pamflet virtual anomenat Diari de Barcelona, ara ja mort, ha estat incapaç de posar a internet l'hemeroteca del diari més antic del continent.

“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”  

A casa amb papers falsos. Manuel de Pedrolo

De fet, és clar, havia «conegut» Pedrolo molt abans, però no físicament. De primer, amb els volums que corrien per casa, tant les traduccions de nord-americans com Faulkner o Salinger, a més dels de la col·lecció «La Cua de Palla», com els títols més emblemàtics. També, de resquitllentes, cap al 1977, a través de mon germà Enric, quan des de Socors Català vam aconseguir que participés en el calendari que es va editar per aplegar fons en solidaritat amb els patriotes Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Àlvar Valls i Josep-Lluís Pérez

D'aquella entrevista, i d'altres converses particulars, me'n van quedar inesborrables records esparsos, alguns d'anecdòtics —però no menys reveladors de la seva personalitat creadora—, com ara la misteriosa carpeta blava que davant de la meva innata i insistent curiositat va revelar el seu secret de boca del mateix Pedrolo: «És una llista aleatòria de possibles títols» —va dir-me, mentre l'obria i em mostrava una desena de fulls mecanografiats amb la seva Olympia, que tenia just davant seu, a la taula de treball, on s'amuntegaven, en ordre aparent, galerades, originals, notes… Efectivament, la «llista de títols» de Pedrolo era això: un reguitzell de ratlles que ell anotava curosament en alguna llibreta i que després passava a màquina i que segons ell li servia d'inspiració.

Els periodistes sabem prou bé el que costa fer un titular, tant pel constrenyiment de l'espai com per la necessitat d'oferir en síntesi allò que es vol contar, però la confessió de Pedrolo, al capdavall, no em va sobtar tant, perquè una ullada als títols que va publicar dóna fe de la seva imaginació prenys, moltes vegades, de bellesa, misteri, inquietud…: Detall d'una acció rutinària, Domicili Permanent, Elements d'una desfeta, Elena de segona mà, Entrada en blanc, Es vessa una sang fàcil, Espais de fecunditat irregulars, Totes les bèsties de càrrega, Si són roses, floriran, etc.

També, de la conversa, un altre fet poc conegut encara avui, sobre la seva activitat com a articulista: «No saps prou com em costa de fer aquests articles» —m'amollà amb aquell seu accent occidental que mai no havia perdut. L'autor de les Cròniques colonials —tretze articles apareguts al Diario de Barcelona entre l'octubre de 1982 i l'abril de 1983— i de les Cròniques d'una ocupació, aparegudes a l'Avui —periòdic que a finals de 1988 es va permetre la niciesa de prescindir de la seva col·laboració—, publicades posteriorment ambdues sota el títol de Cròniques per l'editorial El Jonc (2007), em confessava, doncs, la dificultat que a ell, que havia escrit —segons els meus propis càlculs— més de vint mil pàgines de textos, li produïa haver d'afrontar el full en blanc per tractar d'expressar el seu pensament polític, compromès i insubornable amb la causa de l'alliberament nacional. «Prefereixo fer deu novel·les que no pas un article», em deia somrient, modest i humil, afable, pròxim. Però el cert és que els seus articles formen part indestriable de la seva obra i són, també, imprescindibles per comprendre el seu pensament i una època en què molts somniàvem un altre futur per a la nostra terra.

Més endavant, a les darreries dels anys noranta, mon germà em va fer a mans les primeres proves del que havia de ser Calvet 9, uns plecs que li va suggerir ell mateix per fer arribar als amics i els més fidels lectors, només amb coses d'ell; s'enviara per correu, trimestralment per exemple, i «serien com uns fascicles —segons conta Enric Borràs—, com els col·leccionables que acompanyaven els diaris i les revistes de les primeres dècades del segle XX»; l'única restricció és que només hi hagués obra seva: prosa, poesia —i poesia visual!—, teatre, assaig, caricatures i dibuixos (faceta artística d'en Pedrolo desconeguda de molta gent).

L'editor d'El Llamp va posar mans a la feina i de seguida va poder presentar-li aquells primers fulls de prova. «En realitat a l'hora de la veritat —explica Borràs—, s'imprimiria un plec de setze i es trametria verge, sense guillotinar, imprès damunt de paper de molt bona qualitat». Aquest Calvet 9 duia al peu el lema de «Plecs de Pedrolo». «El dia que li vaig mostrar la prova —manifesta l'editor— em dugué uns texts, la "Presentació", uns aforismes "A l'atenció dels lectors" —un d'aquests és el títol que encapçala un text estripat: "No tren/ /queu el fil" i un dibuix d'un cul "Les confusions interessades". [Una reproducció facsímil d'aquests plecs va il·lustrar la crònica sobre el traspàs de Pedrolo que vaig fer a La Marxa de Catalunya el 6 de juliol de 1990.]

Pedrolo, mentre assajava tota mena d'innovacions en la seva obra, va mantenir fins a la seva mort les seves fermes conviccions ideològiques, i esdevingué un intel·lectual íntegre, compromès amb el seu temps i el seu país. Es mostrà especialment crític amb els partits polítics catalans i sovint va ser considerat un referent intel·lectual de l'independentisme d'esquerres. I encara avui, vint anys després, el seu verb i la seva obra són menystinguts majoritàriament pels poders i pels mitjans públics en proporció inversa a l'estima dels seus lectors perquè, bàsicament, Pedrolo molesta els adotzenats i il·lumina els esperits lliures.


Referències web
Fundació Pedrolo

http://www.fundaciopedrolo.cat/

Manuel de Pedrolo a Lletra (Xavier Garcia)

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/manuel-de-pedrolo/detall

Memòria de Manuel de Pedrolo (Enric Borràs)

http://www.vilaweb.cat/mailobert/1357545/article.html

Vídeos sobre Manuel de Pedrolo

http://vimeo.com/pedrolo/videos