M'ho pregunto: és una tova, el periodisme d'avui?
Salvador Sostres, aquest enfant terrible del columnisme català -principalment a l'Avui i al portal e-noticies-, que tan aviat sembla que escriu els seus articles sota l'efecte d'alguna greu drogaaddicció o que és la seva botiguera àvia, la de Semon, qui paga els mitjans perquè l'hi deixen un espai al seu mimat nét, ha dit en un article que el periodisme que es practica avui "és la tova d'un nen que s'ha fet caca. És un periodisme que s'arrossega i que l'únic propòsit que té és poder-se seguir arrossegant per mil o dos mil euros mensuals. No es pot escriure amb el boli en una mà i la hipoteca a l'altra. Si el que vols són diners per arribar a final de mes hi ha oficis molt respectables que mai no et posaran en cap conflicte. Escriure és per a valents: no cal destrossar ningú per ser un bon escriptor, però has de tenir la llibertat per poder-ho fer si cal. Jugar a calcular, o a escalar, genera aquesta prosa sense esperança, sense el desig d'un món millor. Aquesta prosa rendida com un malalt que no vol lluitar".
No fa gaires dies, en aquest mateix bloc, escrivia jo mateix que, davant la manca de resposta del periodisme català als atacs que sofreix per totes bandes, havia "arribat a la sospita que majoritàriament ningú no vol deixar de sortir a la foto (llegeixi's menjadora, modus vivendi, plat de llenties…) perquè no se sap mai què passaria si aquell a qui poses en el teu punt de mira periodístic serà -ell o els qui li donen suport- qui un dia no gaire llunyà et farà la foto".
Suara, alguns comitès professionals i d'empreses públiques de periodistes de Catalunya (RNE, Catalunya Ràdio, ComRàdio, TVC, TVE i BTV) han fet saber en un comunicat que "rebutgen els blocs electorals minutats i ordenats des dels partits polítics" en llurs serveis informatius durant les campanyes electorals. D'entrada, aquests periodistes es defineixen com "els periodistes dels mitjans públics de Catalunya". Són catalans, aquests periodistes? Per què eviten de dir-se'n? O és que hi ha mercenaris als mitjans públics catalans? O és que s'han ajuntat amb mitjans públics que no són catalans, com ara RNE i TVE, que són mitjans públics del regne (d'Espanya, s'entén)?
Tanmateix, el document no té pèrdua, ni tan sols en el seu inici quan afirma que "fa més de vint anys que es va donar per acabada la transició política". És a dir, que aquests periodistes creuen de veres que vivim en una democràcia. Doncs, sí que estan mal informats! Encara hi tornen, quan manifesten que rebutgen "aquesta pràctica, impròpia d’una democràcia consolidada". Una democràcia consolidada! D'on ho han tret, això? És que als mitjans públics on treballen aquests periodistes hi ha un manual que diu que una democràcia consolidada és aquella que permet els ciutadans anar a votar cada quatre anys? On irem a parar!
En aquest comunicat "els periodistes dels mitjans públics de Catalunya" parlen tota l'estona dels partits polítics. Per què no els esmenten amb noms i cognoms o, si més no, hi afegeixen "que remenen les cireres" o "que ens (des)col·loquen on som"? Perquè, també s'ha de dir que, la resta de partits que concorren a les eleccions i que no tenen representació -un gavadal, d'altra banda- són descartats, d'entrada i de sortida, per la majoria d'aquests "periodistes de Catalunya". Tenen por de dir les coses pel seu nom, com sembla?
"Els polítics no han d’intervenir en decisions professionals", diuen aquests periodistes. Aleshores per què hi ha polítics –alguns d'ells periodistes, per cert- en els consells d'administració dels mitjans públics? Per què no ho denuncien, amb noms i cognoms?
Molt ens temem que aquests "periodistes de Catalunya" es deuen creure, amb llurs suposades bones intencions, que els ciutadans som uns ingenus i que és com per casualitat que aquest seu plany es produeix tot just ara, en què s'han de produir les eleccions al Parlament regional. Si tan preocupats hi estan, els ofereixo una solució ideal: abans de donar pas a cada un dels anomenats "blocs electorals" (propaganda gratuïta, de fet) que els toqui de cobrir cada dia i en cada servei informatiu, expressin (davant la càmera, el micròfon o a l'entradeta escrita) la seva queixa i manifestin que les informacions que estan a punt d'oferir-los estant del tot manipulades pels responsables dels partits polítics de què es veuen obligats a "informar".
