El meu suport —fora de qualsevol militància— a en Joan Carretero no prové de cap altra raó que la convicció que, en l'actual atzucac, sols avançarem en la lluita per l'alliberament de Catalunya quan totes les formacions polítiques nacionals ho facin, paral·lelament, alhora. I en el cas d'ERC aquest avenç s'ha de traduir al proper Congrés en la victòria de les candidatures del Reagrupament (RCat) a president i a secretari general, de Carretero i de Carandell respectivament.
Com molt bé ha expressat mon germà, Enric Borràs, a El Llamp:
«És evident que l'espai del sobiranisme, de l'independentisme o del catalanisme polític és ocupat a hores d'ara per diverses formacions, deixant de banda la seua implantació i l'adjectiu que aquestes usin per auto definir-se: CDC, ERC, CUP's, ... Entrats al segle XXI, la simplificació de l'univers polític català en aquell antagonisme propi de finals del segle XVIII, és a dir les «esquerres» i les «dretes», no té cap sentit. Bé, per als nostres enemics sí que és justificat, és un divertiment que ens allunya d'abocar tot el nostre esforç col·lectiu en l'objectiu i la raó de ser del sobiranisme: la creació de l'Estat Català.
»La veritable i primera confrontació que ens interessa de guanyar, en la qual ens hi juguem el nostre present i el nostre futur i el del nostres descendents, és la que es troba arreu a casa nostra, i també (en menor mesura) a la dels veïns. És, si ho voleu simplificar però amb garantia de no perdre detall, la guerra —inacabada des de fa, pel cap baix, quatre-cents anys— entre el catalanisme i l'espanyolisme. Després de segles de lluita, l'espanyolisme polític ha aconseguit d'enllestir, sobretot els darrers cinc anys, l'apropiació de totes les instàncies de poder a Catalunya, excepte algunes de menors com certs ajuntaments.
»En aquesta vigent derrota del catalanisme polític hi ha tingut un gran pes la fal·laç excusa de les «esquerres» que ha motivat l'aliança contranatural —catalanistes amb espanyolistes—d'Esquerra amb el PsoE. Fixeu-vos que l'enemic no perd fil i malgrat haver aconseguit la sotsmissió del catalanisme en tots els fronts —ensenyament, polític, cultural, mediàtic, lingüístic, financer, judicial, etc.—, segueix al peu del canó usant de la mateixa i falsària «distinció»: ara acusen, amb l'ajut entusiasta dels seus servils socis d'«esquerres», a en Joan Carretero de ser de «dretes», perquè al seu full de ruta avantposa Catalunya a República i a Esquerra.
»En un petit país com el nostre que fa setanta anys va viure, en un molt curt lapse de temps, la victòria successiva de tres «revolucions salvadores», a saber l'anarquista, la comunista i la nazi-feixista, l'experiència ens hauria d'avisar per a no tornar a caure en la mateixa pedra que ens havien posat, i hi persisteixen atès el succés, els nostres enemics. Però no, hi hem tornat a caure de la mà, precisament, dels que més s'han abanderat i gairebé arrogat en exclusiva la reivindicació de la Independència de la nostra nació.»
Minúscula estelada a Catalunya, gran estrellada d'ERC
ResponEliminaEs repeteix la mEs repeteix la mateixa història de sempre. ERC perd vots massivament i el que és clar és que els seus dirigents segueixen aferrats a càrrecs polítics a l'Administració (amb l'honrosa excepció de Puigcercós qui, no obstant, deixa enrere un home de la seva confiança i no expressa cap voluntat de no tornar a acostar-se a les actuals institucions). No veig llunyà el dia de la divisió d'ERC i el moment en el que alguns dels líders dels principals corrents d'aquest partit (ja sigui de la direcció o de les faccions crítiques) segueixin les passes de Joan Hortalà, Pilar Rahola o Àngel Colom.
Encara és l'hora de que algú a ERC es decideixi a fer gestos perquè el partit vagi en la direcció d'abandonar càrrecs inútils i a reivindicar (amb accions i no només amb paraules) l'ideari que hauria de tenir una formació sobiranista.
Perquè ningú no ho diu ben clar? Una Conselleria de Governació, per exemple, té actualment tant sentit a Catalunya com la que tindria una d'Assumptes Exteriors o una de l'Aire: amb les competències i legislació actuals absolutament cap.
El principal corrent crític del partit, "Reagrupament" d'en Joan Carretero es presenta com una alternativa a l'actual direcció. Però malauradament ni la trajectòria de l'ex-conseller de governació ni el seu programa l'avalen.
Entre les idees originals de Carretero (expressades durant la creació de Reagrupament) hi ha la de permanència al "govern" autonòmic i la d'un eventual i incomprensible pacte ERC-CiU-PSC.
Immediatament després de les retallades de l'estatut (que ja no era inicialment cap gran cosa) i abans de que fos sotmés a referendum, un partit que fos només una mica sobiranista hauria d'haver fet, com a mínim, el següent:
1. - Abandonar el govern. Una formació independentista no pot participar d'unes institucions que suposadament rebutja (Quin ridícul que els seus consellers haguessin de ser expulsats per en Maragall!)
2. - No donar cap mena de suport al partit que ha fet les retallades (PSOE) ni als partits que les han recolzat (principalment Convergència i Unió , però també Iniciativa-Verds).
No havent realitzat aquestes dues accions elementals ni tenint cap corrent intern fort que les hagi reivindicat, els darrers resultats d'ERC eren fàcilment previsibles. També ho és el futur d'aquest partit . Enfonsament total en vots a les autonòmiques. Divisió del partit. Possibles transfuguismes (o fugides, depenent de quina sigui la facció finalment dominant) a Convergència i Unió.
Sembla ja tard, molt tard, per redreçar la trajectòria d'Esquerra. Els moviments dins de la formació política em fan ser molt incrèdul respecte als possibles successors a la seva direcció.
Crec que , més aviat, el que està passant no és només que ERC hagi entrat en una greu crisi d'identitat, sinó que ho ha fet també fa temps el país que anomenem (o anomenàvem) Catalunya.
http://regnebananer.blogspot.com
Espanya = Iugoslàvia = Unió Soviètica.
ResponEliminaCastella = Sèrbia = Rússia.