Jornada de reflexió

Un grup de gent de la feina vam fer un sopar ahir nit a Barcelona per acomiadar una companya que, joveníssima, ha d'encarar uns altres reptes professionals. Érem una vintena que ens vam encabir en un restaurant de certa anomenada al carrer del Pintor Fortuny, la forquilla a 20 euros a base d'aperitius i un sol plat (carn o peix), vi i aigua escassa, a més d'un escarransit pastís de nata i un cafè sense suc ni bruc… Jo he arribat a la conclusió que aquesta mena de locals si tenen l'anomenada de què es vanten no és pas perquè s'hi mengi de meravella, sinó precisament perquè són aptes per encabir-hi, en taules una al costat de l'altra, grups més o menys nombrosos de comensals que, amb alguna copa de vinatxo de més, rivalitzen per veure qui fa més oè, oè, oè o sorolls primitius varis.

En acabat del «sopar» es va decidir d'anar a fer un toc en alguna banda, per arrodonir la nit i poder mantenir converses a cau d'orella en petits grups o, simplement, celebrar la bona estrella de la nostra companya. A peu de Rambla, a aquella hora (tocada la mitjanit), vam començar un ardu pelegrinatge per trobar algun local on poder encabir-nos. De primer vam anar a parar a la Plaça Reial, pleníssima de gent i amb els locals a vessar; després d'un o dos intents fallits en d'altres locals pròxims, vam anar a parar en un cau —i aquest nom li escau—, al carrer d'Avinyó (a prop d'on Picasso va pintar les famoses «Senyoretes») que podria tenir el mèrit de ser un dels locals més infectes de la ciutat vella: la suposada taverna amb nom d'avi (en espanyol, és clar), una barreja gore entre un antic celler i un vomitori públic.

Només d'entrar-hi, el terra ple de serradures mesclades amb restes inidentificables, ja ens adverteix de per on van els trets. El local —barra llarga a l'entrada, amb racons i raconets petot— feia un tuf difícil d'escatir, però no apte per a narius sensibles. A l'últim vam haver de baixar fins a baix de tot i vam poder seure en uns petits bancs de fusta, a dos per banc, davant d'unes taules brutes a desdir i enmig d'una foscor i una fumera que feien feredat: no era l'infern, però s'hi deu assemblar molt.

Aquest local —pel que m'informen, ja fa anys que rutlla (i té permís municipal!)—sembla que té fama per la seva permissivitat a l'hora de deixar que la jovenalla, no més de 18 o 19 anys, es dediqui a la tasca, entre gerra i gerra de cervesa o vi de tercera, de fumar porros a balquena enmig de l'anonimat que proporciona l'indret, mancat de les mínimes mesures d'higiene o de seguretat en cas que —fem vots perquè no passi— hi hagués una desgràcia.

La conversa, evidentment, no s'hi pot practicar a causa de l'elevat brogit, si no és amb qui tens immediatament al costat. Les begudes són cares: jo prenc un refresc de cola (2 euros 20 per una ampolla de les petites i un got llarg amb quatre glaçons altament sospitosos); els altres, gerres de cervesa (3,5 euros) o combinats amb alcohols que no se sap d'on surten (entre 5 i 6 euros): per als qui són aficionats al mam cal, doncs, un pressupost d'un cert gruix per fer front a una nit que es redueix, al capdavall, als crits i a la buidor tètrica d'aquest local.

Cap a les dues de la matinada decideixo plegar veles, m'acomiado i enfilo Rambla amunt a la recerca d'un taxi que em dugui a casa. En el camí els grups nodrits de joves (la majoria nois) són al carrer, mamats fa estona; més endavant, les noietes nòrdiques de faldilla escassa i melic a l'aire, també vessant alè d'alcohols de garrafa, xisclen com orenetes perdudes. Els «paquis», a dotzenes, sorgits de racons inòspits, venen pacs de «birra» freda i grups de quatre o cinc meuques de no més de 25 anys, d'origen subsaharià, t'assetgen per oferir-te sexe a tant la xumada o, si poden i els deixen, furtar-los la cartera als estúpids turistes de cap de setmana etílic a 300 euros el viatge..., i encara, els «trileros», ara romanesos, estafen a cor que vols les grasses senyores i els senyors calbs que, embadocats per saber on es la boleta sota el cubilet, xerren el llengües germàniques.

Al remat, agafo un taxi a la plaça Catalunya cap a Gràcia (6 euros i mig) i el taxista —que parla, que estrany!, la llengua de la tribu— em conta que demà 9 de març no anirà a votar perquè n'està fins als collons d'aquest puta ciutat, dels qui la governen i de la mare que els va parir a tots.

Vet aquí, doncs, com encaro avui la meva jornada de reflexió: amb 30 euros de menys a la butxaca, la gola enrogallada de la fumera de l'antre de marres i la sensació creixent que tot plegat se'n va en orri.