Mentrestant -i per no haver de perdre més el temps amb aquests "periodistes de Catalunya"- us oferim dues novetats importants del periodisme català (ara sí!): d'una banda, l'aparició d'un portal professional, dirigit per Miquel Darnés, sinopsi.info, que ofereix reportatges, entrevistes i fotos de producció pròpia als mitjans de comunicació des d'una òptica nacional -li augurem llarga i profitosa vida-; de l'altra, la possibilitat que ens ofereix Contrastant de poder rellegir bastants dels articles escrits a El Temps per l'enyorat Ramon Barnils a la recent creada Hemeroteca Ramon Barnils. Dues importants novetats que conformen una altra realitat del periodisme català, allunyada, si més no, d'intoxicacions i alarits, com els que s'ha hagut de suportar en aquest país després de la malaurada mort de Manuel Vázquez Montalbán, "un periodista de Catalunya".
dimarts, 28 d’octubre del 2003
dijous, 16 d’octubre del 2003
L’Instituto Cervantes també és neofranquista
El número 5 (maig de 2003) de la revista Cervantes a Istanbul (Turquia), de l’espanyolíssim Instituto Cervantes (IC) –dirigit per l’exetarra Joan Juaristi, “timbaler de l'ultraespanyolisme més tronat”, en paraules de Ferran Sáez a l’Avui–, organització governamental que es dedica al conreu, coneixement i expansió exclusius de l’espanyol (llegeixi’s si fa no fa castellà) a l’Estat i arreu del món a base d’inversions milionàries, com el recent edifici inaugurat a Nova York (18, 9 milions d’euros = 3.150 milions de pessetes) –que també paguem els catalans, amb l’agreujant de no rebre subvencions per a institucions pròpies com l’IEC o l’Institut Ramon Llull–, inclou tres perles imperdibles de l’anomenat neofranquisme (també conegut com transfranquisme): d’una banda, la reproducció d’una conferència pronunciada el juny de 2001 per l’ambaixador espanyol a Turquia, Manuel de la Cámara, que afirma que no s’hauria pogut entrar a la Unió Europea sense la feina prèvia de l’època dictatorial. Textualment, hi diu (m’estalvio les traduccions, hi ha coses que és millor poder-les llegir en el castís original): “La integración en Europa constituyó una aspiración profunda de los españoles para terminar el aislamiento existente desde el siglo XVIII. Esta es la razón por la cual las semillas del cambio fueron sembradas mucho antes de que Franco muriera”.
D’una altra banda –i aquesta és la segona perla–, el director de l’IC a Istanbul (que edita aquesta revista Cervantes), Pablo Martín Asuero (filòleg espanyol nat a Donòstia, que va ser nomenat a dit tot i les protestes de la Federació d’Ensenyament de CCOO) manifesta en el seu feixuc article “España-Turquía, 1700-1923, caminos paralelos hacia la Modernidad”: “El golpe de Estado de Primo de Rivera en 1923 fue reconocido por Alfonso XIII y los militares españoles toman el poder. 1923 es por tanto un año decisivo para españoles y turcos desde el punto de vista político al tener a unos militares en el poder que habían desplazado a sultanes y reyes. Unos militares que tenían en común el hecho de ser regeneracionistas (sic!) tanto en Turquía como en España. Los primeros irán haciendo de la recién nacida República un régimen democrático y los segundos se retirarán del poder en 1930, un año antes de la proclamación de la II República”. (I, curiosament, oblida que aquesta suposada “retirada” significarà, sis anys més tard, un cop d’estat sagnant que abocarà a la guerra!) La tercera perla –i aquesta és l’altra joia de la corona–, és un text de l’ambaixador turc a Espanya (Zeki Kuneralp, 1914-1998) durant el període 1972-1979.
