Onze de Setembre de 2009: inici de la desintegració d'Espanya

Els recents estirabots espanyols (Estatutet, finançament, consulta d'Arenys, agressions de les forces d'ocupació, etc.) demostren la persistència del transfranquisme i l'esgotament del model de l'actual classe política que aquests darrers 30 anys ha jugat amb les regles del joc espanyol a les colònies catalanes.

Tanmateix, les decisions dels tribunals espanyols —les darreres i les que vindran— constaten l'inici de la desintegració d'Espanya —com ja van vaticinar Batista i Roca i Francesc Pujols— el naixement d'un nou moviment que només podrà persistir si s'allunya, com de la pesta, dels partits tradicionals, i dels polítics professionals que ha covat el transfranqisme i de llur llenguatge matusser , castrense i mesetari. S'imposa, doncs, pensar en català (i no "traduir", com fan tants suposats sobiranistes).

La revindicació d'aquest Onze de Setembre (i el 13 a Arenys, no ho oblidem, com a efecte dòmino del que vindrà) no és "Volem un estat propi", sinó Volem un Estat Català (i punt i pilota!). Tot el que no sigui treballar per a aquest objectiu, d'enfrontament directe amb l'Estat (la Generalitat també és Estat espanyol) —i això vol dir sacrificis—, és continuar mantenint la caterva d'inútils, mediocres i grimpaires que pretenen continuar vivint de la fireta de l'encaixisme, la pluja fina (de pipí sagnant —dar pel cul ja ho té això) o el peis al cove.

P. S.: Per cert, espero que els mossos de Joan Saura, seguint el seu inveterat costum de fer-ho tan malament com pot —als falangistes a Arenys els en va donar el primer permís ell— actuarà en conseqüència davant l'extraordinària cantant israeliana Noa i seguint la consigna del seu partit, que dóna suport als terroristes neofeixistes d'Hamas, es disfressaran d'Arafat i farà una crida a la jihad.