Zeki Kuneralp –criat a Suïssa– era fill d’Ali Kemal, un prominent escriptor i periodista otomà que va ser titllat de traïdor i linxat per una multitud el 1922 a Izmit. Aquest exprimer secretari del Ministeri d’Afers Estrangers turc a les darreries dels anys seixantes, va exercir d’ambaixador a Suïssa, Anglaterra i Espanya i va ser un dels artífexs de la política turca durant el període de la Guerra Freda. El 6 de juny de 1978, instal·lat ja plenament com a ambaixador a l’Estat espanyol, un escamot armeni va assassinar a trets la seva dona Necla Kuneralp i l’exambaixador Besir Balcioglu mentre eren dins el cotxe oficial als carrers de Madrid (de resultes dels trets també va morir el xofer).
Martín Asuero presenta, en l’esmentada revista, el text de Kuneralp (Sadece diplomat [“Tan sols diplomàtic”], Editorial Isis, 1999), com si la cosa més normal del món fos reproduir panegírics de Franco i del franquisme sense la més mínima anàlisi i/o crítica. Ans al contrari, agraeix al fill de l’ambaixador, Sanin Kuneralp, les informacions pertinents, i a Carmen Uriarte que els hagi permès de reproduir el text (inclòs en el llibre d’aquesta: Las Relaciones Hispano-Turcas durante la Guerra Civil Española 1936-39, Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores, 1995, pp. 197-207).
Entres d’altres bestieses, Kuneralp hi diu:
“Llegamos a Madrid a finales de octubre, presentamos las cartas credenciales al general Franco, Jefe del Estado español, el 16 de noviembre. En aquel tiempo Franco era España, reunía todo el poder, no se podía tomar ninguna decisión sin su aprobación. Esta era la situación desde hacía treinta años. Anteriormente España había vivido un largo período de crisis. La Monarquía se había hundido y se había proclamado la República. Pero ello tampoco había traído la estabilidad al país, la confusión continuaba y finalmente estalló una cruenta guerra civil. Murieron cientos de miles de personas. Se destruyó la mayor parte del país. Franco subió al poder durante este violento período. Él había empezado esta violenta guerra civil y la dirigió hasta el final. Por eso los sentimientos de los españoles hacia Franco eran contradictorios. Para algunos era un patriota que había rescatado la unidad del país y la había mantenido. Para otros era un déspota cruel que había encadenado al pueblo. Pero ellos también aceptaron a Franco y a su régimen (…) La nación española también podía haber encontrado el momento para salvarse de Franco durante estos treinta y cinco años, pero ¿por qué iba a querer liberarse? Gracias a Franco había paz y seguridad en el país desde hacía muchos años. Esta estabilidad había traído la paz a España.”
Més endavant, hi afirma: “Dentro de España se había aceptado a Franco y a su régimen. Fuera de España su imagen era mala (…) ¿Franco merecía aquella mala imagen? No, no tanto. Había una profunda diferencia entre la acción y el pensamiento. Lo que estaba prohibido eran ciertos actos, contra ellos se dirigía su violencia (…) Franco concedía el deseo del pueblo cambiando a menudo los miembros del gobierno.”
Quan aquest “demòcrata” turc narra les execucions del mes de setembre de 1975, dos mesos abans de la mort de Franco al llit (acompanyat del “brazo incorrupto de Santa Teresa y el manto de la virgen del Pilar”, com deien les cròniques de l’època), i les posteriors reaccions internacionals, es vanta de l’actitud del seu Govern: “Llegó el 1 de octubre, la fiesta nacional, la conmemoración del día, en 1936, en el que Franco se hizo jefe de Gobierno, el día en que Franco recibía las felicitaciones de los altos funcionarios y jefes de misiones diplomáticas. Esta vez, en la ceremonia de felicitación, como Embajadores europeos estábamos el Nuncio Apostólico y yo. Nuestro gobierno, en un digno gesto, no había participado en la furiosa crítica a España”. Després de parlar del “gran nivel cultural español” (sic), Kuneralp manifesta: “Para poder determinar la identidad y las cualidades de un pueblo hay que reconocer su raza y su religión, lo cual recuerda a la conocida teoría de Hitler ‘Sangre y Tierra’. No importa, ¿no se puede hasta en la peor teoría encontrar un punto de verdad?”.
Excuseu-me, amables lectors, si us han vingut calfreds o vòmits o, encara pitjor, un riure histèric. De fet, exemples com aquests –com les subvencions a la franquista Fundación Francisco Franco, a la nazi Hermandad de la División Azul o el segrest continuat dels papers catalans a Salamanca–, són el fruit de l’anomenada “democràcia espanyola” i de la feblesa dels qui, des d’aquí, ens han volgut fer creure que això ens podia beneficiar. Si aquesta és la història d’Espanya que ens volen fer empassar i que amenacen fins i tot de fer-nos veure per televisió (“Memoria de España”, pròximament a TVE, on es pretén acabar amb els mites que “només existeixen en la història d'alguns mitòmans de Catalunya i el País Basc”, en paraules de Fernando García) anem bé per anar a Sants (sense AVE, és clar!).
I aquí vinga fer eleccions i anar pidolant!
D’una altra banda –i aquesta és la segona perla–, el director de l’IC a Istanbul (que edita aquesta revista Cervantes), Pablo Martín Asuero (filòleg espanyol nat a Donòstia, que va ser nomenat a dit tot i les protestes de la Federació d’Ensenyament de CCOO) manifesta en el seu feixuc article “España-Turquía, 1700-1923, caminos paralelos hacia la Modernidad”: “El golpe de Estado de Primo de Rivera en 1923 fue reconocido por Alfonso XIII y los militares españoles toman el poder. 1923 es por tanto un año decisivo para españoles y turcos desde el punto de vista político al tener a unos militares en el poder que habían desplazado a sultanes y reyes. Unos militares que tenían en común el hecho de ser regeneracionistas (sic!) tanto en Turquía como en España. Los primeros irán haciendo de la recién nacida República un régimen democrático y los segundos se retirarán del poder en 1930, un año antes de la proclamación de la II República”. (I, curiosament, oblida que aquesta suposada “retirada” significarà, sis anys més tard, un cop d’estat sagnant que abocarà a la guerra!) La tercera perla –i aquesta és l’altra joia de la corona–, és un text de l’ambaixador turc a Espanya (Zeki Kuneralp, 1914-1998) durant el període 1972-1979.
Zeki Kuneralp –criat a Suïssa– era fill d’Ali Kemal, un prominent escriptor i periodista otomà que va ser titllat de traïdor i linxat per una multitud el 1922 a Izmit. Aquest exprimer secretari del Ministeri d’Afers Estrangers turc a les darreries dels anys seixantes, va exercir d’ambaixador a Suïssa, Anglaterra i Espanya i va ser un dels artífexs de la política turca durant el període de la Guerra Freda. El 6 de juny de 1978, instal·lat ja plenament com a ambaixador a l’Estat espanyol, un escamot armeni va assassinar a trets la seva dona Necla Kuneralp i l’exambaixador Besir Balcioglu mentre eren dins el cotxe oficial als carrers de Madrid (de resultes dels trets també va morir el xofer).
Martín Asuero presenta, en l’esmentada revista, el text de Kuneralp (Sadece diplomat [“Tan sols diplomàtic”], Editorial Isis, 1999), com si la cosa més normal del món fos reproduir panegírics de Franco i del franquisme sense la més mínima anàlisi i/o crítica. Ans al contrari, agraeix al fill de l’ambaixador, Sanin Kuneralp, les informacions pertinents, i a Carmen Uriarte que els hagi permès de reproduir el text (inclòs en el llibre d’aquesta: Las Relaciones Hispano-Turcas durante la Guerra Civil Española 1936-39, Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores, 1995, pp. 197-207).
Entres d’altres bestieses, Kuneralp hi diu:
“Llegamos a Madrid a finales de octubre, presentamos las cartas credenciales al general Franco, Jefe del Estado español, el 16 de noviembre. En aquel tiempo Franco era España, reunía todo el poder, no se podía tomar ninguna decisión sin su aprobación. Esta era la situación desde hacía treinta años. Anteriormente España había vivido un largo período de crisis. La Monarquía se había hundido y se había proclamado la República. Pero ello tampoco había traído la estabilidad al país, la confusión continuaba y finalmente estalló una cruenta guerra civil. Murieron cientos de miles de personas. Se destruyó la mayor parte del país. Franco subió al poder durante este violento período. Él había empezado esta violenta guerra civil y la dirigió hasta el final. Por eso los sentimientos de los españoles hacia Franco eran contradictorios. Para algunos era un patriota que había rescatado la unidad del país y la había mantenido. Para otros era un déspota cruel que había encadenado al pueblo. Pero ellos también aceptaron a Franco y a su régimen (…) La nación española también podía haber encontrado el momento para salvarse de Franco durante estos treinta y cinco años, pero ¿por qué iba a querer liberarse? Gracias a Franco había paz y seguridad en el país desde hacía muchos años. Esta estabilidad había traído la paz a España.”
Més endavant, hi afirma: “Dentro de España se había aceptado a Franco y a su régimen. Fuera de España su imagen era mala (…) ¿Franco merecía aquella mala imagen? No, no tanto. Había una profunda diferencia entre la acción y el pensamiento. Lo que estaba prohibido eran ciertos actos, contra ellos se dirigía su violencia (…) Franco concedía el deseo del pueblo cambiando a menudo los miembros del gobierno.”
Quan aquest “demòcrata” turc narra les execucions del mes de setembre de 1975, dos mesos abans de la mort de Franco al llit (acompanyat del “brazo incorrupto de Santa Teresa y el manto de la virgen del Pilar”, com deien les cròniques de l’època), i les posteriors reaccions internacionals, es vanta de l’actitud del seu Govern: “Llegó el 1 de octubre, la fiesta nacional, la conmemoración del día, en 1936, en el que Franco se hizo jefe de Gobierno, el día en que Franco recibía las felicitaciones de los altos funcionarios y jefes de misiones diplomáticas. Esta vez, en la ceremonia de felicitación, como Embajadores europeos estábamos el Nuncio Apostólico y yo. Nuestro gobierno, en un digno gesto, no había participado en la furiosa crítica a España”. Després de parlar del “gran nivel cultural español” (sic), Kuneralp manifesta: “Para poder determinar la identidad y las cualidades de un pueblo hay que reconocer su raza y su religión, lo cual recuerda a la conocida teoría de Hitler ‘Sangre y Tierra’. No importa, ¿no se puede hasta en la peor teoría encontrar un punto de verdad?”.
Excuseu-me, amables lectors, si us han vingut calfreds o vòmits o, encara pitjor, un riure histèric. De fet, exemples com aquests –com les subvencions a la franquista Fundación Francisco Franco, a la nazi Hermandad de la División Azul o el segrest continuat dels papers catalans a Salamanca–, són el fruit de l’anomenada “democràcia espanyola” i de la feblesa dels qui, des d’aquí, ens han volgut fer creure que això ens podia beneficiar. Si aquesta és la història d’Espanya que ens volen fer empassar i que amenacen fins i tot de fer-nos veure per televisió (“Memoria de España”, pròximament a TVE, on es pretén acabar amb els mites que “només existeixen en la història d'alguns mitòmans de Catalunya i el País Basc”, en paraules de Fernando García) anem bé per anar a Sants (sense AVE, és clar!).
I aquí vinga fer eleccions i anar pidolant!
diumenge, 12 d’octubre del 2003
Pilar Rahola ataca: els periodistes amaguen el cap sota l'ala
Pilar Rahola, la croqueta del Pi -sempre tibat-, ha ensenyat la seva cara d'esgargamellaire mediàtica espanyola en un recent article al diari Avui (Déu n'hi do, Mònica Terribas!) en què, en referir-se al noticiari "La Nit al Dia" que condueix Mònica Terribas al Canal 33 (recent Premi Nacional de Periodisme), entre d'altres coses, hi afirma que "no estem davant d'un espai de periodisme informatiu, sinó davant d'un noticiari d'autor, permanentment editorialitzat, tan marcat per les idees i la visió del món que en té la conductora, que més que informar, ens mediatitza", una crítica, precisament, que és la que fa que aquest periòdic televisiu tingui seguidors entre la gent que té uns mínims de seny, que no són -que curiós!- els qui es dediquen a veure programes de telebrossa on la Rahola exerceix d'espanyola cridanera, renegaire i "bien pagá" (i no compta el programa d'en Cuní, "Coses que passen", perquè més aviat ella hi fa el paper de "florero").
Però el més important de la carregada de la Rahola contra la Terribas, el seu equip i, també, contra el no menys compromès i responsable periodista Joan Roure, no prové de la seva coneguda patologia exhibicionista -que ja mostrava a Catalunya Ràdio als anys vuitantes- i la seva forassenyada gelosia envers els qui se'n surten sense fer el mico -com és el seu cas-, sinó per la militància sionista que defensa a ultrança arreu on sigui i que retroalimenta els estius en viatges de franc als EUA i a Israel.
Ni l'equip de "La Nit al Dia" ni la pròpia Mònica Terribas sembla que no respondran aquest matusser article de la Rahola. Creuen -potser amb bon criteri- que la seva feina és entomar les crítiques i reflexionar-hi, cas que sigui pertinent fer-ho, i que el desmentit de les acusacions que fa la Rahola ha de continuar essent "La Nit al Dia" i el suport qualitatiu de la gent que s'ho mira.
Encara que entrar en polèmiques podria semblar estèril, els periodistes catalans no reaccionen de cap manera cada vegada que són atacats, sigui com a col·lectiu o individualment: ni el Col·legi de Periodistes, ni el Grup Ramon Barnils, ni el Sindicat de Periodistes -per citar tres grans "gremis"- no mouen un dit, generalment, quan s'ataca un dels seus membres, tret de casos de clara discriminació "economicista". Cal que s'esdevinguin fets de flagrant repressió (Egunkaria) perquè el "moviment" es bellugui. Però, curiosament, són coses que passen fora muralles. Per què els atacs indicriminats, violents i insultants -com el de la senyora Rahola- no es responen com cal? He arribat a la sospita que majoritàriament ningú no vol deixar de sortir a la foto (llegeixi's menjadora, modus vivendi, plat de llenties…) perquè no se sap mai què passaria si aquell a qui poses en el teu punt de mira periodístic serà -ell o els qui li donen suport- qui un dia no gaire llunyà et farà la foto.
És clar que jo no veig, ara per ara, la senyora Rahola fent-li la foto a ningú, tret que el Colom Sisales la faci cridar al Marroc per fer-hi la dansa del ventre o que en Maragall la faci directora general de TV3 si -com somnia- guanya les eleccions. És clar que en Carod sempre la pot repescar perquè torni a fer pi(ruetes) amb ERC.
Però el més important de la carregada de la Rahola contra la Terribas, el seu equip i, també, contra el no menys compromès i responsable periodista Joan Roure, no prové de la seva coneguda patologia exhibicionista -que ja mostrava a Catalunya Ràdio als anys vuitantes- i la seva forassenyada gelosia envers els qui se'n surten sense fer el mico -com és el seu cas-, sinó per la militància sionista que defensa a ultrança arreu on sigui i que retroalimenta els estius en viatges de franc als EUA i a Israel.
Ni l'equip de "La Nit al Dia" ni la pròpia Mònica Terribas sembla que no respondran aquest matusser article de la Rahola. Creuen -potser amb bon criteri- que la seva feina és entomar les crítiques i reflexionar-hi, cas que sigui pertinent fer-ho, i que el desmentit de les acusacions que fa la Rahola ha de continuar essent "La Nit al Dia" i el suport qualitatiu de la gent que s'ho mira.
Encara que entrar en polèmiques podria semblar estèril, els periodistes catalans no reaccionen de cap manera cada vegada que són atacats, sigui com a col·lectiu o individualment: ni el Col·legi de Periodistes, ni el Grup Ramon Barnils, ni el Sindicat de Periodistes -per citar tres grans "gremis"- no mouen un dit, generalment, quan s'ataca un dels seus membres, tret de casos de clara discriminació "economicista". Cal que s'esdevinguin fets de flagrant repressió (Egunkaria) perquè el "moviment" es bellugui. Però, curiosament, són coses que passen fora muralles. Per què els atacs indicriminats, violents i insultants -com el de la senyora Rahola- no es responen com cal? He arribat a la sospita que majoritàriament ningú no vol deixar de sortir a la foto (llegeixi's menjadora, modus vivendi, plat de llenties…) perquè no se sap mai què passaria si aquell a qui poses en el teu punt de mira periodístic serà -ell o els qui li donen suport- qui un dia no gaire llunyà et farà la foto.
És clar que jo no veig, ara per ara, la senyora Rahola fent-li la foto a ningú, tret que el Colom Sisales la faci cridar al Marroc per fer-hi la dansa del ventre o que en Maragall la faci directora general de TV3 si -com somnia- guanya les eleccions. És clar que en Carod sempre la pot repescar perquè torni a fer pi(ruetes) amb ERC.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)